Ara que han arribat unes setmanes de descans i que tinc temps de reflexionar i fer un balanç dels últims mesos, des de la sortida del llibre, puc dir que els esdeveniments han superat les meves millors previsions, tenint en compte que es tracta d’un treball pràcticament d’autoedició, fet amb pocs recursos amb un esforç important durant anys i amb una difusió de guerrilla, sense un grup editorial darrere que s’encarregui de la projecció del llibre.

Són un munt de presentacions fetes en pocs mesos, on he pogut conèixer incomptables persones interessants de col·lectius molt transversals, que és el que m’agrada, ja que crec que l’exemple dels nostres avantpassats pot inspirar a molta gent, més enllà de les particularitats de pensament de cadascú. Però he de parlar de dues experiències molt significatives per a mi que es van produir el passat mes de juliol.

El 20 de juliol va tenir lloc a Sort la jornada «Béns Comunals. Un sistema d’organització del passat per gestionar el present», organitzat per la Fundació del Món Rural i l’Institut per al Desenvolupament i la Promoció de l’Alt Pirineu i Aran, en la qual participaven experts en la matèria, com l’historiador Josep Maria Bringué i Portella o el secretari de l’ajuntament de Llavorsí, Jordi Viñas, persones de referència per a mi. Un company em va comentar d’anar junts i m’hauria encantat però queia en dimecres i les meves responsabilitats no em van permetre viatjar cap al Pallars Sobirà des de la Catalunya central. La meva sorpresa va arribar quan es van acabar les jornades i va sortir publicat l’informe de més de cent pàgines, que tenia fragments del meu llibre i que sortia a la seva bibliografia com a obra de referència. Una de les conclusions més importants que surt reflectida en aquest document és la proposta de la creació de la figura d’«El Comú» per millorar la governança dels béns comunals en zones rurals. Que el llibre aparegui en aquest informe em sembla molt rellevant, atès que és fet per persones que coneixen molt bé l’actualitat, així com el passat, del món rural i dels béns del comú català.

La segona gran experiència es va produir dos dies després, el divendres 22 de juliol. Havia estat convidat a fer una presentació a Tortellà, durant la celebració del camp de treball dels Camins del Comú d’aquesta població. Un projecte que tenia l’objectiu que joves vinguts de tota Catalunya durant quinze dies recuperessin i senyalitzessin els camins de la muntanya comunal, així com fessin un estudi històric sobre aquests béns que havien estat dels veïns des de temps immemorial i que ara la titularitat requeia directament en l’ajuntament. Quan vaig arribar al poble vaig conèixer a l’Epi, membre de la cooperativa Arriant Formació Lleure, que havia estat el responsable de la idea del camp de treball. Quan em va dir que havia tingut la idea després de llegir el meu llibre, em vaig quedar bocabadat. Va presentar el projecte a la Generalitat i l’hi van aprovar després de felicitar-lo per una iniciativa tan brillant. La presentació va ser molt especial, ja que anava destinada principalment als joves de 14 a 17 anys del camp de treball i va haver-hi algunes intervencions que mai oblidaré, com quan una noia es preguntava si podríem recuperar el comú de veïns pels pobles i barris de les ciutats. Gent molt jove, el futur del país, estava reflexionant sobre si en el segle XXI podríem reconstruir el comunal tal com era, és a dir com a béns dels veïns, com un complement per la seva subsistència.

Imatges del jovent del camp de treball dels Camins del Comú de Tortellà netejant i senyalitzant els camins de la muntanya comunal:

Va ser preciós tot plegat, en una mateixa setmana els coneixedors del passat i present comunal, així com probablement alguns dels joves que donaran forma al futur comunal del país, reconeixien el meu treball i el de tantes generacions que van construir una forma de vida diferent de la nostra, però que sens dubte és part de la veritable tradició de les classes populars catalanes. I amb això volia terminar, parlant de la veritable tradició popular, dels seus costums. Aquesta tradició no sempre ha coincidit amb la tradició catalana que ara reconeguem, de fet a cada lloc existien costums particulars, que naixien des de baix. Hi havia una tradició de les classes benestants i una tradició de les classes populars, la primera es volia imposar a la segona, de la mateixa forma que existia una economia moral de la multitud i una economia moral paternalista de les classes altes, com ens descriu E. P. Thompson, uns dels pares de la història des de baix. Durant la presentació a Tortellà vaig mostrar el següent fragment d’un llibre de l’historiador Pere Gifre i Ribas que ajuda a entendre com funcionava aquesta lluita entre el costum i la llei, entre el que neix des de baix i el que neix des de dalt:

«El tancament del cementeri apareix com un manament recurrent en les disposicions del visitador episcopal de 1606 (hi ha un total de cinquanta-dues referències). La tardança en la construcció de la tanca (la “trenta passa”) explica, també, que aquest era un espai comunitari: on se celebraven assemblees del comú o es reunien per a nomenar els obrers -Camós, 1520-, on era estesa la roba -Maçanet de Cabrenys, Tortellà, 1606-, fins i tot on anava a pasturar lliurement el bestiar -Molló, Tregurà, per ex.,1606, si és que les herbes no eren arrendades per la mateixa obreria -Sant Miquel de Campmajor, 1444, a Corçà, durant els segles XVI i XVII apareixen referències en els llibres de comptes de l’obra a petites entrades per les herbes del cementeri – o la universitat.» (GIFRE, 2012)

Cada poble tenia els seus costums i en aquest cas concret els visitadors episcopals o pastorals, enviats pels bisbats, intentaven dirigir als veïns a complir unes normes que convenien a les classes benestants. Normes caigudes des de dalt que modelaven les conductes, però encara al segle XVII i més enllà el poder va haver d’esforçar-se molt per anar apropant-se a l’homogeneïtzació dels comportaments, necessària per al control social.

Bé, ens veiem aviat. El setembre reprendré les presentacions fins a final d’any i espero que durant aquests dies d’estiu les muses m’ensenyin el camí del 2017.