{"id":1407,"date":"2022-03-03T20:40:16","date_gmt":"2022-03-03T20:40:16","guid":{"rendered":"https:\/\/elcomu.cat\/?p=1407"},"modified":"2022-03-04T04:11:15","modified_gmt":"2022-03-04T04:11:15","slug":"per-qui-toquen-les-campanes-combat-rural-durant-les-guerres-de-religio-franceses-el-cas-de-bretanya-philippe-hamon","status":"publish","type":"post","link":"http:\/\/elcomu.cat\/es\/2022\/03\/03\/per-qui-toquen-les-campanes-combat-rural-durant-les-guerres-de-religio-franceses-el-cas-de-bretanya-philippe-hamon\/","title":{"rendered":"Per qui toquen les campanes: Combat rural durant les guerres de religi\u00f3 franceses: el cas de Bretanya."},"content":{"rendered":"

Traducci\u00f3 del treball “For Whom the Bell Tolls: Rural Engagement During the French Wars of Religion: the Case of Brittany” (Journal of Historical Sociology Vol. 28 No. 1 March 2015. DOI: 10.1111\/johs.12066) de Philippe Hamon[1]<\/a>.<\/span>\u00a0Molt\u00a0agra\u00eft\u00a0a l’escriptor i historiador Jorge S\u00e1nchez Morales<\/a> per fer-me’l arribar.<\/p>\n

Resum<\/strong> En 1589, les comunitats rurals franceses de Bretanya es van comprometre en l’\u00faltima de les guerres de religi\u00f3. La seva realitat comunit\u00e0ria, oficialitzaci\u00f3, armament i formes d’acci\u00f3 van mostrar que la integraci\u00f3 de les parr\u00f2quies rurals en el “cos pol\u00edtic” del regne era llavors activa i militarment funcional. No tenen un programa espec\u00edfic en l’\u00e0mbit socioecon\u00f2mic. La seva elecci\u00f3 d’un b\u00e0ndol pol\u00edtic en aquesta guerra civil semblava ser una mera conseq\u00fc\u00e8ncia del seu comprom\u00eds defensiu contra una agressi\u00f3 directa. L’objectiu principal d’aquesta mobilitzaci\u00f3 rural, igual que molts altres, era restablir l’ordre i la seguretat al seu territori.<\/p>\n

Introducci\u00f3<\/strong><\/p>\n

Ernest Hemingway va recordar el comprom\u00eds dels combatents en la Guerra Civil Espanyola en la seva novel\u00b7la Per qui toquen les campanes<\/em>. El seu t\u00edtol est\u00e0 ben adaptat al meu prop\u00f2sit perqu\u00e8 discutir\u00e9 els compromisos que comencen quan les campanes sonen, m\u00e9s precisament el toc d’alarma, i per als quals el toc de mort sonar\u00e0, en certa manera, al final d’aquest document.<\/p>\n

En el tema de les mobilitzacions armades de les poblacions rurals de l’era moderna, durant els \u00faltims cinquanta anys, la historiografia ha vist dues grans fases successives: dels anys 50 als 70, tota l’atenci\u00f3 es va concentrar en el que es va dir revoltes populars.[2]<\/a><\/p>\n

Despr\u00e9s, a partir de la d\u00e8cada de 1980, el pensament hist\u00f2ric sobre aquestes mobilitzacions o altres es va dirigir cap a la relaci\u00f3 del poble amb la pol\u00edtica. Aix\u00f2 va produir dues nocions: “popular politics<\/em>” en angl\u00e8s (en les obres d’Andy Wood o Ethan Shagan, per exemple) i “politique du peuple”<\/em> en franc\u00e8s (com en l’obra de Roger Dupuy).[3]<\/a> El significat d’aquests termes excedeix el marc del mer conflicte armat. Quan els conflictes van ser provocats per un sentiment d’injust\u00edcia, hi ha un paral\u00b7lelisme evident amb el noble “devoir de r\u00e9volte<\/em>” (deure de revolta), definit a Fran\u00e7a per Arlette Jouanna.[4]<\/a> Sovint implica la defensa dels privilegis, especialment fiscals, que van ser impugnades d’una forma o una altra.<\/p>\n

En aquest treball examinar\u00e9 un cas espec\u00edfic des d’una perspectiva lleugerament diferent: la participaci\u00f3 de les parr\u00f2quies rurals, situades al voltant de Vitr\u00e9 en el nord-est de Bretanya, en un episodi localment important en l’\u00faltima de les guerres religioses franceses del segle XVI. Vitr\u00e9 era l’\u00fanica ciutat bretona amb una poblaci\u00f3 protestant considerable, encara que estava clarament en minoria.[5]<\/a> El mar\u00e7 de 1589, Bretanya va entrar en una guerra civil, com a part de la crisi que va esclatar a Fran\u00e7a quan Enric III havia assassinat els dos Guisa[6]<\/a> tres mesos abans.[7]<\/a> La majoria cat\u00f2lica es va dividir en tot el regne: alguns van romandre fidels al rei, uns altres van trencar amb ell i es van reagrupar en una Santa Uni\u00f3 o Lliga. Els membres de la Lliga van acusar el rei d’haver assassinat, referint-se als Guisa, a aquells que afavorien la pol\u00edtica de lliurar una guerra total contra els protestants.[8]<\/a> El 21 de mar\u00e7 de 1589, els protestants de Vitr\u00e9, ajudats per alguns cat\u00f2lics fidels al rei, van prendre el control de la ciutat. Altres habitants es van mobilitzar contra ells, i immediatament van cridar a les parr\u00f2quies rurals circumdants per a demanar ajuda. El 23 a tot tardar, aquests \u00faltims es trobaven enfront de Vitr\u00e9 per a intentar recuperar la ciutat. La poblaci\u00f3 rural estava aqu\u00ed reaccionant a un acte d’agressi\u00f3 que no havia vingut d’una autoritat leg\u00edtima: res a veure aqu\u00ed amb, per exemple, un aixecament contra un augment dels impostos. A la gent del pa\u00eds es van unir gaireb\u00e9 immediatament les tropes del governador de la prov\u00edncia, el duc de Merc\u0153ur, que era la m\u00e0xima autoritat a Bretanya i que va triar el b\u00e0ndol de la Lliga al mateix temps.[9]<\/a> No obstant aix\u00f2, el conjunt de les forces de la Lliga va dirigir un setge de gaireb\u00e9 cinc mesos de durada en va.[10]<\/a> Les poblacions rurals van estar involucrades en una s\u00e8rie d’operacions directament o indirectament relacionades amb el setge. Per\u00f2 a l’anunci de l’arribada de refor\u00e7os reals, el duc de Merc\u0153ur va aixecar el setge el 14 d’agost. Les parr\u00f2quies rurals van continuar estant militarment involucrades en la zona, per\u00f2 van ser progressivament neutralitzades per les tropes reals, que van imposar una severa repressi\u00f3.<\/p>\n

Com sempre per als aixecaments populars en aquesta \u00e8poca, les fonts s\u00f3n bastant incompletes i sovint no hi ha molta evid\u00e8ncia en la qual confiar. No obstant aix\u00f2, s\u00f3n relativament abundants en aquest cas. Existeixen moltes fonts narratives, i encara m\u00e9s d’una recerca substancial sobre els aixecaments de la Lliga en la primavera en tota l’Alta Bretanya. Molts testimonis van venir i van denunciar les malifetes dels Leaguers<\/em> davant la cort del senescal realista de Rennes. Les seves narratives s\u00f3n esbiaixades, com s’espera en aquesta font, per\u00f2 ens donen detalls preciosos i a vegades inesperats sobre la naturalesa de la mobilitzaci\u00f3. I nombrosos relats recorden l’acci\u00f3 de les parr\u00f2quies rurals en la zona de Vitr\u00e9.[11]<\/a><\/p>\n

El terme “rural” no necessita especificar-se aqu\u00ed: es refereix a totes les poblacions que viuen en comunitats rurals, principalment pagesos i artesans, organitzats en parr\u00f2quies. Per a aquest episodi, el terme “guerra de comunes” ha estat retingut per la historiografia local: la paraula “comuna” no tenia un significat administratiu en aquest moment. Per\u00f2 el vincle entre els diversos aspectes de la vida col\u00b7lectiva de la comunitat era encara m\u00e9s estret a Bretanya perqu\u00e8 una instituci\u00f3 \u00fanica (la f\u00e0brica, o consell parroquial) els administrava tots. En una primera an\u00e0lisi, la comuna ha d’entendre’s en el sentit de “parr\u00f2quia rural sota armes”,[12]<\/a> que es mobilitza al so del toc d’alarma. M\u00e9s tard veurem que la paraula “comuna” podria tenir un significat pol\u00edtic complementari. Observem de pas que la mobilitzaci\u00f3 va tenir lloc en una regi\u00f3 econ\u00f2micament din\u00e0mica, on la producci\u00f3 de tela va acompanyar a l’agricultura, entre dues ciutats riques i importants (Rennes i Vitr\u00e9).<\/p>\n

Primer examinarem les condicions de la mobilitzaci\u00f3 rural (que portar\u00e0 a les formes que va prendre), despr\u00e9s tornarem a la l\u00f2gica darrere de l’allistament (i per tant a les suposades motivacions), tenint en compte els canvis que van tenir lloc en el curs d’aquests esdeveniments.<\/p>\n

Les condicions de la mobilitzaci\u00f3<\/strong><\/p>\n

En quin marc es va estructurar aquesta mobilitzaci\u00f3 comunit\u00e0ria? Les fonts disponibles no donen indicacions directes sobre el paper que van exercir les institucions parroquials existents (consells parroquials, confraries): nom\u00e9s esmenten realitats que ho abasten tot (la parr\u00f2quia, la comuna), o actors individuals, generalment per a denunciar el seu paper. Els membres del clergat estaven involucrats, i molts es troben entre els perseguits per les autoritats realistes. No obstant aix\u00f2, a difer\u00e8ncia d’altres regions, no es fa al\u00b7lusi\u00f3 al paper mobilitzador de predicadors m\u00e9s o menys apassionats. Aix\u00f2 pot explicar-se sens dubte per les condicions en les quals es va basar la mobilitzaci\u00f3: responia a una agressi\u00f3 directa i no necessitava ser encoratjada de cap altra manera.<\/p>\n

En general, a part d’alguns individus, \u00e9s dif\u00edcil identificar a les minories actives que van exercir la seva influ\u00e8ncia o autoritat en aquesta mobilitzaci\u00f3. Per\u00f2 aix\u00f2 no \u00e9s certament un accident. De fet, la l\u00f2gica darrere d’aquest aixecament es va basar en una forma d’unitat parroquial. Per descomptat, aquesta unitat va ser a vegades tibant: en una parr\u00f2quia, la gent era multada si no prenia les armes, sigui perqu\u00e8 no en tenia cap o perqu\u00e8 no volia lluitar.[13]<\/a> No obstant aix\u00f2, cal anar amb compte amb les falses proves de la solidaritat local sempre efica\u00e7. Per\u00f2 com tots estaven preocupats, perqu\u00e8 es requeria unanimitat, s’exercia una forma de coerci\u00f3 local. Va ser l’evident legitimitat de l’acci\u00f3 el que va obligar a tots a suportar la seva part de la c\u00e0rrega col\u00b7lectiva. Aix\u00ed, la mobilitzaci\u00f3 va demostrar \u201ccomunitat\u201d mentre que al mateix temps, la constru\u00efa: tal mobilitzaci\u00f3 va ser sens dubte un factor del seu refor\u00e7. Quan una parr\u00f2quia del sector d’armes (Chanc\u00e9) es va quedar fora de la contesa, va ser all\u00ed on es van originar les den\u00fancies del comprom\u00eds de la “Lliga” d’una parr\u00f2quia ve\u00efna (Louvign\u00e9-de-Bais), i un dels testimonis de Chanc\u00e9 va declarar de passada que no coneixia a cap membre de la Lliga en la seva pr\u00f2pia parr\u00f2quia.[14]<\/a> El que notem aqu\u00ed \u00e9s la necessitat d’afirmar la unanimitat.<\/p>\n

L’acci\u00f3 comuna de totes les parr\u00f2quies no \u00e9s tan clara. Un estudi m\u00e9s espec\u00edfic potser permetria mostrar com les xarxes socials interparroquials, vinculades per exemple a les fam\u00edlies nobles locals o als circuits comercials (teixits, cereals) van facilitar concretament aquesta acci\u00f3 comuna. Tamb\u00e9 \u00e9s probable que les estructures senyorials exercissin un paper, m\u00e9s encara perqu\u00e8 no seguien els l\u00edmits parroquials. Quan veiem que les autoritats realistes -les de l’altre b\u00e0ndol- van demanar que es deixessin les armes en aquest marquesat o en aquella baronia, tenim totes les raons per a pensar que aqu\u00ed les xarxes i connexions socials van ser importants.[15]<\/a> Finalment, encara que els l\u00edmits de la mobilitzaci\u00f3 al voltant de Vitr\u00e9 s\u00f3n encara dif\u00edcils de definir amb precisi\u00f3, es va detenir en sec en el l\u00edmit de la prov\u00edncia, situada a pocs quil\u00f2metres a l’est de la ciutat assetjada.<\/p>\n

La q\u00fcesti\u00f3 institucional sembla central, en efecte: tot apunta al fet que aquesta mobilitzaci\u00f3 es va produir en un context militar ja establert, amb tipus de districtes m\u00e9s o menys estables, m\u00e9s enll\u00e0 de parr\u00f2quies i senyorius (seigneuries), amb funcionaris encarregats de dirigir tropes en cas de necessitat militar. Probablement, grans terratinents titulats (com les baronies) van jugar un paper com a marcs oficials per a la mobilitzaci\u00f3. Per\u00f2 aix\u00f2 planteja el problema de la coincid\u00e8ncia entre els seus l\u00edmits exactes i els de les parr\u00f2quies.<\/p>\n

Quinze anys abans, el febrer de 1574, protestants armats havien intentat prendre el control de Vitr\u00e9. Van ser sufocats en pocs dies, precisament gr\u00e0cies a la mobilitzaci\u00f3 de les comunitats rurals. En aquest moment, un dels senyors locals (seigneurs) involucrats en la recuperaci\u00f3 del poble va dir clarament en una carta a les parr\u00f2quies que ell i un altre cavaller eren “responsables d”\u2019aix\u00f2.[16]<\/a> L’operaci\u00f3 llavors va ser un \u00e8xit r\u00e0pid, amb la benedicci\u00f3 de les autoritats. Es pot suposar que aquesta estructura estava viva i llista per a intervenir si era necessari, en la mesura en qu\u00e8 hi havia un clima de tensi\u00f3 ben definit a Bretanya des d’almenys 1587, que s’havia intensificat des de principis de 1589. El que tenim aqu\u00ed \u00e9s una tradici\u00f3 heretada i encara viva d’autoprotecci\u00f3, que va alimentar la mobilitzaci\u00f3 local en tot un pa\u00eds i no sols a l’interior de les parr\u00f2quies. Primer va ser mantinguda pels ducs de Bretanya, despr\u00e9s per la monarquia. Tenien a la seva disposici\u00f3 un o diversos soldats amb armes i privilegis fiscals en cada parr\u00f2quia (anomenats francs archers i \u00e9lus<\/em>, a Bretanya), el paper dels quals s’esmenta en diverses ocasions en l’\u00e8poca de les Guerres de Religi\u00f3. Per aquests mitjans, la integraci\u00f3 de les parr\u00f2quies rurals en el “cos pol\u00edtic” del regne semblava alhora activa i militarment funcional: va prendre la forma de la “comuna” en armes.<\/p>\n

Sens dubte, \u00e9s important no exagerar el grau del seu desenvolupament, per\u00f2 el car\u00e0cter institucionalitzat d’aquesta mobilitzaci\u00f3 es reflecteix en els indicis disponibles de vigil\u00e0ncia o supervisi\u00f3. Els “capitans parroquials” identificats eren tots nobles o senyors (seigneurs o sieurs). Alguns comuners m\u00e9s modestos poden haver actuat com a l\u00edders en l’aixecament, per\u00f2 mai apareixen com a capitans.[17]<\/a> \u00c9s dif\u00edcil saber com van ser nomenats: almenys en algunes parr\u00f2quies, aix\u00f2 es va fer per elecci\u00f3, tal vegada seguint procediments similars als d’\u00fas per als tresorers del consell parroquial. Crec que es tractava (almenys en aquesta zona) de llocs relativament estables, cosa que no significa autom\u00e0ticament que tots estiguessin ocupats sempre: en una de les parr\u00f2quies armades (Visseiche), un testimoni va declarar que els habitants li han dit que ells ” no tenien qui els man\u00e9s”. Al mateix temps un altre testimoni, referint-se a la mateixa parr\u00f2quia, va denunciar a un particular com qui els “comandava”, per\u00f2 va agregar que ho sabia nom\u00e9s de sentides.[18]<\/a> L’esment en unes certes parr\u00f2quies de tinents, alferes i fins i tot “dizanniers” (responsable de deu homes) refor\u00e7a la hip\u00f2tesi de l’exist\u00e8ncia pr\u00e8via d’estructures de mobilitzaci\u00f3, com ja ha destacat Yann Lagadec.[19]<\/a><\/p>\n

Finalment, tamb\u00e9 \u00e9s possible que les reunions m\u00e9s grans fossin del mateix tipus que les de 1574. Aquest podria haver estat el cas quan un notable membre de la Lliga de la ciutat de Vitr\u00e9, capit\u00e0 d’una parr\u00f2quia rural espec\u00edfica (Livr\u00e9), va ser denunciat per prendre part del setge al capdavant d’un grup de vuit o nou parr\u00f2quies rurals.[20]<\/a><\/p>\n

Les “comunes” mobilitzades podrien haver tingut un cert nombre d’armes a la seva disposici\u00f3, a m\u00e9s de les eines que podrien ser utilitzades com a armes. En efecte, els tresors parroquials albergaven arcabussos, espases i equip defensiu destinat als “francs archers<\/em>“.[21]<\/a> A m\u00e9s, els notables, especialment els nobles, generalment estaven ben equipats. Sembla, segons Lagadec, que era m\u00e9s f\u00e0cil trobar armes en aquest pa\u00eds en 1589 que durant la Revoluci\u00f3.<\/p>\n

Les “comunes” van participar en diverses operacions militars durant el setge: vigil\u00e0ncia i gu\u00e0rdia, treballs d’excavaci\u00f3, control dels camins principals, fustigaci\u00f3 dels realistes en tota la regi\u00f3, en particular quan van intentar acudir en ajuda de Vitr\u00e9 al juny.[22]<\/a> All\u00f2 que \u00e9s essencial \u00e9s l’aspecte ofensiu del seu comprom\u00eds, molt m\u00e9s enll\u00e0 del seu propi territori parroquial. Per\u00f2 \u00e9s necessari assenyalar que, a difer\u00e8ncia de 1574, aquesta contraofensiva va fracassar i es va embussar.<\/p>\n

Despr\u00e9s de l’aixecament del setge i la sortida de les tropes de Mercoeur, la informaci\u00f3 \u00e9s m\u00e9s escassa, per\u00f2 informa que els camins estaven bloquejats i que els mercats no rebien subministraments.[23]<\/a> No obstant aix\u00f2, durant aquesta fase, l’ofensiva va canviar de b\u00e0ndol i les tropes reals van arribar a prendre el control de la zona: nom\u00e9s es registra un gran combat, el de Etrelles, just al sud de Vitr\u00e9, el novembre de 1589. Els parroquians d\u2019Etrelles “i els seus confederats” van sofrir una clara derrota, marcada per l’assalt al poble i la seva esgl\u00e9sia, amb potser dues-centes morts en el b\u00e0ndol perdedor.<\/p>\n

Per descomptat, tots els habitants aptes per a armar-se no van ser mobilitzats cont\u00ednuament durant nou mesos. L’entrada en acci\u00f3 va ser sens dubte efectiva, o almenys r\u00e0pida, gr\u00e0cies al toc d’alarma, les estructures adormides i l’armament disponible. Existien tamb\u00e9, almenys en algunes zones, llocs permanents de control de vies i tr\u00e0nsits, amb barrera o barricades. Per\u00f2 llavors hem d’imaginar una participaci\u00f3 individual relativament breu, tal vegada amb sistemes de rotaci\u00f3, a un ritme desconegut. Aix\u00f2 va ser cert almenys durant la fase de setge; la segona fase \u00e9s encara menys compresa.<\/p>\n

Malgrat el seu frac\u00e0s final, la impressi\u00f3 que preval \u00e9s la d’una mobilitzaci\u00f3 bastant eficient. Les comunitats rurals de la regi\u00f3 de Vitr\u00e9 semblen no haver travessat encara altes tensions internes i no van ser desmantellades per la guerra civil que recentment comen\u00e7ava aqu\u00ed. Aix\u00f2 explica la seva capacitat de reacci\u00f3 davant l’esdeveniment i la seva capacitat de mobilitzaci\u00f3. Aix\u00ed mateix, el clima local (incidents en Antrain a principis de mar\u00e7 de 1589, barricades en Rennes el 13 de mar\u00e7, arribada de Mercoeur amb les seves tropes a les portes de Foug\u00e8res el 21 de mar\u00e7…) indubtablement produ\u00efa por i justificava una forma d’alerta, que es mantenia gr\u00e0cies a la f\u00e0cil circulaci\u00f3 de la informaci\u00f3.[24]<\/a> En un context tan favorable, la mobilitzaci\u00f3 comunit\u00e0ria armada va refor\u00e7ar una consci\u00e8ncia col\u00b7lectiva i va ser alimentada per ella, primer en l’acci\u00f3 i despr\u00e9s en la mem\u00f2ria que van deixar fets dram\u00e0tics com els d’Etrelles.<\/p>\n

Involucrar a les \u201ccomunes\u201d: Les motivacions<\/strong><\/p>\n

\u00c9s possible anar m\u00e9s enll\u00e0 i penetrar en les motivacions darrere de la seva participaci\u00f3 en aquestes operacions militars? Com sol ser el cas, no existeixen relats de les paraules pronunciades per aquests modestos habitants rurals: no hi ha proclamaci\u00f3 col\u00b7lectiva, no hi ha declaracions de parroquians. Per\u00f2 la naturalesa i els detalls pr\u00e0ctics de l’acci\u00f3 presa s\u00f3n suggeridores.<\/p>\n

El comprom\u00eds de les comunes no semblava derivar de greuges socioecon\u00f2mics m\u00e9s antics, per exemple.[25]<\/a> L’atac a Vitr\u00e9 podria reflectir tals motivacions fins a un cert punt:[26]<\/a> va dirigir-se als afins al seu senyor (el comte de Laval, que tamb\u00e9 era bar\u00f3 de Vitr\u00e9, era protestant) i una ciutat de mercaders que eren mestres en el comer\u00e7 de teles. Per\u00f2 molts dels homes clau en aquest ofici formaven part dels Cat\u00f2lics Vitr\u00e9ens que van lluitar del costat de la Lliga. Quant al bar\u00f3 de Vitr\u00e9, sembla haver estat l’\u00fanic senyor que es va convertir en focus de ressentiment rural, encara que nom\u00e9s era un sobir\u00e0 lluny\u00e0. Alguns dels seus drets com a terratinent poden haver semblat dif\u00edcils de suportar, especialment els impostos per a mantenir castells i guarnicions i per a garantir la seguretat de la baronia (droit de guet).[27]<\/a> No obstant aix\u00f2, molts senyors, tan importants (com el marqu\u00e8s d’Espinay) com a petits (com molts capitans de parr\u00f2quia), es van involucrar del costat de les “comunes” en combat com\u00fa. Quan l\u2019objectiu era un senyor, era perqu\u00e8 pertanyia al “b\u00e0ndol” enemic, i no per la seva posici\u00f3 social, fins i tot si semblava que uns certs atacs usaven el moviment localment per a atendre greuges socials.[28]<\/a> \u00d2bviament, els realistes interpretaven la mobilitzaci\u00f3 comunit\u00e0ria com un simple “desig de pillatge”, la qual cosa precisament va permetre descartar tot pensament sobre les altres motivacions darrere del seu combat.[29]<\/a><\/p>\n

Aquest afany de pillatge, que semblava amena\u00e7ar abans de res a Vitr\u00e9, es va convertir en un greu problema per a un petit poble anomenat Ch\u00e2teaugiron, situat entre Vitr\u00e9 i Rennes. De fet, en diverses ocasions al juny i juliol, homes de les parr\u00f2quies mobilitzats contra Vitr\u00e9 van entrar en Ch\u00e2teaugiron per a buidar-ho dels realistes, en particular dels que tenien el castell de la ciutat. No obstant aix\u00f2, l’endem\u00e0 del tercer atac, els mateixos homes d’aquestes parr\u00f2quies van ser expulsats \u200b\u200bdel poble, segons explica un habitant, el mestre d’escola Duval, “per una companyia d’altres pagesos que es proclamaven partidaris del rei [Enric III]”.[30]<\/a> Duval va cridar als ven\u00e7uts: “Parr\u00f2quies lligades\/vinculades”. Els partidaris del rei, d’una banda, els adscrits a la Lliga per l’altre. Aquest brev\u00edssim passatge ha estat comentat sovint en estudis previs d’aquesta “guerra de les comunes”. De fet, insinua la participaci\u00f3 de la poblaci\u00f3 rural en la pol\u00edtica partidista nacional. M\u00e9s encara que, excepcionalment, semblaven tenir veu, almenys aquells als quals Duval declarava “proclamar-se” pel rei. Per\u00f2 va ser un sincer suport partidista amb, d’una banda, seguidors de Mercoeur o fins i tot de la Lliga “nacional” del Duc de Mayenne, i, d’altra banda, partidaris realistes que controlaven Vitr\u00e9 i Rennes, i, per tant, fidels al rei Enric III? Cal assenyalar aqu\u00ed, de pas, que el xoc no va ser entre protestants i cat\u00f2lics: de fet, aquests \u00faltims estaven permanentment dividits i, per cert, la mobilitzaci\u00f3 no es va formular en l\u00ednies religioses.<\/p>\n

En qualsevol cas, hem de ser molt cautelosos aqu\u00ed, per diverses raons. En primer lloc, perqu\u00e8 les “Leagued\/parr\u00f2quies unides”, com les anomenava Duval, es definien per si mateixes com, abans de res, “la commune”, per tant, amb un terme gens partidista. Llavors, els que amb tota seguretat van intervenir en Ch\u00e2teaugiron procedien de la baronia de Vitr\u00e9: cap d’ells pertanyia al territori de la baronia de Ch\u00e2teaugiron. Llavors tenim la sensaci\u00f3, per\u00f2 fins ara sense proves absolutes, que les parr\u00f2quies que, segons Duval, van arribar per a detenir el saqueig i restablir l’ordre en Ch\u00e2teaugiron, eren en realitat parr\u00f2quies d’aquesta baronia i no les de la baronia de Vitr\u00e9. En particular, podrien haver estat els del nord-oest de Ch\u00e2teaugiron i que van ser al juliol v\u00edctimes de les atrocitats de les tropes del duc de Merc\u0153ur, un atac que potser va ser una venjan\u00e7a del b\u00e0ndol de la Lliga. Llavors, la divisi\u00f3 pol\u00edtica podria dependre de l’ancoratge espacial i institucional, vinculat aqu\u00ed amb diferents eleccions (o almenys compromisos) d’una baronia a una altra.<\/p>\n

I quan es declaraven actuant “per al rei”, la gent de les parr\u00f2quies realistes sens dubte pensava en el rei menys com alg\u00fa com un l\u00edder del b\u00e0ndol que com l’encarnaci\u00f3 d’un principi d’ordre, un ordre afectat pels successius atacs per part de la poblaci\u00f3 rural de la regi\u00f3 de Vitr\u00e9 que estaven connectades al campament de la Lliga. Declarar-se “pel rei” \u00e9s probablement, al seu nivell pol\u00edtic, soscavar la legitimitat dels seus adversaris.<\/p>\n

Despr\u00e9s d’aquesta tercera intervenci\u00f3, entre el 17 i el 20 de juliol, es det\u00e9 el cicle d’atacs rurals a Ch\u00e2teaugiron. La refer\u00e8ncia a q\u00fcestions “nacionals” semblava llavors en la seva major part ser una explotaci\u00f3 espec\u00edfica de punts de vista partidistes, utilitzats en combat per a restablir l’ordre local. \u00c9s dif\u00edcil saber quanta instrumentalitzaci\u00f3 va haver-hi en el seu estil “nacional”, sigui per ells mateixos o per persones de grups d’elit. No obstant aix\u00f2, mostra un cert tipus de polititzaci\u00f3 dels guerrillers en les comunes. Aquest “ascens de la generalitat” (mont\u00e9e en g\u00e9n\u00e9ralit\u00e9), com sigui que s’hagi viscut i acceptat, alguna cosa que finalment \u00e9s gaireb\u00e9 impossible de saber, va marcar profundament a les persones. Trobarem a continuaci\u00f3 un problema d’interpretaci\u00f3 similar per a les parr\u00f2quies de la regi\u00f3 de Vitr\u00e9.<\/p>\n

De fet, hem de tornar a la base del seu propi comprom\u00eds, al comen\u00e7ament del conflicte. Quan la comuna entra en acci\u00f3, cap al 22 de mar\u00e7, molts han d’haver recordat la mobilitzaci\u00f3 de 1574 contra l’anterior agressi\u00f3 hugonot. El protestant, una vegada m\u00e9s, era sens dubte un enemic pel fet de ser un heretge. Per\u00f2 el bar\u00f3 de Vitr\u00e9 havia estat hugonot durant molt de temps; Vitr\u00e9 i els seus voltants havien estat la llar dels calvinistes durant quatre anys malgrat un edicte real de 1585 que els havia donat a triar entre la conversi\u00f3 i l’exili. No obstant aix\u00f2, aquests heretges no havien provocat cap aixecament contra ells fins a aquest moment. El mar\u00e7 de 1589, els protestants, i els seus aliats cat\u00f2lics del moment, eren sobretot esvalotadors que, com l’havien fet en 1574, corrien el risc de submergir la regi\u00f3 en la guerra. Els vilatans, convocats pel toc d’alarma, en el context discutit anteriorment, es van mobilitzar sobretot per a la “defensa de la p\u00e0tria”. Subscrivien plenament una forma pol\u00edtica que assegurava l’ordre i era sens dubte un element essencial de la seva idea d’Estat, “vist des de baix”. La ideologia del seu comprom\u00eds es va basar en la defensa del b\u00e9 com\u00fa. El servei al rei, al b\u00e9 com\u00fa, a la (veritable) religi\u00f3 eren sens dubte valors dif\u00edcils de dissociar per a ells: per\u00f2 m\u00e9s enll\u00e0 d’una reacci\u00f3 “local”, podem suposar que aquest horitz\u00f3 m\u00e9s general tenia cabuda en la seva implicaci\u00f3. El seu “silenci” \u00e9s aix\u00ed potser m\u00e9s comprensible: el seu comprom\u00eds “\u00e9s evident”. No es tracta de falta de fonts, mai escrites o perdudes des de 1589. Portades per la tradici\u00f3 i la comunitat, el seu comprom\u00eds no requereix cap justificaci\u00f3 particular. No est\u00e0 la mateixa paraula comuna directament lligada a la defensa del b\u00e9 com\u00fa? Fent-se eco del concepte d'”economia moral” de E.P. Thompson, potser es troba un element important en aquesta manera de participaci\u00f3 de les parr\u00f2quies rurals, constitutives d’una “pol\u00edtica moral” pr\u00f2pia?[31]<\/a> Aquest comprom\u00eds c\u00edvic es basava en el manteniment de l’ordre i el desig de seguretat. \u00c9s encara m\u00e9s significatiu perqu\u00e8 no es va detenir en cada frontera parroquial, sin\u00f3 que va implicar la intervenci\u00f3 rural al poble ve\u00ed.<\/p>\n

Els temes emocionals aqu\u00ed es fusionen amb el comprom\u00eds pol\u00edtic. En l’economia moral, els sentiments d’injust\u00edcia i d’ira semblen jugar un paper central; en la pol\u00edtica moral, el sentiment principal podria ser probablement la por als problemes, combinat amb un veritable sentit de la responsabilitat i l’honor, quan s’actua per a mantenir l’ordre. En tots dos casos, es tracta d’una resposta a una cosa percebuda com una agressi\u00f3. I el poble no el feia per a servir a un b\u00e0ndol en particular, sin\u00f3 per a restablir l’ordre que havia estat trastornat per un atac. Al juliol en Ch\u00e2teaugiron, com es va dir m\u00e9s amunt, les comunes que restablien l’ordre havien de lluitar pel Rei, quan al mar\u00e7, al voltant de Vitr\u00e9, altres comunes que actuaven en la mateixa l\u00f2gica havien estat lluitant pel costat oposat sota la bandera de la Lliga Cat\u00f2lica.<\/p>\n

L’esdeveniment t\u00e9 una import\u00e0ncia considerable. En la crisi que s’estava gestant en l’Alta Bretanya al mar\u00e7 i abril, les autoritats fins llavors leg\u00edtimes (governador, tinent general, parlament, etc.) es van dividir[32]<\/a>. El comen\u00e7ament de la guerra civil va desafiar aix\u00ed, a ulls d’alguns, la legitimitat de la mobilitzaci\u00f3 rural. Els qui en 1574 havien estat un\u00e0nimement aplaudits per les autoritats per la seva efica\u00e7 reacci\u00f3 contra els esvalotadors, aquesta vegada van ser presos per sorpresa. L’ordre estable i reconegut que la seva intervenci\u00f3 pretenia defensar ja no existia i la legitimitat estava, per tant, fragmentada. Aix\u00ed, els realistes van interpretar r\u00e0pidament la seva mobilitzaci\u00f3 no com un comprom\u00eds al servei de l’ordre, sin\u00f3 com una rebel\u00b7li\u00f3 al servei d’un b\u00e0ndol. Per cert, els realistes van afirmar que les parr\u00f2quies es van aixecar a la crida del duc de Merc\u0153ur. Aqu\u00ed es va distorsionar l’ascens de la generalitat. Els pagesos es van al\u00e7ar com a defensors de l’ordre, com un gra\u00f3 baix per\u00f2 important en la defensa del b\u00e9 com\u00fa. No obstant aix\u00f2, es van trobar etiquetats com a “Leaguers”, tant pels seus adversaris com per aquells del costat dels quals estaven lluitant. Volent defensar la norma, van ser descartats com a transgressors i, al seu torn, i en certa manera sense voler, es van convertir en agents de dissensi\u00f3.<\/p>\n

Per\u00f2 la seva participaci\u00f3 va durar. Van acceptar progressivament aquest enrolament en un campament partidista? L’ambig\u00fcitat podria haver prevalgut durant tot el setge de Vitr\u00e9, contra adversaris que havien estat els mateixos des de mar\u00e7. Suggereixo que, des de l’aixecament del setge a mitjan agost, es va produir una divisi\u00f3 en dos b\u00e0ndols entre els “Leaguers” locals abandonats per Merc\u0153ur i el seu ex\u00e8rcit. Una noble i partidista Lliga va operar des de llavors amb les seves xarxes de voluntaris i en el que ja no era una veritable base comunit\u00e0ria. Les comunes, per part seva, es van retirar a les parr\u00f2quies i davant les intervencions de les tropes reals, es van acontentar amb una acci\u00f3 en gran manera defensiva, com en Etrelles al novembre.<\/p>\n

L’ascens de la Lliga de la generalitat possiblement va deixar la seva petjada aqu\u00ed, no obstant aix\u00f2: ens agradaria saber en particular quin va ser l’efecte sobre la pagesia de l’ascensi\u00f3 d’un rei hugonot al tron (Enric IV l’agost de 1589, despr\u00e9s de l’assassinat d’Enric III), en qu\u00e8 l’espectre dels esvalotadors protestants havia jugat un paper important en la mobilitzaci\u00f3 inicial. Per\u00f2 les fonts conegudes s\u00f3n mudes en aquest punt.<\/p>\n

A la fi de 1589, despr\u00e9s de la batalla d’Etrelles, la mobilitzaci\u00f3 comunal, com a tal, de la regi\u00f3 de Vitr\u00e9 era aigua passada, encara que el conflicte no desaparegu\u00e9s de la zona. Aquest declivi pot entendre’s com una simple conseq\u00fc\u00e8ncia de la derrota militar en el camp i la dissoluci\u00f3 de les estructures tradicionals de mobilitzaci\u00f3. Per\u00f2 potser \u00e9s necessari buscar altres explicacions, que vagin m\u00e9s enll\u00e0 de les regions de Vitr\u00e9, seguint les seves pr\u00f2pies cronologies locals. Tal vegada el que estem veient aqu\u00ed \u00e9s el fet d’adonar-se que la seva mobilitzaci\u00f3 era d’ara endavant susceptible de servir a un b\u00e0ndol i aix\u00ed mantenir la guerra civil en marxa en lloc de servir al b\u00e9 com\u00fa a trav\u00e9s del retorn de la pau. A escala local, que va ser la de les mobilitzacions de 1574 i 1589, ja no existiria una voluntat de mobilitzaci\u00f3.[33]<\/a> L’autoprotecci\u00f3 ja no funcionava sin\u00f3 a un nivell estrictament parroquial, on el principi de la defensa del b\u00e9 com\u00fa mantenia el seu valor leg\u00edtim, pol\u00edtica i \u00e8tica al mateix temps: existeixen nombrosos relats que mostren que el comprom\u00eds va continuar en aquest nivell. Fruit de la seva experi\u00e8ncia pol\u00edtica i c\u00edvica, aquesta nova actitud revela una altra faceta de la “pol\u00edtica moral” abans esmentada, en expressar una nova resposta pol\u00edtica: en lloc d’acceptar l'”elecci\u00f3” imposada per la separaci\u00f3 en dos b\u00e0ndols, que a partir de llavors van impedir una implicaci\u00f3 evident a favor del b\u00e9 com\u00fa, van preferir una retirada real per a rebutjar els b\u00e0ndols que mantenien la guerra.<\/p>\n

La primera evid\u00e8ncia de tal actitud ve del comen\u00e7ament de maig: es demana a dos pagesos d’una altra zona prop de Rennes (M\u00e9lesse, al nord de la ciutat) que declarin a quin campament pertanyen. Responen que no pertanyen a cap.[34]<\/a> \u00c9s l’\u00fanica al\u00b7lusi\u00f3 d’aquest tipus en tota la Information<\/em> que tan sovint s’utilitza en aquest treball, referent als individus, i no a les comunes en el seu conjunt: per a aquestes \u00faltimes, com acabem de veure, el silenci sembla prou mesqu\u00ed. Els nostres dos pagesos, encara que estan en Rennes, en el b\u00e0ndol realista, no volen triar a un d’ells. Tal pista continua sent modesta, per\u00f2 sembla significativa.<\/p>\n

Un paral\u00b7lelisme \u00e9s potser possible aqu\u00ed amb els rieurs<\/em> (homes que riuen), cavallers que van rebutjar allistar-se en el servei del rei o de la Lliga.[35]<\/a> La seva actitud va ser presentada per Drouot i altres com a egoisme pur, desig personal de romandre en pau lluny de la tempesta de la guerra civil, o fins i tot covardia. Per\u00f2 tal vegada alguns d’aquests abstencionistes van ser tamb\u00e9 una forma d’objecci\u00f3 de consci\u00e8ncia, o almenys un desig c\u00edvic de neutralitat, per a no augmentar la viol\u00e8ncia. En el cas de les poblacions rurals com en el dels nobles, no va impedir que fossin v\u00edctimes d’atrocitats per tots dos b\u00e0ndols. No obstant aix\u00f2, en el curs de les guerres de la Lliga es van produir a vegades esclats sobtats d’allistament, amb les mobilitzacions de les comunes precisament per a posar fi al saqueig i restablir la seguretat i, si \u00e9s possible, la pau.<\/p>\n

Moltes insurreccionis pageses cap al final de les guerres de religi\u00f3 i durant la Lliga necessiten ser estudiades a trav\u00e9s d’aquest punt de vista, no sols a Bretanya (per exemple, la mobilitzaci\u00f3 de la Baixa Bretanya contra Guy Eder de la Fontenelle, un cavaller saquejador),[36]<\/a> sin\u00f3 en tot el regne. Paga la pena fer-lo pels Croquants<\/em> en el sud-est en 1593-1595[37]<\/a> com pels Gauthiers<\/em> a Normandia (1589), la Ligue campan\u00e8re<\/em> en Comminges (a partir de 1591) o els Bonnets rouges<\/em> a Borgonya (1594).[38]<\/a><\/p>\n

Tant si es tractava d’una elecci\u00f3 acceptada com d’un simple estat de coses, l’actitud de retirada es va veure facilitada pel b\u00e0ndol de la Lliga que la situaci\u00f3 havia vinculat a les poblacions rurals de la regi\u00f3 de Vitr\u00e9. De fet, el seu allistament militar a llarg termini semblava plantejar un problema fins i tot als seus aliats. La presa d’armes per les poblacions rurals i la seva participaci\u00f3 en campanyes, fins i tot sota capitans provinents de la noblesa i encara que era una cosa tradicional i aprovat en temps normals, va contribuir, en el context especial de la guerra civil, a construir una nova situaci\u00f3 pol\u00edtica que podria haver espantat a les autoritats i a les elits socials. Aix\u00f2 encara estava lluny del risc sociopol\u00edtic present en tota Europa entre els quals temien veure a la gent armada “convertir-se en su\u00efssa”.[39]<\/a> Per\u00f2 hi ha diverses pistes que mostren que aquest tipus de mobilitzaci\u00f3 va acabar sent mal vista pels Leaguers. En la Baixa Bretanya, un consell de la Lliga Urbana va demanar expl\u00edcitament el desarmament de tots els pobles del camp, pel que sembla incloent a aquells del seu b\u00e0ndol: haurien d’haver estat treballant la terra, no tocant el toc d’alarma, i haurien d’haver deixat el cam\u00ed lliure per als soldats i els homes de la guerra.[40]<\/a> Quant a Merc\u0153ur, els va abandonar sense escr\u00fapols a les repres\u00e0lies realistes. Encara que el perill de la subversi\u00f3 era en gran part una fantasia, \u00e9s present en molts textos, que temien l’orgull social que s’inflava en els cors dels parroquians rurals, especialment els pagesos, en armes.[41]<\/a> A trav\u00e9s dels temors de les elits, va apar\u00e8ixer un altre aspecte social dels conflictes. Preval la clara impressi\u00f3 que els dirigents pol\u00edtics i militars de totes dues parts prefereixen que el poble pagui per la seva suposada defensa, en lloc de contribuir a ella per si mateixos mitjan\u00e7ant l’enfrontament armat.<\/p>\n

Conclusi\u00f3<\/strong><\/p>\n

Aix\u00ed que tornem, en aquesta etapa, a la l\u00ednia de John Donne utilitzada novament per Hemingway i citada al comen\u00e7ament d’aquest article: per qui toquen les campanes. Aqu\u00ed ja no \u00e9s el toc d’alarma, sin\u00f3 el toc de difunts que sona, el toc de difunts d’una forma de mobilitzaci\u00f3 rural. El seu model, esbossat aqu\u00ed, va deixar d’existir a Fran\u00e7a a partir del segle XVII. Va exercir un paper important en l’estructuraci\u00f3 pol\u00edtica i c\u00edvica de les comunitats rurals, almenys a partir del segle XIV i en relaci\u00f3 amb el sorgiment de l’Estat, encara que a vegades aquesta relaci\u00f3 va ser una mica ambigua. Va pert\u00e0nyer als nivells inferiors d’una mobilitzaci\u00f3 militar leg\u00edtima, amb l’aixecament de la prohibici\u00f3 senyorial, quan tot propietari d’un feu va ser obligat per les autoritats reals a anar a la guerra i la infanteria mantinguda localment com els francs archers<\/em> esmentats anteriorment. Aquest fenomen de gran import\u00e0ncia pol\u00edtica i social mereix un estudi molt m\u00e9s ampli a escala del regne franc\u00e8s, que actualment estic comen\u00e7ant a realitzar.<\/p>\n

Les comparacions s\u00f3n possibles aqu\u00ed, per exemple, amb els Clubmen de la Guerra Civil Anglesa.[42]<\/a> Es van mobilitzar en uns certs sectors dels comtats m\u00e9s disputats per a tractar de neutralitzar als esvalotadors. Tenien “una preocupaci\u00f3 comuna per acabar la guerra” (A. Wood) i es van aliar localment amb els susceptibles de guanyar i restablir l’ordre. Encarnaci\u00f3 de la “pol\u00edtica parroquial en armes” (A. Wood), el seu horitz\u00f3 era generalment, a la manera de les poblacions rurals de l’\u00e0rea de Vitr\u00e9, una escala espacial interm\u00e8dia, una “regi\u00f3”, m\u00e9s petita que un comtat.[43]<\/a><\/p>\n

A Fran\u00e7a, el model d’autodefensa de la guerra de les comunes, apte per a una projecci\u00f3 regional, va desapar\u00e8ixer i nom\u00e9s es va repetir de manera totalment parcial i esbiaixada durant unes certes revoltes fiscals (que no van afectar l’\u00e0rea de Vitr\u00e9). Els aixecaments podien utilitzar les mateixes caracter\u00edstiques que la tradicional mobilitzaci\u00f3 de les comunes en armes, per\u00f2 a partir de llavors cap autoritat els va convocar, ni tan sols ho van debatre com havia estat el cas en temps de guerra civil nacional. Aix\u00ed, la monarquia va centralitzar cada vegada m\u00e9s els mitjans de viol\u00e8ncia i, al mateix temps, va portar a una forma de despolititzaci\u00f3 de les poblacions rurals mitjan\u00e7ant la prohibici\u00f3 de l’\u00fas defensiu de les armes, fins i tot en temps de conflicte.<\/p>\n

Notes<\/strong><\/p>\n

[1]<\/a> Philippe Hamon \u00e9s professor d’Hist\u00f2ria Moderna en la universitat Rennes-2 (Fran\u00e7a) i pot ser contactat en philippe.hamon@uhb.fr.<\/p>\n

[2]<\/a> Vist a Fran\u00e7a, primer va ser el gran debat entre Boris Porchnev, Les soul\u00e8vements populaires en France de 1623 \u00e0 1648, Paris, SEVPEN, 1963 i Roland Mousnier, Fureurs paysannes. Les paysans dans les r\u00e9voltes au XVIIe si\u00e8cle (France-Russie-Chine), Paris, Calmann-L\u00e9vy, 1967. En els anys setanta, el llibre m\u00e9s influent va ser Yves-Marie Berc\u00e9, Histoire des Croquants. Etude des soul\u00e8vements populaires du XVIIe si\u00e8cle dans le sud-ouest de la France, Gen\u00e8ve, Droz, 1974.<\/p>\n

[3]<\/a> Ethan Shagan, Popular Politics and the English Reformation (Cambridge, 2003); Andy Wood, Riot, Rebellion and Popular Politics in Early Modern England (New York and London, 2002); Roger Dupuy, La politique du peuple. Racines, permanences et ambigu\u00eft\u00e9s du populisme (Paris, Albin Michel, 2002).<\/p>\n

[4]<\/a> Arlette Jouanna, Le devoir de r\u00e9volte. La noblesse fran\u00e7aise et la gestation de l\u2019\u00c9tat moderne, 1559\u20131661 (Paris, 1989).<\/p>\n

[5]<\/a> Daniel Pichot, Val\u00e9rie Lagier et Gwenol\u00e9 Allain (eds.), Vitr\u00e9. Histoire et patrimoine d\u2019une ville, (Paris, 2009).<\/p>\n

[6]<\/a> Casa nobili\u00e0ria francesa que va participar a les Guerres de Religi\u00f3.<\/p>\n

[7]<\/a> Herv\u00e9 Le Goff, La Ligue en Bretagne: Guerre civile et conflit international, 1588\u20131598 (Rennes, 2010).<\/p>\n

[8]<\/a> Sobre el context nacional: Jean-Marie Constant, La Ligue (Paris,1996); Nicolas Le Roux, Un r\u00e9gicide au nom de Dieu. L\u2019assassinat d\u2019Henri III (Paris, 2006).<\/p>\n

[9]<\/a> Ariane\u00a0 Boltanski\u00a0 i\u00a0 Philippe\u00a0 Hamon,\u00a0 \u2018Le\u00a0 duc\u00a0 de\u00a0 Merc\u0153ur gouverneur de province : entre statut, Ligue et Bretagne, 1589\u20131598\u2019, a Emmanuel Buron i Bruno M\u00e9niel (eds.), Le duc de Merc\u0153ur. Les armes et les lettres, 1558\u20131602 (Rennes, 2009), 75\u201397.<\/p>\n

[10]<\/a> Philippe Hamon, \u2018Vitray, qui s\u2019en alloit perdu (Brant\u00f4me). Le si\u00e8ge de Vitr\u00e9\u00a0 et\u00a0 les\u00a0 engagements militaires en\u00a0 Haute-Bretagne au\u00a0 d\u00e9but\u00a0 des guerres de la Ligue (mars-ao\u00fbt 1589)\u2019, M\u00e9moires de la soci\u00e9t\u00e9 d\u2019histoire et d\u2019arch\u00e9ologie de Bretagne, 97 (2009), 111\u2013151.<\/p>\n

[11]<\/a> Fr\u00e9d\u00e9ric Jo\u00fcon des Longrais, \u2018Information du s\u00e9n\u00e9chal de Rennes contre\u00a0 les\u00a0 Ligueurs,\u00a0 1589\u2019,\u00a0 a\u00a0 Bulletin\u00a0 et\u00a0 M\u00e9moires\u00a0 de\u00a0 la\u00a0 Soci\u00e9t\u00e9 Arch\u00e9ologique du d\u00e9partement d\u2019Ille-et-Vilaine, 41 (1911), 5\u2013347. Citat a continuaci\u00f3 com a Information<\/em>.<\/p>\n

[12]<\/a> Trobem un equivalent en el gran aixecament del sud-oest de 1593-1595, on les parr\u00f2quies rurals en la mateixa situaci\u00f3 s’autodenominen els \u201ctiers \u00e9tat qui est en armes\u201d (el tercer estat que est\u00e0 sota les armes).<\/p>\n

[13]<\/a> Information, 50.<\/p>\n

[14]<\/a> Information, 209.<\/p>\n

[15]<\/a> Per a les parr\u00f2quies del marquesat de L’Espinay: Arxius departamentals de Ille-et-Vilaine, 1Bf 58 (13-6-1589); per als de les baronies de Vitr\u00e9 i Ch\u00e2tillon-en-Vendelais: Information, 221.<\/p>\n

[16]<\/a> Arthur de La Borderie, Le calvinisme \u00e0 Vitr\u00e9 (Rennes, 1851), 6\u20137.<\/p>\n

[17]<\/a> Per a exemples de comuners en Cornill\u00e9 (un sastre i un draper): Information, 227 i 247.<\/p>\n

[18]<\/a> Information, 46.<\/p>\n

[19]<\/a> Yann Lagadec, \u2018Les communes rurales pendant la Ligue en Haute Bretagne : une pr\u00e9figuration de la Garde nationale? (1589\u20131789\/1792)\u2019, a Serge Bianchi and Roger Dupuy (eds.), La Garde nationale, entre nation et peuple\u00a0 en\u00a0 armes:\u00a0 mythes\u00a0 et\u00a0 r\u00e9alit\u00e9s,\u00a0 1789\u20131871 (Rennes, 2006), 27\u201339.<\/p>\n

[20]<\/a> Information, 222.<\/p>\n

[21]<\/a> Bruno Restif, La\u00a0 R\u00e9volution des\u00a0 paroisses. Culture\u00a0 paroissiale et R\u00e9forme catholique en Haute-Bretagne aux XVIe et XVIIe si\u00e8cles (Rennes, 2006), 45.<\/p>\n

[22]<\/a> Una de les principals lluites entre els municipis es va produir el 10 de juny: Philippe Hamon, \u00abThe fantastic ride: Vitr\u00e9-Rennes, 10 June 1589\u00bb, en Mixtures en honor d’Alain Cabantous, de pr\u00f2xima aparici\u00f3.<\/p>\n

[23]<\/a> Jean du Matz, Sieur de Montmartin, \u2018M\u00e9moires\u2019, en Charles Taillandier, Suppl\u00e9ment aux preuves de l\u2019Histoire eccl\u00e9siastique et civile de la Bretagne, al final del segon volum de la seva Hist\u00f2ria de Bretanya (Par\u00eds, 1756), CCLXXXIII.<\/p>\n

[24]<\/a> Herv\u00e9\u00a0\u00a0 Le\u00a0\u00a0 Goff,\u00a0\u00a0 La\u00a0\u00a0 Ligue.,\u00a0\u00a0 p.\u00a0\u00a0 75\u201380.\u00a0\u00a0 per a\u00a0\u00a0 Antrain:\u00a0 Archives d\u00e9partementales d\u2019Ille-et-Vilaine, 1Bf\u00a0 56\u00a0 (11-3-1589). Sobre l’ambient pol\u00edtic en l’Alta Bretanya durant aquests mesos, veure Philippe Hamon, \u2018\u201cLe malheur du temps qui court\u201d: Les accidents politiques \u00e0 Rennes en 1589\u2019, Cahiers de recherches m\u00e9di\u00e9vales et humanistes, 22 (2011), 335\u2013356.<\/p>\n

[25]<\/a> Aquest treball en progr\u00e9s necessitar\u00e0 una recerca extensa en arxius que no estiguin directament relacionats amb l’aixecament; se suposa que brinden coneixements m\u00e9s profunds sobre la l\u00f2gica social de la mobilitzaci\u00f3, que s’espera que siguin complementaris a aquest document, i no contraris a ell.<\/p>\n

[26]<\/a> Veure Michel Lagr\u00e9e, \u2018La structure p\u00e9renne. Ev\u00e9nement et histoire enBretagne\u00a0 orientale\u00a0 (XVIe-XXe\u00a0 si\u00e8cles)\u2019,\u00a0 Revue\u00a0 d\u2019Histoire\u00a0 Moderne\u00a0 et Contemporaine, 3 (1976), 404.<\/p>\n

[27]<\/a> Tensi\u00f3 per la guarnici\u00f3 en 1569 i demanda en 1576 contra una parr\u00f2quia de la baronia que es va negar a pagar el manteniment del castell: Malcolm Walsby, The Counts of Laval: Culture, Patronage and Religion in Fifteenth-and-Sixteenth-Century France (Aldershot, 2007), 144 and 146.<\/p>\n

[28]<\/a> Information, 208.<\/p>\n

[29]<\/a> Sieur de La M\u00e9riais, \u2018Extrait d\u2019une relation du si\u00e8ge de Vitr\u00e9\u2019, a Anatole de Barth\u00e9lemy, Choix de documents in\u00e9dits sur l\u2019histoire de la Ligue en Bretagne (Nantes, 1880), 19 and 23.<\/p>\n

[30]<\/a> \u2018Journal de Duval, ma\u00eetre d\u2019\u00e9cole \u00e0 Ch\u00e2teaugiron\u2019 a Anatole de Barth\u00e9lemy, Choix de documents, 107\u2013119 and 110.<\/p>\n

[31]<\/a> Edward P. Thompson, \u2018The moral economy of the English crowd in the eighteenth century\u2019, Past and Present, 50 (1971),76\u2013136. Un article recent i estimulant sobre aquest tema: Didier Fassin, \u2018Les \u00e9conomies morales revisit\u00e9es\u2019, Annales Histoire, Sciences Sociales, 64, 6 (Novembre-D\u00e9cembre 2009), 1237\u20131268.<\/p>\n

[32]<\/a> Veure Philippe Hamon,\u201cParadoxes de l\u2019ordre et logiques fragmentaires : une province entre en guerre civile (Bretagne, 1589)\u201d, Revue Historique, n\u00b0671, 2014\/3.<\/p>\n

[33]<\/a> Tal realitzaci\u00f3 en algunes parr\u00f2quies potser va oc\u00f3rrer fins i tot abans de l’aixecament del setge. A mitjan juliol, un testimoni va parlar de parr\u00f2quies que havien estat mobilitzades (i.e. en el camp de la Lliga) i que havien abandonat el combat com\u00fa i ja no estaven sota les armes: Information, p. 214.<\/p>\n

[34]<\/a> \u00a0\u00a0Information, p. 45.<\/p>\n

[35]<\/a> La paraula rieur (riure), utilitzada en alguns documents del per\u00edode de la Lliga, s’ha introdu\u00eft en la recerca hist\u00f2rica per a qualificar als nobles neutrals per Henri Drouot, Mayenne et la Bourgogne: \u00e9tude sud la Ligue, 1587\u20131596 (Par\u00eds, 1937), partt. = part. I, 311-313.<\/p>\n

[36]<\/a> Chanoine Jean Moreau, M\u00e9moires sur les guerres de la Ligue en Bretagne, Henri Waquet ed. (Quimper, 1960), 117\u2013119.<\/p>\n

[37]<\/a> Yves-Marie Berc\u00e9, Histoire des Croquants, 260, 266.<\/p>\n

[38]<\/a> Una breu, per\u00f2 precisa s\u00edntesi sobre aquestes mobilitzacions basades en l’autodefensa, subratllant la seva voluntat de lluitar contra esvalotadors i guerrers i d’imposar la pau en Arlette Jouanna, La France du XVIe si\u00e8cle 1483-1598 (Par\u00eds, 1996), 627-631.<\/p>\n

[39]<\/a> Thomas A. Brady, Turning Swiss: Cities and Empire 1450\u20131550 (Cambridge, 1985). Aquest llibre estudia les ciutats, per\u00f2 el seu t\u00edtol \u00e9s significatiu i el retret es fa a molta gent. Escrivint sobre un aixecament rural en 1490, el canonge Moreau (M\u00e9moires sud les guerres, 12) acusa els pagesos de voler massacrar a tots els nobles, com ja ho han fet els pobles su\u00efssos.<\/p>\n

[40]<\/a> Declaraci\u00f3 de la Cambra de la Uni\u00f3 de Morlaix:\u00a0 Anatole\u00a0 de Barth\u00e9lemy, \u2018La chambre de la Sainte-Union de Morlaix: Cayer pour les affaires de la ville\u2019, Revue historique de l\u2019Ouest (Juillet 1885), 98. Veure tamb\u00e9 els Estats Provincials de Borgonya prohibint en octubre, 1590 \u2018aux villages de communes de prendre les armes . . . [m\u00eame pour] faire la guerre aux ennemys\u2019 [als llogarets comunals per a prendre les armes [fins i tot per a] fer la guerra als enemics]: Henri Drouot, Mayenne et la Bourgogne, part 2, 141, note 3.<\/p>\n

[41]<\/a> El canonge Moreau ofereix alguns bons exemples de tal temor: M\u00e9moires sud els guerres, 75-76. Per un discurs cr\u00edtic sobre la mobilitzaci\u00f3 de les comunes en general, i m\u00e9s especialment denunciant la iniciativa de Mercoeur al mar\u00e7 de 1589: Brant\u00f4me, Pierre de Bourdeille, seigneur de, \u0152uvres compl\u00e8tes, ed. L. Lalanne (Par\u00eds, 1873), part V, 191.<\/p>\n

[42]<\/a> Vegeu, per exemple, les obres de David Underdown, i especialment \u2018The Chalk and the Cheese. Contrasts among the English Clubmen\u2019, Past and Present, 85 (1979), 25\u201348; i un punt de vista m\u00e9s ampli: idem., Revel, riot and rebellion: Popular politics and culture in England, 1603\u20131660 (London, 1985). Per a una cr\u00edtica del model d\u2019Underdown veure Neil Davie, \u2018Chalk and cheese? \u201cFielden\u201d and \u201cforest\u201d communities in early modern England\u2019, Journal of Historical Sociology, 4, 1 (1991), 1\u201331.<\/p>\n

[43]<\/a> Andy Wood, Riot, Rebellion and Popular Politics, vegeu 145 i 149 per a les cites.<\/p>","protected":false},"excerpt":{"rendered":"

Traducci\u00f3 del treball “For Whom the Bell Tolls: Rural Engagement During the French Wars of Religion: the Case of Brittany” (Journal of Historical Sociology Vol. 28 No. 1 March 2015. DOI: 10.1111\/johs.12066) de Philippe Hamon[1].\u00a0Molt\u00a0agra\u00eft\u00a0a l’escriptor i historiador Jorge S\u00e1nchez Morales per fer-me’l arribar. Resum En 1589, les comunitats rurals franceses de Bretanya es van …<\/p>","protected":false},"author":1,"featured_media":132,"comment_status":"open","ping_status":"open","sticky":false,"template":"","format":"standard","meta":{"footnotes":""},"categories":[1],"tags":[],"_links":{"self":[{"href":"http:\/\/elcomu.cat\/es\/wp-json\/wp\/v2\/posts\/1407"}],"collection":[{"href":"http:\/\/elcomu.cat\/es\/wp-json\/wp\/v2\/posts"}],"about":[{"href":"http:\/\/elcomu.cat\/es\/wp-json\/wp\/v2\/types\/post"}],"author":[{"embeddable":true,"href":"http:\/\/elcomu.cat\/es\/wp-json\/wp\/v2\/users\/1"}],"replies":[{"embeddable":true,"href":"http:\/\/elcomu.cat\/es\/wp-json\/wp\/v2\/comments?post=1407"}],"version-history":[{"count":8,"href":"http:\/\/elcomu.cat\/es\/wp-json\/wp\/v2\/posts\/1407\/revisions"}],"predecessor-version":[{"id":1415,"href":"http:\/\/elcomu.cat\/es\/wp-json\/wp\/v2\/posts\/1407\/revisions\/1415"}],"wp:featuredmedia":[{"embeddable":true,"href":"http:\/\/elcomu.cat\/es\/wp-json\/wp\/v2\/media\/132"}],"wp:attachment":[{"href":"http:\/\/elcomu.cat\/es\/wp-json\/wp\/v2\/media?parent=1407"}],"wp:term":[{"taxonomy":"category","embeddable":true,"href":"http:\/\/elcomu.cat\/es\/wp-json\/wp\/v2\/categories?post=1407"},{"taxonomy":"post_tag","embeddable":true,"href":"http:\/\/elcomu.cat\/es\/wp-json\/wp\/v2\/tags?post=1407"}],"curies":[{"name":"wp","href":"https:\/\/api.w.org\/{rel}","templated":true}]}}