Els Béns Comunals a la Catalunya Moderna (segles XVI-XVIII)

Béns comunals: algunes consideracions

per Eva Serra i Puig

“qualsevol tema d’estudi necessita un tractament que tingui present la identitat, la geografia i la cronologia i, ja amb aquests factors a la mà, l’estructura  i la conjuntura. Tampoc se n’escapen els comunals”

“En els usos comunals, la varietat sovint resisteix la generalització”

“un tema com aquest requereix la interdisciplinarietat, si més no, de geografia, d’antropologia i  de dret i l’assumpció d’una àmplia cronologia històrica”

“L’usatge Strate ha gaudit de molts estudis: el més recent és de Louis Assier-Andrieu: Le peuple et la loi. Qualsevol historiador introduït en aquest tema s’ha preguntat forçosament per l’origen del dret històric sobre la terra (Thompson, 1995, p. 185). Les respostes han variat al llarg de la història: origen diví, successió d’Adam, treball (Locke). E. P. Thompson fa seus els suggeriments d’un estudiós en dret territorial (A.W.B. Simpson) i en repeteix les paraules: «els drets comunals nasqueren com a drets consuetudinaris associats amb el sistema comunal d’agricultura que es practicava en les primitives comunitats dels pobles» (Thompson, p. 149-150). Són, doncs, anteriors i fora de les formes de legalització en què històricament els trobem (Assier-Andrieu, p. 221). Ara bé, antiguitat i ús continuat han estat decisius per a la seva reproducció i existència (Thompson, p. 151). Però la continuada renovació també ha fet que estiguessin sotmesos als canvis (Thompson, p. 117). Per tant, la idea de l’origen dels drets comunals que els vincula a concessions reials o feudals és falsa (Thompson, p. 156). Tanmateix, el costum o la lex loci va recórrer a una ficció legal, perquè els usos consuetudinaris van ser obligats a estar fonamentats en alguna concessió original, per tal d’evitar el perill que hom considerés que els drets d’ús fossin inherents als usufructuaris (Thompson, p. 187). Reconèixer i limitar, doncs, van ser dues cares de la mateixa moneda (Thompson, p. 121).

És en aquest context on, segurament, cal situar la llei Strate que, segons Assier-Andrieu, expressa una relació d’apropiació d’una part de l’entorn natural; els trets més evidents són, d’una banda, la submissió d’aquest entorn a una mena de tutela político-administrativa de les potestats i, de l’altra, la seva utilització concreta pels pobles (Assier-Andrieu, p. 3)”

“L’estudi dels comunals imposa, també, situar-se fora del dret romà i dins la naturalesa jurídica del sistema feudal, on preval el caràcter de les relacions comunitàries per sobre de qualsevol naturalesa estrictament individual. És cert que l’establiment emfitèutic és una relació individual entre senyor i pagès, però sovint aquesta relació es dóna en un context més ampli, sigui la senyoria, sigui la universitat, o una altra unitat més àmplia. Cal no oblidar l’existència i formació de la universitat, entesa com a persona jurídica que actua en nom de tota una comunitat. És en el marc d’una vida col·lectiva on cal situar l’existència dels comunals, d’origen anterior però cohabitant amb el sistema feudal, en una coexistència no pas sempre paral·lela, sinó sovint articulada i necessària. És més, els comunals han estat el factor complementari de la vida rural en el règim feudal i, en canvi, no han pogut gairebé subsistir o han subsistit en condicions precàries quan més tard ha canviat la naturalesa de la propietat.”

“Cal, també, posar atenció a una altra consideració de Marc Bloch. «És notable – escriu- que allà on la terra comunal jugava en la vida pagesa un paper veritablement predominant – com en l’economia generalment pastoral dels Alps o dels Pirineus-, la influència de la senyoria era sempre menys forta que en les planures veïnes» (Bloch, p. 283).”

“Tot estudiós de les estructures agràries catalanes ha pogut observar la importància de l’emfiteusi en la formació d’aquestes estructures. La importància de l’emfiteusi és molt anterior a qualsevol sentència de redempció remença. Segurament els seus orígens -en forma de donatio- podien haver estat, com l’usatge Strate en el cas dels comunals, la ficció legal d’una apropiació anterior feta sobre una terra ja ocupada (Ricardo Soto i Carolina Batet, 1997).”

“En el conjunt del territori català existien zones emfitèutiques i zones menys o gens emfitèutiques […] es poden observar dues Catalunyes: la de Llevant o Vella i la Ponentina o Nova, amb les terres del Camp de Tarragona incloses. L’una i l’altra van ser diferents perquè en una i altra zona van cristal·litzar -escriu Tello (1997)- dues formes molt diferents de trenar les relacions dels homes amb el medi, i dels homes entre ells, a través dels drets de «possessió» dels recursos bàsics que conferia l’emfiteusi. En la zona «vella», a l’est del Llobregat, hi domina el mas dispers que quasi-posseïa una varietat molt gran de recursos: espais conreats, espais incults, espais plantats, farraginars, terres de bestiar, pastures, cursos d’aigua i boscos. Tot això dins un conjunt policultural molt ben cohesionat on sobre tot el conjunt dels recursos prevalia l’individualisme agropecuari. Per aquesta raó, penso que potser també seria pertinent i tindria sentit preguntar-se i saber fins a quin punt aquests erms, boscos, aigües i pastures de la zona de l’est van ser igualment disputats als senyors en les guerres pageses del segle XV, i/o fins a quin punt els masos rònecs podrien ser assimilats a uns aparents erms disputats. Als segles XV-XVI, en les zones de la Catalunya de muntanya, com ara el Pallars, foren objecte de disputa -i sobretot entre veïnats- uns termes rònecs, i no pas uns masos rònecs.

Dit això, també cal advertir que la confrontació antisenyorial del segle XV no va ser idèntica ni va tenir el mateix caràcter en el conjunt de Catalunya. L’estudi de J. Forns sobre Almenar (1997) revela uns conflictes de cronologia idèntica  amb el plet remença de l’est; però, pel que fa a la lluita d’Almenar, aquesta no fou una lluita de masos per la redempció, o una lluita de pagesos per fer-se amb uns masos rònecs, sinó una lluita d’una vila per la seva lluïció contra la jurisdicció d’un baró, cosa segurament molt relacionada amb la possessió i l’ús lliure dels recursos col·lectius. En el cas d’Almenar, la sentència reial i particular del segle XV va confirmar la jurisdicció senyorial. Aquest fet seria un, entre altres, dels molts contrastos observables entre la Catalunya vella i la Catalunya nova. A la Catalunya nova o occidental, l’hàbitat als segles moderns era concentrat; el mas era l’excepció. En lloc de subestabliments pagesos, el que s’hi troba és una subdivisió de censos, ens explica E. Tello (1997), i per aquest motiu la possessió de l’espai va patir un procés de pulverització. L’origen d’aquesta diferència rau en qui tenia la clau del domini. A l’est, eren els pagesos els instrumentalitzadors de l’emfiteusi per la via dels subestabliments; i a l’oest, van ser els senyors qui van acabar fent-ho tot interferint la possessió i l’ús comunal de les herbes, les pastures i els ramats locals d’engreix. Aquestes planes occidentals de Catalunya enllaçaven amb la muntanya com a zones de pastures d’hivern, un valor afegit als comunals que no es pot deixar de banda. A l’est les terres de reserva estaven en mans de les masies i, a l’oest, en mans senyorials i sota pràctiques agràries comunals.”

“[…] a la Catalunya nova, més que a altres zones catalanes, prenia relleu la vella quèstia d’origen comtal, aleshores ja no en mans del comte o del rei sinó en mans del senyor. El seguiment de la geografia de la quèstia també, doncs, podria oferir-nos segurament algunes claus interpretatives importants sobre les estructures agràries històriques de Catalunya i l’especial relació entre senyors i vassalls pel que fa a la titularitat de les aigües i les herbes. Inicialment, allà on hi ha quèstia no hi ha emfiteusi o hi ha poca emfiteusi, o no hi ha tradició emfitèutica. Senyoria sovint dita alodial, alous pagesos i territori de quèstia semblen anar aparellats. […] La quèstia, que no implicava  inicialment cap possessió de domini directe sobre el territori on es cobrava, portava implícita, però la jurisdicció que havia de permetre a la Catalunya de ponent (zona de baixa densitat de població, d’amplis espais vagants de titularitat imprecisa, de pagesia igualitària d’alous d’habitat concentrat i d’implantació més tardana del domini directe clàssic) la transformació de les «terres vagants» de pràctiques comunals en domini directe i en zones d’establiments senyorial. Gaspar Feliu ens diu que a l’Urgell la jurisdicció, entesa com a plenitud de poder judicial i de govern, no era gran cosa com a renda i, en canvi, era la clau de volta de tot el sistema senyorial (G. Feliu, 1990, p. 25-26). Això vol dir que en el segle XVIII al Pla d’Urgell hi hauria hagut un assalt als comunals de naturalesa diferent de la de signe més capitalista de l’Empordà. L’assalt als comunals del Pla d’Urgell hauria estat un assalt de signe inequívocament senyorial sobre les terres vagants a través dels establiments emfitèutics senyorials. Segons Gaspar Feliu (1990, p. 43-44, 61, nota 198), aquests establiments no van perdre de vista el vell terratge l’existència del qual, com a cens proporcional a la collita dels establiments emfitèutics, revela que aquests abans que emfiteusis havien estat arrendaments. El Pla d’Urgell, doncs hauria estat una zona de jurisdicció senyorial sense domini directe, però on el senyor hauria posseït una jurisdicció tan decisiva que primer li hauria permès fer arrendaments sobre les terres vagants i, més tard, convertir aquests en emfiteusis de censos proporcionals.”

“L’emfiteusi -tal com diu E. Tello 1995, p. 33) – es va adaptar a «les necessitats de la reproducció de tots dos règims agraris»: el de l’est, de signe individualista-pagès, i el de l’oest, de signe comunal-senyorial. L’emfiteusi, ni primerenca ni tardana, no existeix, en canvi, a la zona de muntanya, on es dona una relació estreta entre alodials particulars (la casa i l’hort) i drets comunals: boscos i pastures, sense cap mena de sobredeterminació senyorial. […] Cal saber, doncs, distingir els diversos règims agraris locals des del doble vessant senyorial i pagès, com a canemàs bàsic per entendre les diferents condicions dels comunals i així evitar comparacions fora de lloc i situar l’anàlisi local dins el context adequat.”

“No sols cal partir de les pràctiques del sistema o règim agrari on aquests s’inscrivien, sinó també de les pràctiques creditícies d’aquest sistema agrari. En aquest aspecte hi ha també diferències notables entre l’est i l’oest o entre la plana i la muntanya. A l’oest, els endeutaments col·lectius semblen ser una norma antiga i secular. Hauríem d’explicar-nos per què. […] La guerra del segle XV, per exemple, va originar molts endeutaments col·lectius en el Pla d’Urgell. L’endeutament col·lectiu sembla ser un fet més estès a l’oest català per raons de feudalitat i de guerra. […] D’altra banda, els pobles de la Catalunya nova també semblen estar més subordinats a pagaments senyorials eventuals per motius familiars senyorials; per exemple, la vila de Cardona pagava en concepte de dots per a les filles dels ducs (Serra i Vilaró, 1966-1968, vol. I p. 461-475, 503-504, vol. II p. 72.77). Les universitats de viles i llocs d’aquest oest català van enfilar el segle XVI totalment i col·lectivament endeutades. L’especificitat feudal de la zona hi degué contribuir. Tot això tingué efectes sobre els comunals perquè l’amortització dels deutes passava per una taxa sobre els productes de les collites (redelme, onzè, vintè, etc.) i per l’import de l’arrendament de les herbes del comú. […] el crèdit i l’endeutament també formen part del règim agrari i la condició reiterada dels comunals com a garantia dels deutes obliga a qui estudia els comunals a tenir-ho present.”

“Al Pallars (J. M. Bringué, 1995), l’endeutament municipal també actuà com una via de privatització, però allà sobretot foren les escomeses de la monarquia borbònica, per raons militars, sobre la fusta dels seus boscos públics, la principal via de les agressions sobre els vells comunals.”

“[…] la distinció entre comunals i propis, una qüestió que cap estudiós dels comunals pot defugir i de la qual ja se’n parla en el col·loqui de béns comunals de Lleida (1996). En aquest cas, també la visió juridicista del tema sol ser molt simplificadora i escamoteja la complexitat de la realitat històrica.”

“L’existència d’institucions de caràcter col·lectiu, corporatiu o públic com la dels sobreposats de l’horta de Perpinyà, recentment estudiada per Rosa Congost, o la derivada del règim jurídic de l’aigua al pla de Lleida, estudiada per F. J. Teira, demostra no pas sempre l’existència dels comunals, en el sentit més genuí del concepte, però sí els usos col·lectius i compartits de les aigües d’un vast territori.”

“Thompson (p. 126-129, 150-155) distingeix entre la lluita contra els tancaments, lligada a la formació de la propietat privada, i la lluita contra el que anomena usos menors; és a dir, lluita contra la cacera, contra l’ús de la fusta, contra l’ús de les pedreres, de la sorra o de les torberes. Caldria i és possible, de fer distincions d’aquesta mena a casa nostra. La lluita entorn dels tancaments està lligada al mercat de la terra. La lluita entorn dels usos menors està lligada a altres tipus de mercats, com el mercat de la construcció. La construcció de la casa i la formació d’altres béns de consum en el marc d’una demografia creixent, en el marc de la formació de les classes i de la formació de nous consums han pogut tenir un important paper en l’aparició de nous controls sobre els vells usos comunals. D’altra banda, tot contribuiria a explicar les limitacions cada vegada més grans posades a l’espigolament del camp pels pobres, o als drets de pas.”

“[…] l’estudiós dels comunals ha de tenir present que la seva existència, o l’existència de les diverses formes de vida col·lectiva suposa una societat on les estructures socioeconòmiques encara no han permès el desenvolupament d’un individualisme complet. Hi havia una relació estreta entre l’existència de comunals, o de pràctiques comunals, i l’actuació col·lectiva. Fins i tot allà on no quedaven quasi comunals, sempre hi quedava un poder vilatà fort i una identitat col·lectiva institucional: la universitat. Aquest fet explica la importància i la diversitat de les formes col·lectives de lluita i mobilització d’aquells segles. Des del sometent fins a l’acció de resistir i pledejar, els homes de l’antic règim actuaven segons formes institucionals col·lectives de personalitat jurídica corporativa o unificada. La universitat municipal és potser l’entitat institucional, però no pas l’única, que permet més clarament observar els interessos col·lectius i l’actuació en comú. En aquesta actuació en comú i/o del comú, sense cap mena de mediació política, la violència és l’altra cara de la moneda del plet (Thompson, p.139-141).”

“L’individualisme avança enfront de les estructures col·lectives. Bringué ha documentat aquest canvi de mentalitat en el Pallars, que tingué una base material; quatre-cents  cinquanta anys separen l’afirmació «lo bé quan més comú és millor», de «cosa del comú cosa de ningú».”