{"id":1325,"date":"2020-12-11T12:27:28","date_gmt":"2020-12-11T12:27:28","guid":{"rendered":"http:\/\/elcomu.cat\/?p=1325"},"modified":"2020-12-11T14:24:10","modified_gmt":"2020-12-11T14:24:10","slug":"bens-comunals-dels-pobles-al-japo-des-de-la-perspectiva-de-leconomia-moral-una-nota-sobre-el-dret-a-la-subsistencia-dels-vilatans-desfavorits","status":"publish","type":"post","link":"https:\/\/elcomu.cat\/es\/2020\/12\/11\/bens-comunals-dels-pobles-al-japo-des-de-la-perspectiva-de-leconomia-moral-una-nota-sobre-el-dret-a-la-subsistencia-dels-vilatans-desfavorits\/","title":{"rendered":"B\u00e9ns comunals dels pobles al Jap\u00f3 des de la perspectiva de l’economia moral: Una nota sobre el dret a la subsist\u00e8ncia dels vilatans desfavorits"},"content":{"rendered":"

He tradu\u00eft aquest article<\/a> del doctor en ci\u00e8ncies de l’agricultura Tadasu Tsuruta, que descriu la traject\u00f2ria hist\u00f2rica dels b\u00e9ns comunals tradicionals al Jap\u00f3, aix\u00ed com tracta el suport mutu entre les fam\u00edlies d’un poble quan algun membre de la comunitat passava per dificultats de subsist\u00e8ncia. Quan ens endinsem en la hist\u00f2ria dels b\u00e9ns comunals dels pobles de tot el m\u00f3n, ens adonem de la import\u00e0ncia que han tingut per salvaguardar la subsist\u00e8ncia dels m\u00e9s desfavorits. Com diu l’article, “el dret a la subsist\u00e8ncia pot no ser simplement una q\u00fcesti\u00f3 de compassi\u00f3 o benevol\u00e8ncia; m\u00e9s aviat, pot ser un reflex de l’estructura social quotidiana d’un poble”, una societat que entre els seus objectius fonamentals buscava corregir el desequilibri econ\u00f2mic que pogu\u00e9s haver-hi en cada llar.<\/p>\n

\"\"<\/a><\/p>\n

<\/p>\n

B\u00e9ns comunals dels pobles al Jap\u00f3 des de la perspectiva de l’economia moral: Una nota sobre el dret a la subsist\u00e8ncia dels vilatans desfavorits<\/strong><\/p>\n

Tadasu TSURUTA<\/strong><\/p>\n

Facultat d\u2019Agricultura de la Universitat de Kindai (Higashiosaka, prefectura d\u2019Osaka)<\/strong><\/p>\n

Resum<\/strong><\/p>\n

Aquest article intenta examinar els b\u00e9ns comunals tradicionals dels pobles al Jap\u00f3 (iriai-chi<\/em>) des de la perspectiva de l’economia moral. L\u2019economia moral i els b\u00e9ns comunals s\u00f3n conceptes estretament relacionats, ja que ambdues idees donen la import\u00e0ncia m\u00e9s gran al sistema de gesti\u00f3 de recursos comunitari i autogovernat de cada localitat. Segons James Scott, l’economia moral dels camperols del sud-est asi\u00e0tic es basava antigament en el “dret a la subsist\u00e8ncia” dels membres del poble (especialment aquells en situaci\u00f3 de dificultat econ\u00f2mica), que tenien dret a utilitzar els b\u00e9ns comunals del poble per guanyar-se la vida. En una l\u00ednia similar, Hiroyuki Torigoe, soci\u00f2leg mediambiental pioner al Jap\u00f3, posa l’accent en la necessitat d’analitzar els b\u00e9ns comunals dels pobles japonesos des del punt de vista del “dret a la vida dels desfavorits”. Seguint els arguments de Scott i Torigoe, aquest document sost\u00e9 que, hist\u00f2ricament, els b\u00e9ns comunals dels pobles al Jap\u00f3, inclosos els boscos, els rius i altres tipus de terres comunals, havien proporcionat una oportunitat per a les fam\u00edlies desvalgudes de sobreviure de diverses maneres. Les fam\u00edlies sense terra o les v\u00edctimes d’un desastre van rebre drets prioritaris sobre la utilitzaci\u00f3 de boscos i altres productes forestals, terres cultivables o zones de pesca comunals. En moments d\u2019emerg\u00e8ncia, com ara una fam generalitzada o una greu escassetat d\u2019aliments, es feien servir boscos de propietat dels pobles (o govern local) com a lloc per assegurar els aliments, sigui cultivant o recol\u00b7lectant plantes silvestres comestibles. Tanmateix, aquesta funci\u00f3 dels b\u00e9ns comunals del poble com a protecci\u00f3 contra les desgr\u00e0cies es va acabar quan el govern japon\u00e8s modern va prendre diverses mesures per apropiar-se d’aquestes propietats comunals.<\/p>\n

Paraules clau: b\u00e9ns comunals del poble, economia moral, dret a la subsist\u00e8ncia, iriai<\/em>, Jap\u00f3<\/p>\n

    \n
  1. Introducci\u00f3: B\u00e9ns comunals i economia moral<\/strong><\/li>\n<\/ol>\n

    La pol\u00edtica econ\u00f2mica de l\u2019actual sistema mundial sembla que no est\u00e0 en la capacitat de construir una societat sostenible. Fins i tot als pa\u00efsos avan\u00e7ats, un col\u00b7lapse imminent del sistema nacional de seguretat social, una bretxa cada vegada m\u00e9s gran entre rics i pobres, sistemes de subministrament d\u2019aliments i energia poc fiables, degradaci\u00f3 del medi ambient, tot aix\u00f2 posa en perill el benestar econ\u00f2mic i social de la generaci\u00f3 present i futura. Un devastador desastre d\u2019un tsunami al nord-est del Jap\u00f3 i el subseg\u00fcent accident nuclear de Fukushima ens va recordar l’inestable i fr\u00e0gil que \u00e9s la base sobre la qual descansa la nostra civilitzaci\u00f3. L\u2019estat-naci\u00f3 i l\u2019economia de mercat certament no treballen per resoldre els problemes. M\u00e9s aviat, aquestes dues institucions poderoses empitjoren la situaci\u00f3 i la subsist\u00e8ncia de les persones \u00e9s m\u00e9s insegura. \u00c9s en aquest context que s\u2019ha de reconsiderar els sistemes d\u2019assegurances socials basats en cada comunitat local i els seus voltants. Des d\u2019aquest punt de vista, cal destacar els dos conceptes seg\u00fcents; economia moral i b\u00e9ns comunals, que fan refer\u00e8ncia a una mena de sistema de seguretat comunal creat per membres d\u2019una comunitat particular.<\/p>\n

    Una de les caracter\u00edstiques importants dels b\u00e9ns comunals dels pobles de tot el m\u00f3n podria ser la seva funci\u00f3 protectora per a les fam\u00edlies necessitades d\u2019una comunitat. James Scott, un dels destacats defensors del concepte d’economia moral, argumenta que un dels principis morals dels camperols del sud-est asi\u00e0tic era “el dret a la subsist\u00e8ncia”, que garantia la vida de les persones desfavorides, a les quals potser se’ls va donar prioritat per utilitzar els b\u00e9ns comunals dels pobles. Els drets a cultivar o pasturar la terra no utilitzada del poble, els drets de recol\u00b7lecci\u00f3 i la norma consuetudin\u00e0ria que donava prioritat a un vilat\u00e0 necessitat per sobre de l’acc\u00e9s a les terres de conreu o al treball assalariat, “tots tenien el mateix objectiu de permetre que els pobres del poble poguessin subsistir” (Scott 1975: 43). Probablement els conceptes de b\u00e9ns comunals i economia moral es creuen entre ells en aquest punt de vista del dret a la subsist\u00e8ncia.<\/p>\n

    Hiroyuki Torigoe, un dels principals soci\u00f2legs mediambientals del Jap\u00f3, argumenta que els b\u00e9ns comunals dels pobles haurien de ser considerats no nom\u00e9s des del seu paper com a simple sistema de gesti\u00f3 de recursos (o el paper en la conservaci\u00f3 del medi ambient), sin\u00f3 tamb\u00e9 des de la perspectiva de jakusha-seikatsu-ken<\/em> o “el dret a la vida dels desafavorits”. Segons ell, els b\u00e9ns comunals dels pobles japonesos tenen una doble funci\u00f3; una \u00e9s proporcionar a tots els membres del poble els materials necessaris, com ara llenya i fusta, i l\u2019altra \u00e9s proporcionar seguretat social als pobres. Els pobres (especialment els camperols sense terra) solien tenir drets prioritaris sobre l\u2019\u00fas de terres comunals. Curiosament, argumenta a m\u00e9s que aquests drets prioritaris probablement es deriven de la distribuci\u00f3 desigual de les terres de conreu entre els vilatans. Com es veur\u00e0 m\u00e9s endavant, ja que es considera que totes les terres del domini del poble (fins i tot terres privades) s\u00f3n propietat (o control) de tot el poble com a grup, aquells membres als quals se’ls assignessin terres de cultiu m\u00e9s petites haurien de tenir m\u00e9s prioritat sobre l’\u00fas del bosc comunal (o altres recursos), mantenint aix\u00ed un equilibri entre els pobres i els que tenen (Torigoe 1997). L\u2019argument de Torigoe \u00e9s motivador, ja que el dret a la subsist\u00e8ncia s\u2019explica a partir de la l\u00f2gica de la propietat, en lloc de la simple compassi\u00f3 dels vilatans. Tot i aix\u00f2, encara queda per explorar com es va exercir aquest dret en la pr\u00e0ctica di\u00e0ria dels vilatans i quin tipus de sistema social o sistema de valors hi havia darrere d\u2019aquest dret.<\/p>\n

    Basat en els estudis hist\u00f2rics i etnogr\u00e0fics existents, aquest article t\u00e9 com a objectiu revelar les formes en qu\u00e8 el dret a la subsist\u00e8ncia est\u00e0 garantit pels b\u00e9ns comunals del poble, amb una refer\u00e8ncia particular a l\u2019economia moral entre els vilatans. El concepte d\u2019economia moral ens suggereix que el sistema d\u2019asseguran\u00e7a social d\u2019una comunitat d\u2019un poble no nom\u00e9s es basa en un mer r\u00e8gim de propietat comuna, sin\u00f3 que tamb\u00e9 est\u00e0 estretament lligat a les relacions socials quotidianes entre vilatans. A la llum de l\u2019argument cl\u00e0ssic de Scott, poden incloure relacions rec\u00edproques entre iguals, d\u2019una banda, i entre un mecenes (propietari de la terra) i els clients (parcers), de l\u2019altra. Al mateix temps, l’economia moral dels vilatans es fa tangible, especialment quan una part (o tots) d’ells es veuen sumits en una crisi de subsist\u00e8ncia. Aquest document tamb\u00e9 tracta d’examinar no nom\u00e9s com assignar recursos en moments normals, sin\u00f3 tamb\u00e9 com ajudar a altres persones en cas d’emerg\u00e8ncia o de crisi.<\/p>\n

      \n
    1. B\u00e9ns comunals del poble japon\u00e8s i el dret a la subsist\u00e8ncia<\/strong><\/li>\n<\/ol>\n

      Els vilatans japonesos havien estat complint regularment els requisits quotidians de superviv\u00e8ncia mitjan\u00e7ant la utilitzaci\u00f3 de boscos comunals, rius, costes i altres recursos controlats o de propietat conjunta. Els vessants de les muntanyes i els boscos, especialment les zones de matolls o de sotabosc i prats adjacents als assentaments dels pobles, van ser particularment importants com a lloc per recollir llenya per a cuinar i escalfar la llar, fullaraca i herbes per a fertilitzants i palla d\u2019herbes per fer teulades. Els b\u00e9ns comunals dels pobles al Jap\u00f3 han estat marcats per un sistema \u00fanic de gesti\u00f3 de recursos comunals compost per un conjunt de drets i regulacions. Les terres comunals del poble es deien iriai-chi<\/em>, que originalment es podia referir a la terra compartida per m\u00faltiples parts interessades. Es considera que el sistema de gesti\u00f3 d’Iriai-chi<\/em> al Jap\u00f3 rural es va establir sota el feudalisme del per\u00edode Edo (1603-1867), quan cada poble com a grup tenia la responsabilitat col\u00b7lectiva de pagar l’arr\u00f2s com a impost sobre la terra a cada govern regional o domini feudal (han<\/em>).<\/p>\n

      El dret a utilitzar iriai-chi<\/em> (iriai-ken<\/em> o dret iriai<\/em>) era un dret col\u00b7lectiu que tenen tots els vilatans en el seu conjunt, i no cada individu. Era un dret hereditari atorgat a cada fam\u00edlia. En la mesura que la fam\u00edlia era membre de ple dret d\u2019un poble, tenia dret a recollir llenya, plantes comestibles, fusta, herbes i fulles per a fertilitzants o farratges. D\u2019altra banda, \u00e9s possible que els forasters o els descendents de les fam\u00edlies no tinguessin el ple dret fins que no obtinguessin la plena adhesi\u00f3 en la comunitat. Els drets d’Iriai<\/em> estaven regulats per un codi consuetudinari no escrit de cada poble. Es van establir normes de gesti\u00f3 estrictes per assegurar els recursos de manera igualit\u00e0ria i sostenible. Les regles poden tenir dates i hores, llocs i quantitats especificades per recollir recursos espec\u00edfics que es poden extreure. Fins i tot l\u2019\u00fas d\u2019eines estava estrictament regulat per evitar la sobreexplotaci\u00f3. La normativa tamb\u00e9 preveia sancions contra aquells que infringien les normes.<\/p>\n

      El sistema de gesti\u00f3 de l\u2018iriai-chi<\/em> estava estretament lligat a la noci\u00f3 de propietat de la terra dels vilatans. Els vilatans japonesos tendeixen a pensar que tota la terra del domini del poble \u00e9s propietat col\u00b7lectiva de tots els membres del poble en el seu conjunt. Aquesta noci\u00f3 s\u2019ha anomenat soyu<\/em> (o propietat col\u00b7lectiva de tot el poble) a la jurisprud\u00e8ncia japonesa i a la sociologia rural. Com que tota la terra d\u2019un poble \u00e9s potencialment propietat de tots els membres del poble, un membre hauria de demanar perm\u00eds al poble, fins i tot quan vulgui vendre (o convertir) la seva terra privada. En altres paraules, el dret a controlar o disposar d’un terreny pertany en \u00faltima inst\u00e0ncia a la comunitat del poble, i cada individu no sempre pot tenir una concessi\u00f3 legal ferma sobre la propietat. A l’oest del Jap\u00f3, els vilatans tenien els drets de recollir brossa i fulles caigudes per a fertilitzants fins i tot en muntanyes i boscos de propietat privada (Chiba 1991: 108).<\/p>\n

      Com ja s’ha esmentat, Hiroyuki Torigoe argumenta que “el dret a la vida dels desafavorits” en els b\u00e9ns comunals del poble japon\u00e8s es basava en aquest r\u00e8gim de tinen\u00e7a de la terra (soyu<\/em>). Tanmateix, des del punt de vista de l\u2019economia moral, l\u2019\u201c\u00e8tica de subsist\u00e8ncia (Scott)\u201d dels vilatans tamb\u00e9 s\u2019hauria d\u2019examinar des de la pr\u00e0ctica quotidiana d\u2019ajuda m\u00fatua. L’exemple seg\u00fcent pot suggerir un estret vincle entre l’\u00fas de b\u00e9ns comunals i la cooperaci\u00f3 di\u00e0ria entre ve\u00efns. En un poble de la prefectura actual d\u2019Hiroshima, tots els vilatans solien recollir herbes silvestres per obtenir fertilitzants verds al camp d’arr\u00f2s alhora al mateix iriai-chi<\/em>. Si un vilat\u00e0 (o un dels seus familiars) estava malalt i no podia assistir a aquest treball en grup, \u00e9s possible que altres vilatans haguessin reunit herbes per a la fam\u00edlia del pacient en la quantitat necess\u00e0ria no nom\u00e9s per a aquest any, sin\u00f3 tamb\u00e9 per a la preparaci\u00f3 de vivers d’arr\u00f2s de l’any seg\u00fcent (Arioka 2004: 181).<\/p>\n

      Les relacions rec\u00edproques entre els vilatans tamb\u00e9 apareixien com una mena de relaci\u00f3 patr\u00f3-client. Kizaemon Aruga, un dels soci\u00f2legs rurals pioners al Jap\u00f3, sost\u00e9 que les relacions entre propietaris i parcers des de finals del segle XIX fins a principis del segle XX es caracteritzaven per una alian\u00e7a rec\u00edproca expressada en el terme oya-ko<\/em> (una relaci\u00f3 fict\u00edcia entre pares i fills). Un propietari sol proporcionar als seus parcers no nom\u00e9s terres de cultiu i materials necessaris (llavors, fertilitzants, etc.), sin\u00f3 tamb\u00e9 una resid\u00e8ncia i una muntanya (o el dret d\u2019utilitzar el bosc del poble) per obtenir llenya i fertilitzants verds. Per la seva banda, el parcer recompensa el seu mecenes proporcionant m\u00e0 d\u2019obra per un nombre espec\u00edfic de dies (Aruga 1966: 424, 492, 584-8).<\/p>\n

      Els casos seg\u00fcents poden indicar que era una pr\u00e0ctica generalitzada que els pobres rebessin la m\u00e0xima prioritat en l\u2019assignaci\u00f3 de recursos del poble. Chiba (1991: 116-7, 158) argumenta que, en algunes parts de l’oest del Jap\u00f3, des de l’era moderna fins a l’\u00e8poca moderna, a la secci\u00f3 m\u00e9s pobra d’una comunitat se li va permetre vendre els productes de l’irai-chi<\/em>, especialment les llenyes i el carb\u00f3 vegetal, que normalment es permetia utilitzar nom\u00e9s per al consum dom\u00e8stic. A les zones muntanyenques remotes on el cultiu d’arr\u00f2s no era factible, es va practicar l\u2019artigatge fins als anys cinquanta. En un poble de l’actual prefectura de Kumamoto, al sud del Jap\u00f3, es va permetre als agricultors sense terres entrar fins i tot als boscos privats propietat d’altres vilatans (Yanagida ed. 1975: 136).<\/p>\n

      De vegades es donava prioritat als pobres a l\u2019hora d\u2019obtenir una nova oportunitat econ\u00f2mica. Avui, la regi\u00f3 de Tsugaru de l’actual prefectura d’Aomori \u00e9s una de les principals zones de cultiu de pomeres. La majoria de les granges de pomeres del poble d\u2019Hirofune, al sud de Tsugaru, es troben a l\u2019antic iriai-chi<\/em> o bosc comunal del poble. A principis del segle XX, la terra comunal es va dividir entre els titulars de drets iriai<\/em> originalment com a usdefruit de vint anys. Una frase de l’acord sobre assignaci\u00f3 de terres (1907) diu: “Si m\u00e9s d’una llar vol utilitzar la mateixa parcel\u00b7la de terra, la prioritat es d\u00f3na en l’ordre seg\u00fcent; (1) pobres, (2) llars per sota de la mitjana, (3) llars de classe mitjana, (4) llars de classe alta (omodachi<\/em>) \u201d(Takei et.al. eds. 1989: 196-200).<\/p>\n

        \n
      1. Restituci\u00f3 a les fam\u00edlies extremadament pobres<\/strong><\/li>\n<\/ol>\n

        Un aspecte interessant del dret a la subsist\u00e8ncia que es troba als pobles japonesos \u00e9s que una comunitat d\u2019un poble de vegades va fer un acord especial per tornar a posar en peu els pobres i els indigents. Les terres comunals dels pobles, inclosos els iriai-chi<\/em>, eren particularment importants com el lloc per donar-los la possibilitat de sortir de la pobresa.<\/p>\n

        Yama-agari<\/em> (“pujant a un tur\u00f3”) va ser un d’aquests acords, que es va practicar \u00e0mpliament als pobles amb un gran bosc d’Iriai<\/em> (Miyamoto 1968: 74). L\u2019exemple seg\u00fcent de la prefectura d\u2019Okayama d\u2019avui il\u00b7lustrar\u00e0 el car\u00e0cter general de yama-agari<\/em>. \u00c9s possible que una fam\u00edlia afectada per la pobresa que pateix una terra est\u00e8ril pot haver estat autoritzada a entrar i viure a l’Iriai-chi<\/em>. Guanyaven diners venent matolls recollits al bosc, on tamb\u00e9 podien trobar i conrear una terra m\u00e9s f\u00e8rtil i productiva. Curiosament, aquest bosc es deia hinja-hagukumi-yama<\/em> (literalment “una muntanya que alimenta els pobres”). Tot i que algunes fam\u00edlies van tornar al poble natal despr\u00e9s d\u2019haver recuperat la seva fortuna, no es van tornar a tractar com a membres de ple dret de la comunitat del poble, ja que estaven fortament endeutats amb la comunitat per la seva recuperaci\u00f3 (Departament de Just\u00edcia, \u201cNational Survey of Civil Duanes\u201d, pp.461-2).<\/p>\n

        Un costum similar tamb\u00e9 es practicava a les illes petites. En algunes illes de l’oest del Jap\u00f3, les fam\u00edlies en fallida solien traslladar-se a una illa subordinada per comen\u00e7ar la vida de nou en una situaci\u00f3 a\u00efllada. No se’ls va imposar cap impost ni se’ls va imposar cap prestaci\u00f3 de treball a la reserva senyorial fins que no van restaurar la seva fortuna. Aquestes illes subordinades van ser anomenades konkyu-jima<\/em> (“illa dels indigents”) (Miyamoto 1984: 22-3). Un acord tan especial per restaurar els indigents tamb\u00e9 es pot observar en el cas seg\u00fcent de drets de pesca en un riu. El poble de Chinai al llarg de la costa del llac Biwa va ser greument danyat per una greu inundaci\u00f3 el 1885. Atesa la magnitud del desastre, el poble va decidir no nom\u00e9s distribuir les exist\u00e8ncies d’arr\u00f2s d’emerg\u00e8ncia a les v\u00edctimes, sin\u00f3 tamb\u00e9 permetre’ls recollir el material necessari al bosc d’Iriai<\/em> durant el per\u00edode prohibit. Al mateix temps, el dret a pescar al riu Chinai es concedia exclusivament als pobres. Fins i tot despr\u00e9s del desastre, les fam\u00edlies pobres (especialment les sense terra) van continuar gaudint del dret prioritari a pescar al riu (Furukawa 2004: 102-113).<\/p>\n

        La propietat de les terres comunals pot haver estat donada a membres del poble (yamawari<\/em>), de vegades per ajudar els pobres. Yamawari<\/em> (literalment “divis\u00f2ria de muntanyes”) denota la pr\u00e0ctica de parcel\u00b7lar el bosc entre les llars d’un poble. Es va donar al propietari el dret d\u2019utilitzar la terra exclusivament sense cap restricci\u00f3 (encara que sota certes condicions), i \u00e9s possible que se li hagin concedit drets de propietat m\u00e9s tard (Harada 1969; Totman 1989: 158). Tot i que el prop\u00f2sit del yamawari<\/em> seria diferent segons les circumst\u00e0ncies, aquesta pr\u00e0ctica sembla que sovint es va produir quan la muntanya va ser desforestada i amena\u00e7ada per les inundacions i l’erosi\u00f3, i l\u2019acord comunitari no va poder protegir-la (Totman, op. Cit.) Mentrestant, Harada (1969: 127, 160, 295) cita casos interessants en les actuals prefectures de Shiga i Nagano des dels per\u00edodes Edo fins a principis de Meiji, quan la discrep\u00e0ncia entre rics i pobres creixia a les zones rurals. Aquests casos revelen que el yamawari<\/em> de vegades es practicava per evitar el col\u00b7lapse de les llars m\u00e9s pobres d’un poble donant-los la propietat de terres altes dividides com a propietat b\u00e0sica per viure-hi.<\/p>\n

        Als pobles moderns, el deute era un dels problemes m\u00e9s grans dels comuners. Al final del per\u00edode Meiji, quan molts vilatans van patir una dificultat financera, es van establir societats Hotoku-sha<\/em>1<\/sup> (o Nomin Kyodo Kyugo-sha<\/em>, “Una societat per ajudar els camperols”) a diverses zones del Jap\u00f3, especialment per resoldre el problema del deute dels vilatans pobres. Segons Ikeda (1987), les societats Hotoku-sha<\/em> establertes en pobles de l’actual comtat de Shiso a la prefectura de Hyogo depenien dels boscos comunals del poble com a base financera. Una part del bosc d’Iriai<\/em> es va incorporar a l’actiu de les societats i el benefici de les vendes de fusta es va prestar als membres amb un inter\u00e8s baix. Molts vilatans van demanar diners en pr\u00e9stec per pagar un deute i recuperar les terres de conreu que havien mantingut en hipoteca. Aquestes societats existeixen encara avui en alguns pobles.<\/p>\n

          \n
        1. Donar suport a les v\u00edctimes en temps d’emerg\u00e8ncia i crisi<\/strong><\/li>\n<\/ol>\n

          Els b\u00e9ns comunals dels pobles tamb\u00e9 es van utilitzar quan els vilatans van ser afectats per desastres inesperats. Les cases de fusta dels pobles rurals japonesos eren particularment vulnerables a un incendi. Al districte de Kami-ina de l’actual prefectura de Nagano, a les fam\u00edlies que perdessin la llar en un incendi se’ls donaria alguns trossos de fusta del bosc comunal com a mostra de simpatia. Un poble va proporcionar 12 peces a cada llar v\u00edctima en un incendi extens l\u2019any 1858, 11 peces cadascuna el 1859, 8 peces cadascuna el 1865 i 6 peces cadascuna despr\u00e9s del 1868. Alguns pobles tenien tomeyama<\/em> (reserva forestal) on es prohibia l\u2019explotaci\u00f3 forestal per precauci\u00f3 contra un incendi imprevist o altres conting\u00e8ncies. Al mateix temps, \u00e9s important tenir en compte que les v\u00edctimes tamb\u00e9 van rebre suport material i moral de ve\u00efns i parents durant un llarg per\u00edode, que va comen\u00e7ar amb la neteja de les runes i va acabar amb la reconstrucci\u00f3 de la casa (Takeuchi 1990: 357- 70). Sens dubte, aquesta ajuda d\u2019emerg\u00e8ncia que els vilatans van proporcionar era un reflex proper de les relacions socials quotidianes entre ells.<\/p>\n

          En temps de desastre natural generalitzat, tots els membres d\u2019un poble o totes les persones de la mateixa regi\u00f3 es veurien greument afectats. El per\u00edode Edo est\u00e0 marcat per tres fams importants, en qu\u00e8 es pot observar la manera com les persones van reaccionar davant d\u2019una aguda manca d\u2019aliments. La primera, la fam de Kyoho, es va produir el 1732 quan una important invasi\u00f3 de fulgoroidea (insectes hem\u00edpters) va destruir les collites a l’oest del Jap\u00f3. Tot i que les plagues d’insectes van ser la causa immediata de l’escassetat d’aliments en una primera etapa, van ser seguides per danys cr\u00edtics per fred. Es va considerar que al voltant d\u2019un mili\u00f3 de persones van patir la fam. La segona, la fam de Tenmei a la d\u00e8cada de 1780, va ser desencadenada per una erupci\u00f3 volc\u00e0nica del mont Asama i el clima fred que va seguir. S’estima que al voltant de 130.000 persones havien mort per desnutrici\u00f3 i malalties associades, especialment a les regions de Kanto i Tohoku. La tercera fam de Tenpo (1833-1837) tamb\u00e9 va ser causada per un clima fred, especialment a la regi\u00f3 de Tohoku.<\/p>\n

          Les fams generalitzades en el Jap\u00f3 modern primerenc van afectar especialment la regi\u00f3 de Tohoku o el nord-est del Jap\u00f3. S’utilitzaven una gran varietat de plantes silvestres com a aliments per a la fam en casos d’escassetat aguda d’aliments; inclouen arrels de falguera comestible (warabi<\/em>), arrels de vinya kudzu<\/em>, onidokoro<\/em> (Dioscorea tokoro, <\/em>plantes amb flors dins la fam\u00edlia de les dioscore\u00e0cies), glans o nous de roure, petasites (g\u00e8nere de plantes florals de la fam\u00edlia dels gira-sols) japoneses, ra\u00efm de moro (Phytolacca esculenta<\/em>) i bulbs de lliri silvestre. En temps de fam, no hi ha dubte que les terres comunals dels pobles s\u2019utilitzaven per recollir aquestes plantes comestibles silvestres, com passa amb el cas del poble modern de Kotsunagi, com veurem m\u00e9s endavant. A m\u00e9s, molts vilatans van violar la prohibici\u00f3 de recollir aliments de fam (i llenya) a tomeyama<\/em> (reserva forestal), incloses muntanyes o boscos propietat del govern local (un han<\/em> o domini feudal). En molts casos, els governants van aprovar t\u00e0citament aquestes activitats il\u00b7legals (Kikuchi 1997). Alguns senyors feudals van obrir intencionadament les muntanyes prohibides per als vilatans necessitats. A la fam del 1783 (Tenmei) i del 1833 (Tenpo), Morioka-han a la regi\u00f3 de Tohoku va permetre l\u2019acc\u00e9s als seus boscos de pins i altres boscos per als vilatans que desitjaven recollir llenya. Tal muntanya o bosc es deia osukui-yama<\/em>, o la muntanya per ajudar la gent. Un cop acabades les fams, es va tornar a introduir l’antiga norma estricta per tancar de nou els boscos (ibid .: 220-1).<\/p>\n

          Les xarxes socials dels vilatans basades en la interacci\u00f3 quotidiana haurien d\u2019haver estat una opci\u00f3 important per assegurar l\u2019alimentaci\u00f3 en temps de fam o escassetat d\u2019aliments, tot i que fins ara no he trobat informaci\u00f3 espec\u00edfica sobre la q\u00fcesti\u00f3. Al mateix temps, les fams semblen haver enfortit els vincles existents patr\u00f3-client (clientelisme) entre els vilatans. Aruga (1966: 491-5) suggereix que, a la regi\u00f3 de Tohoku, propensa a la fam, els patrons tendien a estendre la protecci\u00f3 als clients en temps de fam o frac\u00e0s dels cultius.<\/p>\n

          Durant la Segona Guerra Mundial, els pobles japonesos van acceptar un gran nombre d’habitants de la ciutat que van escapar dels atacs aeris dels Estats Units a les principals ciutats industrials. Immediatament despr\u00e9s de la guerra, diversos repatriats dels antics territoris de l’Imperi japon\u00e8s es van establir a les zones rurals i van netejar els boscos per cultivar-los per comen\u00e7ar una nova vida. Segons Ikeda (1987: 64), l\u2019iriai-chi<\/em> s’utilitzava com a terra per al cultiu d’aquests forasters durant la guerra i immediatament despr\u00e9s de la guerra. Aix\u00f2 finalment va salvar molts pobles de la fam causada per la sobtada aflu\u00e8ncia de forasters.<\/p>\n

            \n
          1. Desintegraci\u00f3 dels b\u00e9ns comunals dels pobles<\/strong><\/li>\n<\/ol>\n

            El sistema de gesti\u00f3 forestal basat en la comunitat al per\u00edode Edo va comen\u00e7ar a ser minat per una s\u00e8rie de reformes agr\u00e0ries implementades pel modern govern japon\u00e8s establert despr\u00e9s de la Revoluci\u00f3 Meiji que va posar fi al sistema feudal el 1867. La propietat dels b\u00e9ns comunals o iriai-chi<\/em> era incompatible amb el sistema de dret civil modern, que atorga un dret de propietat prec\u00eds (sigui privat o p\u00fablic) a cada parcel\u00b7la de terreny, cosa que la fa venedora i imposable.<\/p>\n

            Despr\u00e9s de la Reforma de l\u2019impost sobre la terra el 1873, el govern de Meiji pretenia nacionalitzar les terres comunals dels pobles. La majoria dels boscos i muntanyes que fins ara controlaven els vilatans van ser obligats a ser confiscats i nacionalitzats, excepte quan els vilatans van poder demostrar els seus drets iriai<\/em> mitjan\u00e7ant algunes proves documentals. Despr\u00e9s de la introducci\u00f3 d\u2019un nou sistema d\u2019administraci\u00f3 local el 1889, es va posar en marxa la Pol\u00edtica per unificar els boscos propietat del poble (1910-1939). Com a resultat, molts iriai-chi<\/em> es van incorporar a la propietat dels municipis per establir la base financera de les noves unitats administratives. Al mateix temps, algunes parts de l\u2019iriai-chi<\/em> es van registrar com a terra privada per diversos motius, cosa que va permetre una major acumulaci\u00f3 de terres per part de la classe propiet\u00e0ria.<\/p>\n

            El proc\u00e9s de nacionalitzaci\u00f3 i privatitzaci\u00f3 dels b\u00e9ns comunals va anar sovint acompanyat d\u2019una dura resist\u00e8ncia per part dels vilatans i del vessament de sang. Un nombre considerable de pobles van emprendre accions legals per demostrar els seus drets iriai<\/em> per garantir els seus mitjans de subsist\u00e8ncia. El cas del poble de Kotsunagi a la prefectura d\u2019Iwate \u00e9s digne d\u2019atenci\u00f3. Els vilatans de Kotsunagi havien utilitzat boscos propers a la muntanya de Kotsunagi per recollir llenya, herbes per a fertilitzants i farratges, materials de construcci\u00f3, vegetals silvestres comestibles com la castanya i altres fruits, incloses les moreres japoneses. En temps de fam, es desenterraven i es menjaven arrels de falgueres (warabi<\/em>) (Shinozaki 1966: 7-9). El 1907, aquest bosc comunal del poble va passar a ser propietat d’un foraster que havia comprat la terra a un prestador d’una ciutat. El prestador originalment va obtenir la terra d’un notable arru\u00efnat del poble que tenia un t\u00edtol nominal de la muntanya Kotsunagi. Un incendi devastador el 1915 va provocar l\u2019enfrontament obert entre el propietari de la terra i els vilatans, que van intentar tallar boscos per construir refugis temporals. El propietari va negar rotundament el dret d\u2019acc\u00e9s dels vilatans a la muntanya i una part dels vilatans es va aventurar a portar la q\u00fcesti\u00f3 a judici, reclamant els seus drets hist\u00f2rics d\u2019utilitzar el bosc. Les hist\u00f2ries orals dels vilatans ens ofereixen una descripci\u00f3 viva de la seva situaci\u00f3 i indignaci\u00f3 moral desencadenada per la sobtada negaci\u00f3 d\u2019acc\u00e9s a la terra comunal, que va afectar especialment els desafavorits socialment, incloses les v\u00eddues (ibid.: 55-60).<\/p>\n

            Tamb\u00e9 es van observar casos similars al sud-est asi\u00e0tic a principis del segle XX. Els camperols birmans de l’\u00e8poca colonial van experimentar la p\u00e8rdua gradual de b\u00e9ns comunals locals (boscos de la vila, erms, rius i pastures) on abans recollien herbes i llenya i pescaven peixos sense gaireb\u00e9 cap restricci\u00f3. “A mesura que les terres ermes p\u00fabliques es convertien en cultiu,\u00a0 les pesqueries eren declarades propietat del govern … els petits propietaris i els parcers, estaven cada vegada m\u00e9s obligats a trobar diners per a necessitats que abans podien autosubministrar-se” (Scott 1975: 63). Al Vietnam central, les antigues terres comunals van ser preses per mandarins corruptes i notables del poble. El bosc que “tradicionalment servia com a font informal d’alleujament econ\u00f2mic per als vilatans m\u00e9s pobres” va ser controlat per funcionaris corruptes que imposaven estrictes regulacions, impostos i multes, que “amena\u00e7aven una opci\u00f3 important per als m\u00e9s pobres” (ibid .: 132, 135-6). Tot aix\u00f2 va provocar la indignaci\u00f3 moral que finalment va desencadenar rebel\u00b7lions camperoles tant a la baixa Birm\u00e0nia com al Vietnam central.<\/p>\n

            Sobre la desintegraci\u00f3 de l’antic sistema d’assegurances comunals o Kyodo-Bohin<\/em> (“defensa comunal contra la pobresa”), un pioner etn\u00f2leg japon\u00e8s Kunio Yanagida va comentar a la d\u00e8cada de 1920 el seg\u00fcent:<\/p>\n

            \u201cAntigament, l\u2019\u00fanic lloc de refugi per als vilatans eren les muntanyes i els boscos, en qu\u00e8 els indigents guanyarien una minsa subsist\u00e8ncia. Aquest gener\u00f3s exercici dels drets iriai<\/em> va contribuir en gran manera a donar suport a les vides rurals dels temps antics, ja que tots els vilatans hi buscaven recursos comestibles silvestres en un any est\u00e8ril. Tot i que aquests b\u00e9ns comunals del poble proporcionaven un lloc per treballar per als indigents, el govern va confiscar i dividir sense pietat les terres comunals … (com a resultat) els vilatans van arribar a viure de caritat i ajuda de fora\u201d(Yanagida 1991: 493).<\/p>\n

            Aix\u00ed, Yanagida va lamentar que els vilatans haguessin perdut la base de subsist\u00e8ncia i la independ\u00e8ncia. La p\u00e8rdua de terres comunals va disminuir substancialment les possibilitats dels pobres del poble de mantenir-se, fent-los confiar en l\u2019assist\u00e8ncia i la protecci\u00f3 de l\u2019Estat. A la llarga, els pobres rurals proporcionaven la m\u00e0 d\u2019obra necess\u00e0ria a les noves ind\u00fastries que es desenvolupaven a les ciutats.<\/p>\n

            A la postguerra, el 1966 es va promulgar la “Llei de modernitzaci\u00f3 dels boscos d’Iriai<\/em>” i va accelerar encara m\u00e9s la desintegraci\u00f3 dels boscos d’Iriai<\/em>. Durant el proc\u00e9s de modernitzaci\u00f3 de la postguerra, pr\u00e0cticament no hi va haver resist\u00e8ncia per part dels vilatans, principalment perqu\u00e8 els boscos i les muntanyes ja no eren el lloc important per a la subsist\u00e8ncia. D\u2019acord amb el r\u00e8gim de propietat modern en virtut del codi civil actual, alguns dels b\u00e9ns comunals del poble van passar a ser dividits i fets propietat privada per particulars, i d\u2019altres van arribar a ser propietat d\u2019una cooperativa de productors forestals.<\/p>\n

              \n
            1. Conclusi\u00f3<\/strong><\/li>\n<\/ol>\n

              Aquest article ofereix un esb\u00f3s aproximat i fragmentari del dret a la subsist\u00e8ncia i al sistema de gesti\u00f3 de recursos comunals a les zones rurals japoneses. Iriai-chi<\/em> o terres comunals dels pobles al Jap\u00f3 van proporcionar als indigents l’oportunitat de sobreviure de diverses maneres. En primer lloc, l\u2019iriai-chi<\/em>, juntament amb altres boscos de propietat privada o p\u00fablica, era un lloc perqu\u00e8 els pobres que tenien un dret anterior sobre els recursos naturals es poguessin guanyar la vida regularment. En segon lloc, els b\u00e9ns comunals dels pobles es van utilitzar com el lloc on les fam\u00edlies en fallida havien de restaurar la seva fortuna. En tercer lloc, en moments d’emerg\u00e8ncia, com ara una fam generalitzada i un incendi, es van utilitzar els boscos comunals dels pobles o de propietat p\u00fablica com a lloc per assegurar els materials necessaris amb urg\u00e8ncia, com ara fusta i aliments. Per tant, el dret a la subsist\u00e8ncia es garantia sovint mitjan\u00e7ant la utilitzaci\u00f3 dels b\u00e9ns comunals dels pobles, tot i que els vilatans desfavorits els gaudien de moltes maneres diferents segons les circumst\u00e0ncies canviants.<\/p>\n

              Com ja va suggerir Torigoe, el dret a la subsist\u00e8ncia pot no ser simplement una q\u00fcesti\u00f3 de compassi\u00f3 o benevol\u00e8ncia; m\u00e9s aviat, pot ser un reflex de l’estructura social quotidiana d’un poble, especialment les relacions rec\u00edproques entre ve\u00efns i parents o entre patrons i clients. Els vilatans poden haver estat igualitaris en el seu sistema de valors, per\u00f2 en realitat no eren iguals en la seva situaci\u00f3 socioecon\u00f2mica, especialment despr\u00e9s de la penetraci\u00f3 de l\u2019economia de mercat a principis del per\u00edode modern. Per tant, les fam\u00edlies malaurades que van perdre la fortuna per un desastre (natural o causat per l\u2019home) o per altres motius personals van haver de ser ajudades pel poble per corregir el desequilibri dels b\u00e9ns b\u00e0sics de cada llar. Al mateix temps, una estructura pol\u00edtica desenvolupada sota el feudalisme, en la qual el poble com a grup era el responsable de pagar impostos i altres q\u00fcestions socials, tamb\u00e9 podria haver influ\u00eft en la decisi\u00f3 dels vilatans d\u2019ajudar els desafavorits, en lloc d\u2019excloure\u2019ls com a marginats socials.<\/p>\n

              Aquesta funci\u00f3 dels b\u00e9ns comunals del poble per salvaguardar la subsist\u00e8ncia, per\u00f2, es va dissoldre despr\u00e9s que el govern modern japon\u00e8s hagu\u00e9s decidit prendre aquestes propietats comunals per al seu propi \u00fas i per a \u00fas privat. En el context actual de globalitzaci\u00f3, per\u00f2, hem de tornar a prestar atenci\u00f3 a un sistema d\u2019asseguran\u00e7a social d\u2019aquest tipus basat en els principis de l\u2019economia moral i dels b\u00e9ns comunals, per fer front a un nou tancament dels b\u00e9ns comunals que acabar\u00e0 donant lloc a l\u2019exclusi\u00f3 social de les persones pobres en recursos de tot el m\u00f3n.<\/p>\n

              Refer\u00e8ncies<\/strong><\/p>\n

              Arioka, T. 2004. Satoyama I. Tokyo: Hosei University Press.<\/p>\n

              Aruga, K. 1966. Selected Works of Aruga Kizaemon, II. Tokyo: Miraisha Publisher.<\/p>\n

              Chiba, T. 1991. A Study on Bald Mountains. Tokyo: Soci\u00e9t\u00e9.<\/p>\n

              Furukawa, A. 2004. Life and Environment Histories in Rural Areas. Kyoto: Sekaishisosha Publisher.<\/p>\n

              Harada, T. 1969. Studies in the Decay of the Early Modern Common-Land System: Development and Degeneration of the Mountain Division System. Tokyo: Hanawa Shoten.<\/p>\n

              Ikeda, K. 1987. \u201cIriai as a Moral Economy and its Contemporary Significance: A Case of a Timber Producer\u2019s Cooperative in Hyogo Prefecture,\u201d The Journal of Humanities 16: 25-72.<\/p>\n

              Kikuchi, I. 1997. Famines in Early Modern Japan. Yoshikawakobunkan Publisher.<\/p>\n

              Miyamoto, T. 1968. Life in Homeland \/ Japanese Villages (Selected Works of Tsuneichi Miyamoto 7). Miraisha Publisher .<\/p>\n

              Miyamoto, T. 1984. Culture and History of Chugoku Region (Selected Works of Tsuneichi Miyamoto 29). Miraisha Publisher.<\/p>\n

              Scott, J. C. 1976. The Moral Economy of the Peasant. New Haven and London: Yale University Press.<\/p>\n

              Shinozaki, G. 1966. Peasants Involved in Kotsunagi Case. Tokyo: Keiso Publisher.<\/p>\n

              Takei, M. et al. eds. 1989. Iriai Rights in Forests. Tokyo: Hitotsubu-sha.<\/p>\n

              Takeuchi, T. 1990. Selected Works of Takeuchi Toshimi, I. Tokyo: Meicho Shuppan.<\/p>\n

              Torigoe, H. 1997. \u201cOn Those Who Enjoy the Use of Commons,\u201d Journal of Environmental Sociology 3: 5-14.<\/p>\n

              Totman, C. 1989. The Green Archipelago: Forestry in Preindustrial Japan. University of California Press.<\/p>\n

              Yanagida, K. ed. 1975 [1937]. A Study on the Livelihood in Mountainous Villages. Tokyo: Kokusho-kankokai.<\/p>\n

              Yanagida, K. 1991 [1929]. \u201cTowns and Villages\u201d in The Complete Works of Kunio Yanagida. Tokyo: Chikuma-shobo.<\/p>","protected":false},"excerpt":{"rendered":"

              He tradu\u00eft aquest article del doctor en ci\u00e8ncies de l’agricultura Tadasu Tsuruta, que descriu la traject\u00f2ria hist\u00f2rica dels b\u00e9ns comunals tradicionals al Jap\u00f3, aix\u00ed com tracta el suport mutu entre les fam\u00edlies d’un poble quan algun membre de la comunitat passava per dificultats de subsist\u00e8ncia. Quan ens endinsem en la hist\u00f2ria dels b\u00e9ns comunals dels …<\/p>","protected":false},"author":1,"featured_media":132,"comment_status":"open","ping_status":"open","sticky":false,"template":"","format":"standard","meta":{"footnotes":""},"categories":[1],"tags":[],"_links":{"self":[{"href":"https:\/\/elcomu.cat\/es\/wp-json\/wp\/v2\/posts\/1325"}],"collection":[{"href":"https:\/\/elcomu.cat\/es\/wp-json\/wp\/v2\/posts"}],"about":[{"href":"https:\/\/elcomu.cat\/es\/wp-json\/wp\/v2\/types\/post"}],"author":[{"embeddable":true,"href":"https:\/\/elcomu.cat\/es\/wp-json\/wp\/v2\/users\/1"}],"replies":[{"embeddable":true,"href":"https:\/\/elcomu.cat\/es\/wp-json\/wp\/v2\/comments?post=1325"}],"version-history":[{"count":5,"href":"https:\/\/elcomu.cat\/es\/wp-json\/wp\/v2\/posts\/1325\/revisions"}],"predecessor-version":[{"id":1327,"href":"https:\/\/elcomu.cat\/es\/wp-json\/wp\/v2\/posts\/1325\/revisions\/1327"}],"wp:featuredmedia":[{"embeddable":true,"href":"https:\/\/elcomu.cat\/es\/wp-json\/wp\/v2\/media\/132"}],"wp:attachment":[{"href":"https:\/\/elcomu.cat\/es\/wp-json\/wp\/v2\/media?parent=1325"}],"wp:term":[{"taxonomy":"category","embeddable":true,"href":"https:\/\/elcomu.cat\/es\/wp-json\/wp\/v2\/categories?post=1325"},{"taxonomy":"post_tag","embeddable":true,"href":"https:\/\/elcomu.cat\/es\/wp-json\/wp\/v2\/tags?post=1325"}],"curies":[{"name":"wp","href":"https:\/\/api.w.org\/{rel}","templated":true}]}}