Traducció de l’article d’Enric Llopis del mitjà Rebelión, sobre la conferència “Senyors, burgesos i camperols: una vella història”  a càrrec de Josep Fontana, en el Centre Cultural La Nau (Universitat de València), amb motiu de l’homenatge al professor Manuel Ardit Lucas, el 5 de juny de 2014.

Josep Fontana critica el silenciament de la privatització de terres comunals i les lluites pageses en la historiografia espanyola.

L’obra historiogràfica de Josep Fontana és vasta i diversa. Fa dècades que van començar els seus imprescindibles estudis sobre la Història d’Espanya amb “La fallida de la monarquia absoluta”, i el conjunt de treballs sobre la hisenda, la revolució liberal i la crisi de l’Antic Règim. La seva polifacètica obra inclou aportacions a la història de Catalunya, clàssics com “Canvi econòmic i actituds polítiques a l’Espanya del segle XIX” (recopilació d’articles) o la coordinació del volum “Espanya sota el franquisme”, en el qual signa una introducció de referència. Fontana ha escrit sobre història de la historiografia, a més de nombrosos llibres i articles que arriben fins al present (“Pel bé de l’Imperi. Una història del món des de 1945”). Ha difós als “grans” de la historiografia (Pierre Vilar, Hobsbawm, Marc Bloch, Lucien Febvre o E.P. Thompson) sense perdre el contacte amb els professors d’institut, perquè sempre ha mostrat interès per l’ensenyament i la seva renovació. Tampoc entén el seu ofici com a mera arqueologia. Al contrari, l’estudi del passat el vincula al coneixement del present i, per això, Josep Fontana ha estat sempre un historiador compromès.

Crisi de l’Antic Règim, Revolució Burgesa, reforma agrària liberal. Nocions d’un període nuclear en la història d’Espanya. “Nosaltres havíem heretat la visió legitimadora de la burgesia: la visió dels vencedors”, ha explicat Fontana en l’homenatge al professor emèrit d’Història Moderna de la Universitat de València, Manuel Ardit, mort l’any passat. “Ens volien fer creure que aquesta era la Història; la victòria de la llibertat burgesa enfront de l’opressió del sistema feudal”. Els historiadors van heretar així mateix “un llenguatge destinat a disfressar els beneficis –no sempre lícits- de la burgesia, en nom del dret sagrat de propietat (burgesa), que no reconeixia els drets de la propietat col·lectiva pagesa, ni menys encara els del treballador sobre el producte del seu esforç”.

El professor emèrit de la Universitat Pompeu Fabra proposa un exercici d’història comparada, entre el que ocorre a l’Espanya del segle XIX i el procés que a l’Anglaterra del segle XVIII va expropiar als pagesos dels avantatges que els proporcionaven les terres comunals i els drets comuns, i va acabar amb l’existència d’un món de pagesos autònoms. El poeta John Clare deia: “Va haver-hi un temps en què un tros de terra em feia lliure de l’esclavitud, fins que van arribar els vils tancaments de terres que han fet de mi un esclau de la caritat de la parròquia”.

En el cas francès, el problema que més greument va afectar els pagesos a la fi del segle XVIII, i el que els va empènyer a la revolució, no era el dels drets feudals (que només afectava els propietaris independents), sinó la tendència per part de l’aristocràcia i de la burgesia a introduir contractes “en diners” i de durada limitada que arruïnaven als pagesos, en substitució dels tradicionals contractes de llarga durada i els arrendaments en pagament per “fruits”.

El malestar rural de 1789 a França hauria sorgit, en primer lloc, per l’ofensiva capitalista que estava destruint el vell sistema agrari, en el qual el pagès sense diners podia viure, malgrat tot, gràcies als arrendaments a llarg termini i pagats amb una part dels fruits, a més dels mitjans que proporcionaven els béns i drets comunals. Però el fet que la revolució triomfés a França, va deixar als pagesos en una situació diferent de la dels anglesos i els espanyols, sobretot quant a la persistència de la petita propietat pagesa, la qual cosa implicaria una gran diferència en el camí que s’anava a seguir.

“El cas d’Espanya és clar”, conclou Fontana. Igual que a Anglaterra o França, la lluita per la terra o, dit d’una altra manera, el procés que condueix a “la propietat burgesa de la terra” es va iniciar molt abans. Possiblement caldria començar amb l’estudi de les alienacions de terres i rendes reials, que en 1637 proporcionaven a la corona més recursos que els aportats pel tresor americà. Segons Alberto Marcos Martí, es van convertir en un instrument en mans de la monarquia per a contenir i compensar a la noblesa, així com integrar a amplis sectors del funcionariat i la burgesia en la classe feudal. Això implicava reforçar l’ordre dels vells estaments privilegiats, a costa dels pagesos.

Per què aquests processos cobren a Espanya nova força des de començaments del segle XIX?, es pregunta l’historiador català. Sobretot, per a fer front a les resistències de la població pagesa a la continuïtat del vell sistema, traduïda en una progressiva erosió del pagament dels drets senyorials i del delme. La Guerra del Francès i els decrets de les Corts de Cadis van ajudar a obrir els ulls sobre la naturalesa real del sistema. Ara bé, explica Fontana, “en lloc de buidar de contingut els privilegis del vell sistema en benefici dels pagesos, la reforma agrària liberal es va fer en bona mesura per a preservar els drets dels propietaris; que l’operació es mostrés com una gran empresa alliberadora, no era més que una forma de legitimar-la”.

Però, a més d’aquest gran programa de consolidació de la propietat, es dóna (d’una manera molt menys visible) una gran campanya d’apropiació de les terres i béns comunitaris; terres i béns que permetien als pagesos aquella subsistència en llibertat que els anglesos tenien abans de l’encerclament de terres, i els francesos van aconseguir preservar gràcies (en bona mesura) a la seva participació en la revolució. Conclou Fontana que aquesta és una qüestió que no ha tingut en el cas espanyol l’abundància d’estudis que s’han dedicat, per exemple, a la desamortització eclesiàstica (“un dels esforços més inútils de la nostra recerca historiogràfica, que va abocar a un gran nombre d’historiadors al seu estudi en els anys 70 i 80 del segle passat”).

“De la destinació de la propietat comunal pagesa, per contra, sabem únicament el que fa referència a la desamortització civil anomenada de Madoz, en 1855, que també era una operació destinada a resoldre problemes financers estatals”. Però, matisa l’especialista en història econòmica, “hem passat per alt la part més important del procés, que és l’apropiació que es realitza en una suma de petites operacions puntuals i sovint sense cobertura legal”. De fet, la primera llei del segle XIX autoritzant la venda de béns comunals (5-X-1811), es va concretar en un Decret (4-I-1813) sobre alienacions d’erms i altres terres comunals. Però mentrestant, i això és el significatiu, s’havien venut moltes terres (a Guipúscoa, aquesta desamortització civil va suposar l’alienació del 10% de la superfície de la província). A més, una vegada finalitzada la guerra contra els francesos continua la venda de béns municipals que, segons denunciava una Reial Cèdula de 21-XII-1818, s’havia produït “sense absoluta necessitat o amb molt poca; uns altres amb ella, però sense cap formalitat, quedant-se en poder dels mateixos constituents de l’Ajuntament sense subhasta; algunes sense taxa, i altres, pagada aquesta per ells mateixos i havent-los donat un valor ínfim”.

En la preocupació dels historiadors per investigar l’evolució del liberalisme i el triomf de la revolució burgesa, van passar per alt –segons Josep Fontana- la transformació agrària més important de la primera meitat del segle XIX, que va permetre rompre noves terres, estendre l’àrea conreada i augmentar la producció de grans en la mesura que era necessari per a fer front a l’augment de la població. Així s’evitaven també les grans fams dels primers anys del segle XIX. No va haver-hi cap llei que autoritzés aquest procés -finalment legalitzat com a fet consumat i irreversible en 1847- en el qual es van reduir a cultiu extensos terrenys tant de l’estat com “propis” i “comuns” dels pobles.

Insisteix l’historiador català en què l’apropiació de les terres comunals “desapareix de la nostra vista en desenvolupar-se en una sèrie d’episodis puntuals, que no apareixen en els relats històrics globals i a més acostumen a ocultar la conflictivitat pagesa”. Per exemple, en referir-se al que ocorre en 1836 els llibres d’història s’ocupen normalment dels successos de la Granja i el motí dels sergents. Però a Aragó es van multiplicar per aquestes dates les protestes pageses, que van portar a les cases senyorials a dirigir-se al govern i alertar que els seus interessos i els de la pàtria podien córrer perill. El malestar provocat per aquestes revoltes es devia a la desaparició de les terres d’aprofitament comú i l’enduriment de les condicions d’explotació en terres amb vells drets de caràcter senyorial.

Fontana assenyala un altre exemple d’ocultació historiogràfica de la conflictivitat pagesa. Quan es parla de Castella en els anys 50 del segle XIX, es pondera normalment l’enriquiment que van produir les exportacions de blat, com a conseqüència de les interrupcions del subministrament de cereals russos en els temps de la guerra de Crim. Però un llibre de Javier Moreno Lázaro revela que entre 1854 i 1858 va haver-hi en les terres de Castella-La Vella i León 112 revoltes, cases de propietaris assaltades i fàbriques de farina incendiades. Però la història de la revolució “gloriosa” de 1868 tampoc explica fets com els de Montilla, on els burgesos locals es van assegurar la victòria en les eleccions amb l’auxili d’una “partida de la porra”. Immediatament, es van apropiar dels boscos comunals dels quals tradicionalment obtenien profit els llenyataires i carboners. I la història continua. En proclamar-se la I República, la població de Montilla es va llançar al carrer, va vèncer la resistència combinada de la “partida de la porra” i la guàrdia civil, van matar a tres propietaris i es van incendiar algunes cases. Com a resultat, un gran nombre de rebels va acabar a la presó de Còrdova, on continuaven (sense judici) al cap d’un any de República.

Anys després, agrega el mestre d’historiadors, “els estudis d’història van continuar silenciant aquestes lluites pageses, o les falsejaven, com lamentablement va fer Díaz del Moral en la seva Història de les Agitacions Pageses Andaluses; seria aquest desgraciadament el llibre de referència per als estudiants de diverses generacions”. D’altra banda, conflictes com els citats es podrien repetir en diferents llocs i amb dates molt diverses. “Episodis d’una història que està encara per escriure”. Per exemple, la lluita per la recuperació de les terres municipals que es va plantejar durant la II República, i que va arribar al màxim en els debats de les Corts l’1 de juliol de 1936. El dirigent dretà Calvo Sotelo, en defensar que no es “toquessin” les apropiacions il·legals fetes fins llavors, afirmava: “jo els dic als agricultors espanyols que la solució s’aconseguirà amb un estat corporatiu”.

Una conseqüència general d’aquest procés de transformacions agràries en tota l’Europa occidental, portat a costa de la propietat col·lectiva de prats i boscos, va ser que en la major part dels països (excepte França) es produís un descens, entre 1814 i la dècada de 1840, dels nivells de vida de la població pagesa i la major part de les capes populars. Subratlla Fontana que és quelcom que pot mesurar-se a través de recerques de la història antropomètrica. Pot associar-se, en efecte, la disminució de l’alçada amb un empitjorament de les condicions d’alimentació i subsistència de la població. Es tracta d’una tendència general a Europa. La minva de l’alçada fins a la dècada dels 40 del segle XIX té dues excepcions: França (pel predomini de la petita propietat) i Espanya (on la caiguda es va prolongar fins a 1870, molt més que en altres països)

Per què aquesta llarga reflexió? Respon Fontana que aquests problemes històrics són molt importants per a entendre el món en el qual vivim. A Colòmbia, entre 1985 i 2007, es va expulsar de les seves terres a un nombre de pagesos que oscil·la entre els 3 i els 4 milions, que van perdre les seves propietats. “I això s’ha fet en nom del progrés”. Com a l’Anglaterra del segle XVIII. O a l’Espanya del segle XIX.