Tot i no estar d’acord en alguns aspectes, en general em va agradar el pregó de la Mercè de l’escriptora catalana Najat El Hachmi. Potser us sorprendrà, però sobretot em va agradar que, al final de la seva lectura, sortís el tema del comunitarisme, encara que fos en forma de crítica:

«Aquesta tampoc serà la ciutat de la llibertat si ens deixem entabanar pels cants de sirena del comunitarisme. Amb tots els seus defectes, la democràcia és la millor opció que tenim per escapar dels lligams atàvics de la tribu, sigui cultural, religiosa o de procedència.

Sé que hi ha qui se sent sobrepassat per l’angoixa existencial de l’hiperindividualisme i per això contempla amb una nostàlgia miop les bondats de les comunitats organitzades al voltant d’una religió, una identitat o qualsevol altre element. No podem viure deslligats els uns dels altres, però l’antídot contra la soledat no desitjada, autèntica pandèmia a Occident, no és tornar a les organitzacions basades en el “nosaltres” contra “ells” sinó rescatar i fomentar la més oblidada de les nocions del republicanisme: la fraternitat.»

Estic totalment d’acord que les comunitats reals que han existit en el passat i que existeixen, moltes tenen aquest component tancat, excloent i dels “nosaltres” contra “ells”, diria més, dels “nosaltres” contra els “diferents” des de la pressió de grup, inclús si els diferents són membres de la comunitat. Aquest tipus de comunitarisme s’ha de rebutjar, no ha de tenir cabuda en els projectes d’emancipació social del present i del futur. Ara bé, la comunitat imaginada vinculada a una abstracció anomenada Nació, que és el lligam necessari per a la creació de l’Estat modern, l’Estat-nació, en general té aquests mateixos defectes, que donen peu a una carrera armamentística i guerres exteriors contra els altres Estats-nació, així com guerres interiors contra els dissidents a moltes idees i normes establertes des de dalt, com ha de suportar Najat per la seva denúncia al patiment de moltes dones musulmanes des de la seva experiència personal, o l’exclusió dels sensepapers de l’àmbit de la ciutadania. És l’Estat-nació el que porta la llavor del feixisme i que pot germinar quan sent amenaçada la seva existència. Però, aquests defectes no es queden aquí, donat que la comunitat imaginada fomenta els vincles verticals amb l’Estat i destrueix els horitzontals, és una trituradora del teixit social en favor del mercat i és causa de molts dels mals de Barcelona que Najat denuncia, com l’individualisme, la soledat, l’expulsió dels veïns dels barris de la ciutat i la manca de respecte a les persones grans, que són desvaloritzades i apartades. Confiar en una de les abstraccions del republicanisme: la fraternitat, així com en la falsa democràcia, l’anomenada democràcia representativa, crec que a hores d’ara es demostra que està abocat al fracàs, perquè és des de l’aterrament dels vincles horitzontals, des de la comunitat real de gent que es coneix i coopera, que es pot resistir a l’embat del binomi Estat-capital. La filòsofa francesa Simone Weil ja va alertar que sense lligams entre els de baix, no hi ha capacitat de resistir al poder. Com s’ha de crear aquesta comunitat real en el segle XXI, en barris i ciutats de milions d’habitants, que incorpori les coses positives i rebutgi les negatives d’algunes comunitats reals tradicionals, és quelcom que s’ha de posar damunt la taula amb urgència.

Najat El Hachmi és nascuda a Beni Sidel, un poble de la serralada del Rif al nord del Marroc que es troba a l’est de la ciutat de Nador, la capital de la província. El Marroc és ara un Estat-nació modern que controla pràcticament tot el seu territori històric, però hi va haver un Marroc precolonial amb una monarquia fins a l’any 1912, un Marroc governat pel Mazhzen sobre la base de la llei islàmica que no acabava de controlar tot el territori del Marroc actual. Bilād al-Makhzen (‘la terra dels makhzen’) era el territori per a les àrees sota l’autoritat del govern central, mentre que aquelles àrees dirigides per tribus autònomes eren conegudes com a Bilād as-Siba (‘la terra de la dissidència’). Beni Sidel, la ciutat de Najat, formava part de la terra de la dissidència, que en aquell moment estava dividida en un munt de yemaas, poblats rurals similars a les alqueries andalusines.

En el treball de Francisco Sayáns Gómez, que porta per títol “Etnografías en el protectorado español de Marruecos: Una revisión de la labor antropológica de la intervención militar”, es descriu el model de societat que existia al Marroc abans i durant el Protectorat espanyol, i es comenta el següent:

«En los territorios del norte, a finales del siglo XIX, la situación del Rif con respecto a la autoridad del Sultán no solo era de simple rechazo sino de rotundo enfrentamiento. Tal y como lo habían definido las autoridades coloniales francesas, el territorio se dividía en dos grandes categorías acordes con las actitudes de sus gentes respecto a la autoridad del Sultán; por un lado, estaban las tierras de las “tribus-Majzen” y por otro lado las “tribus-Siba” o bled es-Siba. Las primeras constituidas por aquellas que respetaban la autoridad del Sultán y las segundas por aquellas que la rechazaban. Siba era sinónimo de disidencia y secesión. Una característica que diferenciaba estos últimos territorios de aquellos respetuosos con la autoridad del Sultán era que, mientras estos se regían por el derecho de la sharía o común musulmán, aquellos mantenían el derecho consuetudinario Oorf; otra era que, mientras las unas eran tribus fuertemente arabizadas las otras eran bereberes (amaziges) que habían mantenido con mayor fuerza sus propias señas de identidad originales. Pero tal vez la característica diferencial más acusada fuera la distinta forma en que las gentes de cada uno de estos dos territorios, tenía a la hora de dotarse de sus respectivas estructuras de autoridad. En las “tribus Majzen”, el caid era nombrado por el Sultán y en las “tribus-Siba” los jefes de las yemaas se nombraban de acuerdo con un sistema de rotación democrática, en el seno de los distintos linajes de la tribu correspondiente»

-Mapa de les zones sota l’autoritat directa del Makhzen (en blanc) a principis del 1900 durant un estat de rebel·lió-

Curiosament, el conflicte actual entre l’Estat marroquí i el Sàhara Occidental, ocupada pel primer per complir amb el Gran Marroc – el somni irredemptista del Partit Nacionalista del Marroc, l’Istiqlal, des dels anys quaranta del segle XX- repeteix aquesta situació, d’un territori de la dissidència amaziga, lluitant per la seva llibertat.

En un altre article d’aquest bloc sobre el Xarq al-Àndalus, explicava el concepte d’asabiyya que tenien les tribus amazigues i àrabs, també els muladís (els autòctons islamitzats), perquè com deia l’historiador Miquel Barceló i Perelló «el medi tribal produeix tribus», una cohesió social interna de consciència de grup molt desenvolupada que dificultava el control total de l’Estat islàmic andalusí i que va derivar en guerres civils (fitna), fragmentació en taifes i el definitiu ensorrament d’al-Àndalus enfront dels regnes cristians. Aquesta asabiyya, per exemple, continua existint en moltes tribus africanes i de l’Orient Mitjà i és una de les causes, potser la primera, del fracàs de la consolidació de molts estats moderns en aquests llocs, amb continus cops d’estat de representants de tribus que es van alternant en el poder i fins i tot amb genocidis. L’Estat-nació que van imposar els colonitzadors europeus amb tiralínies en aquests territoris, està fent veritables estralls.

En un moment del pregó, Najat explicava la seva emoció en sentir de tant en tant la seva llengua materna en els carrers de Barcelona, la llengua amaziga. Segurament aquesta llengua hauria desaparegut sense l’asabiyya, sense aquesta capacitat de resistir de la tribu a les pressions exteriors d’altres poders, hauria estat substituïda per l’àrab.

Com podem crear noves comunitats reals en el segle XXI que transcendeixin els defectes de les comunitats tradicionals, sense estar subordinades al poder des de dalt?