L’economia moral de la multitud a DANCING CATALANS

Un dels efectes de l’economia moral de la multitud era la influència de valors morals en el preu dels productes, en lloc d’un mercat on els preus s’ajusten segons les lleis de l’oferta i de la demanda. Vet aquí un exemple de començaments del segle XX a Catalunya i el contrast amb els nous costums que arribaven pel pes del lliure mercat capitalista.

Fragment de DANCING CATALANS de John Langdon-Davies (Eshowe, Zululand (Sud-àfrica), 18 de març de 1897 – Shoreham, Kent (Anglaterra), 5 de desembre de 1971), periodista, corresponsal de guerra, escriptor i promotor cultural català. Edició original de l’any 1929 (Langdon-Davies va viure a Catalunya, fugint de la civilització de les màquines, com ell mateix va dir).

reg8885,1 arx-AMSFG. Fons Cooperativa Santos Boada. Autor desconegut-

«Hi anem a comprar una lliura de cafè; el botiguer i la mare estan asseguts en cadires de vímet, parlant amb un client; acosten més cadires i també hi seiem; parlem del temps, de la bellesa de les criatures angleses, dels nostres progressos amb la llengua catalana i, com sempre, de les diferències entre la vida aquí i a l’estranger. Més que no pas clients en una botiga, tenim la sensació d’estar de visita en una casa particular. Fins i tot, d’una botiga se’n diu «Can…» i no pas «Botiga». Som al rebedor d’una casa particular i no en un magatzem comercial, tot i els taulells, vitrines, caixes enregistradores, balances, papers i cordills que ens envolten; al fons, hi deu haver una cuina i un menjador, a dalt, dormitoris. A més a més, aquesta és una adrogueria prou gran, digna d’un poble de deu mil habitants a Anglaterra o els Estats Units. A fora, l’avi mol cafè i fuma un cigar; a dins, som convidats. Sobre el taulell, hi ha un gran pot de caramels i tots els nens que hi vagin a comprar uns quants cèntims de queviures també reben un regal per a ells. És clar que, aquí, per comprar es triga més que a Anglaterra o els Estats Units; no podem entrar, comprar i sortir corrents, ja que llavors quedaria palès que pensàvem més en una transacció que en l’amistat, que valoràvem les coses que compràvem per damunt dels qui ens les venien.

En alguns dels aparadors més moderns i més progressistes del nostre poble, es veuen cartells que anuncien «precios fijos» i això no és tan sols un senyal d’honestedat en el comerç o d’un sentir assenyat del negoci, sinó també de la transició del vell al nou. Vol dir que el propietari, un home jove, segurament, dels que solen anar a Amèrica – no em sembla que tingui gaire afecció envers casa seva o les seves tradicions, ja que fa servir el castellà en lloc del català -, ha après a plantejar-se la botiga d’una altra manera: compra a l’engròs i ven al detall; el seu objectiu és el benefici i tots els clients li són idèntics; és un exemple de la nova vida que inevitablement escombrarà la vella. Perquè el plantejament d’abans era diferent, la botiga era aquella part de la casa on es venien les coses que s’havien preparat en una altra part de la casa i que normalment es venien als amics de la família. Així, si un desconegut hi entrava a comprar, seria poc natural i gairebé indecent cobrar-li igual que als coneguts; ell tampoc s’ho esperaria. «Preus fixos!» Per què s’ha de cobrar igual als amics i als parents que a qualsevol foraster? Allà on els preus són fixos, vol dir que el temps s’ha convertit en or i el negoci en negoci.

D’aquesta manera, lentament però inevitablement, en substituir la seva barretina amb un capell cosmopolita, en Pere no tan sols canvia d’aspecte, sinó també de sentiments, desitjos, gustos i interessos. Més que això, canvia la mateixa naturalesa del temps i de l’espai. El temps, el considerem en funció de rellotges, de les hores que van tocant, més que no pas pel silenciós degoteig continu que les separa. Creiem que el nostre punt de vista és l’únic possible: el temps és or; quan hagi tocat l’hora vuit vegades, s’haurà acabat la jornada: mitja hora és un concepte tan poc precís com ara tres o quatre taronges. Però, si preguntes el camí a un pagès, et dirà que queda «mitja horeta» o «una mitja hora llarga» a peu per arribar al teu destí. El temps i l’espai depenen de la manera que els veus, no és res més que una convenció que ens porta a numerar-los mentre van passant. «Els negres que viuen més a l’interior del país», ens diu un explorador, «distingeixen entre el pas del temps alegre i trist. Hi ha zones on el llarg temps alegre dura dinou dies i el petit, set; entre aquestes dues èpoques, comptes set dies de mala sort i aquests realment són dies de festa perquè aleshores no viatgen, ni comencen cap campanya, ni fan res d’important, sinó que es queden tranquils a casa sense fer res.» Alguna cosa d’aquesta mena, encara la senten els sardanistes, però a mesura que en Pere es decanta cada cop més pel seu capell cosmopolita, el concepte del temps canviarà i les jornades de vuit hores se seguiran de forma implacable per sempre més, sortosament interrompudes pel sàbat de tant en tant.

Però malgrat tots aquests canvis i aquestes possibilitats, la sardana es manté, i per dues raons. Primerament, perquè és més antiga i més essencial que els canvis; un costum que entusiasmava als homes i les noies abans que Homer es quedés cec no es pot destruir fàcilment. Segon, perquè els nacionalistes catalans no poden oblidar el seu valor com a símbol: mentre es pugui dir que Catalunya és una nació oprimida, el nacionalisme i l’entusiasme per a les tradicions seran elements poderosos. La sardana, efectivament, és la sublimació del sentiment separatista que ni Primo de Rivera no pot suprimir.

I hi ha una altra cosa que cal remarcar: encara que, gràcies a en Pere, aquell poble ambrat ja no tingui la mateixa unitat d’abans, continua essent una trinitat unida: des de les cases antigues, la nova d’en Pere i les noves dels treballadors de la fàbrica, van els fills i les filles a donar-se les mans i ballar sardanes. És probable que en un futur llunyà aquest ja no sigui el cas, que s’aixequin barreres socials, fins que se’ns presenti una situació com la que ha donat lloc a l’arquitectura hispanofloridiana i la hispanocaliforniana. És clar que aquest extrem significa la mort i la negació de la democràcia, i es dóna quan el món – l’antic poble d’en Pere, en aquest cas- queda tan deformat per la indústria que els més afortunats se’n van a viure lluny del lloc on es guanyen els diners.»