3a Jornada Espiritualitat i Revolució: El Dolmen de Vallgorguina i els gentils

3a Jornada Espiritualitat i Revolució

Comunals, gentils i bruixes

Cultura popular i rituals del Comú

Dissabte 21 de juliol de 2018

Pedra Gentil

(Vallgorguina)

Web de la jornada

Guió de la xerrada de David Algarra: El Dolmen de Vallgorguina i els gentils

Benvinguts a la 3a Jornada d’Espiritualitat i Revolució que pren com a punt de partida aquest dolmen de Vallgorguina per tractar sobre cultura popular i rituals del Comú, ja que tota cultura i simbologia que hi ha darrere dels rituals forma part de la part intangible d’un poble, és a dir de la seva espiritualitat.

I farem això mateix, partirem del Dolmen de Vallgorguina, anomenat Pedra Gentil, per anar construint aquesta jornada. Començarem explicant que el Dolmen de Vallgorguina és una estructura megalítica d’uns 4.000-5.500 anys (de l’Edat Antiga), un sepulcre comunal dels anomenats de cambra simple, ubicat dins del Parc Natural del Montnegre i el Corredor i molt a prop de les runes de l’església de Santa Eulàlia de Tapioles. Dic que és un sepulcre comunal perquè es feia servir per enterraments col·lectius.

vallgorguinaExisteix la teoria que el dolmen no hi és al seu lloc original, tot i que hi ha historiadors que diuen que aquest si és el seu lloc original perquè no hi ha proves documentals d’un canvi d’emplaçament. La primera notícia que tenim del dolmen és de la seva restauració l’any 1855, la primera restauració d’aquest tipus feta a Catalunya que es coneix. També es té notícia d’un aplec que es va fer l’1 de maig de l’any 1935 a l’església de Santa Eulàlia de Tapioles. Aquesta data de l’1 de maig és molt comuna i simbòlica de tants aplecs europeus pagans i de bruixes. Ja ho vaig explicar a l’anterior jornada sobre els arbres, les primeres esglésies foren sovint construïdes en llocs antigament dedicats a ritus precristians. Com que no poden anul·lar aquests ritus, els assimilen donant-li una nova interpretació dintre del cristianisme. De fet, l’any 2003 es va dur a terme una excavació i entre altres coses, es van trobar restes ceràmiques que podrien ser d’exvots (ofrenes votives als déus o a les forces sobrenaturals), per tant, aquest espai, entre l’església i el dolmen, sembla que va ser un bosc sagrat. En les actes de molts concilis i sínodes catòlics de l’Alta Edat Mitjana, s’esmenta aquesta preocupació que tenia l’Església per les dificultats d’assimilar les comunitats rurals al catolicisme. Per exemple, al Sínode celebrat a Leptine (742) s’explica que «Les poblacions cristianes camperoles segueixen sota l’influx de les idees precristianes mitològiques. Viuen una mena de doble vida de forma clandestina. Després de missa surten a fer rituals als dòlmens, al peu dels arbres, a les fonts» i acaben dient: «L’Església i el poder públic condemnem aquestes pràctiques».

Gentils

Però quina llegenda té aquesta construcció megalítica? Explica la tradició que aquí era lloc de trobada de totes les bruixes dels voltants des de temps immemorials per congriar el mal temps. De fet, sabem que els pescadors del Maresme antigament deien que quant sobre les muntanyes on es troba el dolmen es feien grans núvols, volia dir que tindrien mala mar. Per això hi havia vegades que no sortien. També sabem, segons la tradició de Vallgorguina, que per allà vivia una família anomenada els gentils i que la gent de tant en tant hi veien roba estesa, però que en apropar-se, es trobaven que havia desaparegut.

vallgorguina2Però qui eren els gentils? I aquí entra la connexió que fa aquesta Pedra entre el País Basc i Catalunya, perquè Jentilarri en euskera vol dir «La Pedra dels Gentils» o «La Pedra feta pels Gentils», un mot que ha acabant sent sinònim de dolmen. També sabem que els jentilak eren els bascos primitius, precristians que vivien a la muntanya i segons la mitologia basca, gegants amb una força extraordinària, constructors de monuments megalítics, com els dòlmens i cromlecs.

Segons una llegenda basca, un gentil anomenat Olentzero, va saber de l’arribada de Kixmi (Jesucrist) i va anar a donar la bona nova a tots els habitants de la seva terra. Amb aquest naixement tots els gentils desapareixeran per sempre. Olentzero, després de tancar als altres gentils en una cova, va marxar a donar la notícia. Després, la tradició cristiana ho va convertir en carboner i és el que porta carbó als nens dolents per Nadal i regals als bons. Un exemple molt similar al fenomen de les marededéus trobades, llegendes que difonia l’Església per anar convertint als pagans.

Però aquest mot, gentil, és una paraula prestada del llatí. Prové dels membres de la gens. Aquesta era l’organització social, política i econòmica que existia en la Roma arcaica (no s’ha de confondre amb el significat actual del mot «gent»), abans de la irrupció de la civitas, la propietat privada romana, etc. Cada gens estava formada per un grup de famílies que compartien un esperit o divinitat protectora, uns costums particulars que promovien la solidaritat i el suport mutu entre els seus membres i el que em sembla més interessant, que tenien la possessió de la terra en comú, cultivant-la col·lectivament, és a dir que gaudien de béns comunals. Podem dir que era una forma de clan, individus units entre si per vincles de sang, tot i que també es podia ser membre per agregació directa mitjançant el vot dels gentils, com dic els membres de la gens.

Aquesta organització primigènia de Roma, que era la gens, va perdre importància en favor de la família amb el període en el qual es converteix en ciutat-estat, la civitas. Llavors les terres deixaran de ser comunals per començar a heretar-se en successió entre els fills d’una mateixa família amb el «ius utendi et abutendi» romà, el dret d’ús i abús sobre les coses, inclosos els esclaus, que eren també considerats com coses o instrumentum vocale. A partir d’aquell moment el mot gentil comença a rebre un caràcter pejoratiu. Mentre a l’urbs romana se segueix la religió politeista oficial, els camperols continuen amb tradicions anteriors i els ciutadans romans els denominen gentils despectivament. Quan els romans arriben a la península Ibèrica i es troben amb els diferents pobles, que també eren societats comunals, els anomenem també com gens, per exemple els beribraces, que vivien a les forests del nord-oest de l’actual País Valencià, eren descrits per Avieno (s. VI a.C.) com a «gens agrestis et ferox».

El mateix farà el catolicisme, la religió oficial de Roma a partir del segle IV, quan es refereixi als pagans i als pobles que no segueixen el llibre, que sempre són pobles camperols o pagesos, els anomenarà gentils. De fet, el territori de la gens era el pagus o aldea i el mot pagès etimològicament ve tant de pagus com de pagà. Per això els historiadors diuen que el món rural durant aquella època estava molt mal cristianitzat, ja que el catolicisme durant l’Alta Edat Mitjana no va acabar d’esborrar els cultes pagans i preromans al món rural, cultes vinculats als cicles agraris i a la natura. L’ortodòxia catòlica només es trobava en alguns monestirs i en el poc de món urbà que existia fins al segle X. Per exemple, al Concili II de Braga (571) es diu que «No està permès als cristians conservar les tradicions dels gentils, per exemple cobrir les cases amb llorer o la verdor dels arbres, encendre espelmes al costat de les pedres, arbres o les fonts.»

Llavors tenim que gentil (gentilak a Euskal Herria, xentis a Galiza) és un mot que fa referència principalment als primers pobladors d’un territori, que solen ser comunitats pageses i amb un caràcter més comunitari que la gent del món urbà.

Moros

Hi ha altres mots que designen el mateix que gentil, però un de molt important que és molt comú a la toponímia de Catalunya: moro. I no, no ens estem referint al significat actual d’aquesta paraula. A les mitologies de tota l’àrea cantàbrica i a Galiza, es parla de mouros i mouras, que són els que guarden les coves i també són constructors de dòlmens. A Euskal Herria tenim els mairu (o mairuak en plural en basc), anomenats també maide, mainde o maire (o intxisu(ak) a la vall del Bidasoa) que eren, segons la mitologia basca, com els jentilak, gegants constructors de dòlmens i cromlecs. És possible que la deessa basca Mari, tingui a veure amb els Mairu, de fet el seu marit rep els noms de Maju, Mairu, Mauru, Maru, Moru o Moro.

vallgorguina3Segons l’antropòleg i expert en mitologia basca José Dueso, «des d’un punt de vista del pensament popular, els moros o moruak foren els artífexs de quasi totes les construccions antigues, ruïnes o restes prehistòriques. Conegut també com a maru, el moro assumeix sovint les funcions del gentil i, fins i tot, de la bruixa i s’arriben a confondre amb ambdós. No és d’estranyar, per tant, que se sàpiguen alguns contes de moros on històricament està provat que no n’hi hagué [sarraïns]». Hi ha altres estudiosos, com l’Antoni Novell o el Pere Balañà, que coincideixen amb això, és a dir, que hi havia moros on no hi havia presència sarraïna. Segons l’Ortiz-Osés: «els gentils conformen la població anterior a l’arribada al cristianisme, per la qual cosa es representen convivint en contacte estret amb la natura. El gentil és també denominat, en la mitologia basca, pagà – en euskera, mairu o moro, maide o gentil».

Se sap que els pobles vascons van enfrontar-se primer contra els visigots durant els segles VI i VII i després contra els francs durant el segle VIII i que algunes batalles que s’han atribuït a una lluita entre sarraïns i francs, com la batalla de Tours (732) o la batalla de Roncesvalls (778), en realitat podrien tractar-se de revoltes vascones contra els francs i conquesta de ciutats de domini franc pels vascons i que s’hauria confós els moros amb els sarraïns.

A Catalunya tenim innumerables llocs que el mot moro forma part de la toponímia: molts llocs que es diuen cova del Moro, cabana del Moro, puig del Moro, serrat del Moro o roca del Moro, alguns on no hi va haver presència sarraïna i un percentatge molt alt d’aquests indrets conserven algun vestigi arqueològic, com per exemple:

  • Balma del Moro (la Roca d’Albera, el Rosselló), dolmen

  • Cabana del Moro (Bescaran, l’Alt Urgell), dolmen

  • Cabana del Moro de Reguard (Senterada, el Pallars Jussà), dolmen

  • Cabaneta dels Moros (Cérvoles, el Pallars Jussà), dolmen

  • Camp dels Moros (la Codina; el Solsonès), poblat ibèric

  • Canya dels Moros (Arans, Andorra)

  • Cementiri dels Moros (Torrent, el Baix Empordà), monument megalític datat entre el 3000 i el 2000 aC

  • Farmàcia dels Moros (Soses, el Segrià) roca amb forats, a prop del poblat ibèric de Gebut, on antany es trobaven petits vasos funeraris que han fet suposar que es tractava d’un columbari romà (segle II)

  • Coveta del Marge del Moro (Begues, el Baix Llobregat), necròpolis

  • El Moro (Torredembarra, el Tarragonès), vil·la romana.

  • Penya del Moro (Sant Feliu de Llobregat, el Baix Llobregat), penyal on s’ubica un poblat ibèric

  • Penya del Moro (Sant Just Desvern, el Barcelonès), poblat ibèric

  • Puig del Moro (Sant Aniol de Finestres, la Garrotxa), puig on hi ha un dolmen

  • Tomba del Moro de Vallbona (el Mojal, Navàs, el Bages), dolmen

  • Torre dels Moros (Llagostera, el Gironès), jaciment arqueològic d’època romana

  • Torre dels Moros (Llanera, el Solsonès), dolmen

  • Torre dels Moros (Llobera, el Solsonès), dolmen

  • Tossal dels Moros (Corbins, la Noguera), vil·la romana i mausoleu

Algunes coves que contenen pintures rupestres són anomenades com «coves de moros», per exemple la Roca dels Moros o coves del Cogul (les Garrigues), que se sap que era un santuari o lloc màgic dels ibers. A les valls pirinenques hi ha diversos indrets que el seu nom porta el mot moro, llavors si sabem que els seus pobladors eren indígenes durant l’Alta Edat Mitjana i que els sarraïns no van conquerir aquest territori, es pot deduir que moros eren els autòctons, els fundadors de les comunitats d’aquestes valls.

Gegants

Com hem dit, els gentils per les mitologies del nord de la península eren gegants d’una gran fortalesa. La majoria de mitologies antigues, com la grega, parlen d’un poble de gegants que va viure a la terra abans dels humans. De fet, quan es vol parlar dels primers temps, es diu «en temps de gegants» igual que es diu «en temps de moros». L’escriptor romà Macrobio deia que els gegants són una Nació antiga, enemiga dels déus, que volien prendre el cel per assalt, una llegenda molt semblant a la sublevació dels àngels caiguts o dimonis contra el Déu judeocristià.

vallgorguina4Catalunya és plena de llegendes i mitologies de gegants que solen ser els fundadors d’alguna comunitat o inclús part responsable de la creació d’una part del territori. Gegant és l’expressió de la força i del poder. Per exemple segons una llegenda catalana, el Pirineu té el seu origen en el mateix Hèracles (que en algunes llegendes és també descrit com un gegant i que va ser fundador de Barcelona i que repobla Vic i funda la Seu d’Urgell), que volgué salvar la princesa Pyrene del foc provocat pel gegant Gerió i va construir un mausoleu per la princesa morta, amb pedres que serien els Pirineus. Pirineu en grec vol dir, muntanya de foc. Aquesta tradició la recull l’Atlàntida de Jacint Verdaguer. Gerió també es considera el fundador llegendari de la ciutat de Girona. Tarragona també va ser fundada per un altre gegant: Tarrahó, fill de Túbal.

El gegant Joan de l’Ós que anava sempre amb la seva vara de ferro de noranta quintars (unes 4 tones), fill d’un ós i una dona, i que surt a les llegendes amb altres tres gegants: Arrancapins, Regiramuntanyes i Bufim-bufaina, té relació amb la tribu pirinenca dels bebrics (els fills de l’ós o clan de l’Ós), primers pobladors ceretans (tribu preromana de la Cerdanya, aquitans o ibers) que van introduir la cultura del ferro. Relacionat amb el metall, també tenim el Pericó, un geni mitològic del Ripollès i la Cerdanya, que és l’ànima del ferro i que amb el foc s’enfada i es converteix en un gegant de ferro massís, per això els ferrers abans de treballar el metall havien de picar l’enclusa tres cops per impedir que en sortís el Pericó.

Altres gegants de la mitologia catalana:

  • Gabriel Torrent de Goula, que rep el nom d’El Trucafort, caracteritzat com a home alt com una muntanya, amb una barba tan llarga que se la trepitja en caminar i que carrega dues pedres, una sobre el cap i una altra deu cops més pesada que descarrega sobre els nens que no fan bondat.

  • El Pare Esmè és un gegant, senyor del Montseny, que de tant gros que és, pot tenir un peu a les Agudes i l’altre al Turó de l’Home.

  • Rotllà era un gegant nebot de Carlemany (també es deia que Carlemany tenia una mida de quasi 3 metres). A l’epopeia medieval de la Chanson de Roland (Cançó de Rotllà) es descriuen les gestes temeràries que va realitzar contra els moros i la seva mort, precisament a la batalla de Roncesvalles. Un gegant relacionat amb Rotllà és el Moro Ferragut, el primer va vèncer al segon a Núria, a la Fossa del Gegant.

  • El gegant de Sant Aniol (La Garrotxa), que guarda la cova que hi ha al peu del Bassegoda.

  • En Trucafort és més alt que una muntanya i viu en una cova a prop de Castellar de n’Hug.

  • Mandroni, el gegant de Betlan, un gegant defensor de les llibertats en temps dels romans a la Vall d’Aran.

I altres gegants com el Fort Farrell o Gegant del Pi (Caldes de Monbui), el Pare Falgars (Ripollès), el Nen de Vacarisses, el Set Homes, els Regira-rocs de Montserrat, el Mala Cosa de Barcelona, el Gegant de l’Ull al Front del Moianés, el Peladits del massís de Montserrat, etc.

Per entendre perquè des de l’antiguitat es creu en una raça de gegants que van viure en el principi dels temps, s’ha de saber que estan documentades diverses troballes de fòssils de dinosaures que els antics van confondre amb humanoides gegants. Per exemple, tant Tertulià com Agustí d’Hipona, creien que va haver-hi gegants anteriors al Diluvi perquè parlen d’ossos de prodigiosa grandària que la força de l’aigua descobreix, així com dents cent vegades més grans que els nostres, que són els responsables de les antigues construccions, fetes de grans pedres.

Els gegants, com a part de l’imatgeria festiva, es van assimilar per l’Església a través de la processió del Corpus i a Catalunya estan documentats des de l’any 1424, representant sobretot a reis i nobles. És a dir, un intent de reconstruir el mite dels fundadors i dels antics benefactors d’una localitat, relacionant-los amb els nous poders que s’estaven imposant.

Conclusió

Els antics rituals que es feien als dòlmens, que s’atribueixen a pagans, bruixes i pobles camperols, eren una forma de veneració als avantpassats, als primers habitants d’un territori, que es consideraven fundadors de les comunitats i que eren els constructors d’aquestes tombes comunals megalítiques i que se’ls anomenava gentils o moros. Per la grandària de les pedres i pel fet que al llarg de la història s’han trobat ossos i dents de grans dimensions, que avui sabem que pertanyien a grans mamífers i sauris, la mitologia popular considerà que aquests primers pobladors havien de ser gegants. Rituals que l’Església va assimilar, incorporant els gegants a la processió del Corpus, ara però, gegants que representaven a individus representatius de les classes altes, per legitimar-los com a fundadors definitius de les comunitats que el poble havia de venerar.

vallgorguina5

Bibliografia

DAVÍ, Daniel; BASSOLS, Imma; LOUI, Toni; LLEONART, Robert (2009). La restauració de monuments megalítics al segle XIX i a l’actualitat a la serra del Corredor: els dòlmens de Pedra Gentil i de Ca l’Arenes.

RAVENTÓS, Joan (2006). La taula de les bruixes. Sàpiens, núm. 50.

LABAT, Claude (2004) Olentzero: le charbonnier qui ranime les braises du Soleil.

CARO BAROJA, Julio (1984). Sobre la religion antigua y el calendario del pueblo Vasco.

BILBENY, Jordi (2015). La sardana i la religió de les bruixes.

DUESO, José (1996). La primitiva religión de los vascos.

ORTIZ-OSÉS, Andrés (2007). Los mitos vascos. Aproximación hermenéutica.

VICENT FRECHINA, Josep (2018). Els moros com a horitzó mític. Aproximació toponímica. Revista de música i cultura popular. Caramella, núm. 16.

REGO, Lurdes (2008). La gran descoberta de l’art rupestre. Sàpiens, núm. 74.

ARDÈVOL I JULIÀ, Lluís (2015). Catàleg de gegants centenaris de Catalunya.

CARBÓ I MARTORELL, Amadeu (2000). Gegants a Catalunya. La supervivència d’un element festiu.

BILBENY, Jordi (2012). Una reflexió sobre l’origen dels gegants i del mot “gegant”.