Segona part de la conferència “Vestigis de la Casa de Bellvís. Pagesos i senyors a Provençana”. Podeu trobar l’altra part al meu bloc upaya.

Organitzat per l’Espai de Cultura Collblanc-Torrassa Terrarios Albos. 28 de juny del 2019. Biblioteca d’En Josep Janès. Carrer Dr. Martí Julià, 33, junt mercat de Collblanc de l’Hospitalet de Llobregat.

“Nosaltres havíem heretat la visió legitimadora de la burgesia: la visió dels vencedors. Ens volien fer creure que aquesta era la Història; la victòria de la llibertat burgesa enfront de l’opressió del sistema feudal. Els historiadors van heretar així mateix un llenguatge destinat a disfressar els beneficis –no sempre lícits- de la burgesia, en nom del dret sagrat de propietat (burgesa), que no reconeixia els drets de la propietat col·lectiva pagesa, ni menys encara els del treballador sobre el producte del seu esforç” (Fragment de la conferència “Senyors, burgesos i camperols: una vella història”  a càrrec de Josep Fontana, en el Centre Cultural La Nau (Universitat de València), amb motiu de l’homenatge al professor Manuel Ardit Lucas, el 5 de juny de 2014)

Pagesos

Fins aquí hem parlat sobre la Casa de Bellvís. Aquests nobles, igual que altres senyors, formaven part de la classe que vivia de les rendes (censos, delmes, lluïsmes, etc.) que rebien de les classes populars per tenir drets sobre el territori. És a dir, els senyors necessitaven els pagesos per poder subsistir, però no podem dir el mateix a l’inrevés, ja que els camperols tenien accés directe als mitjans i al fruit del seu treball. A Provençana la majoria de camperols a l’Edat Mitjana i l’Edat Moderna tenen terres, sigui el domini directe (aloers) o el domini útil (emfiteutes), però, com diu Jaume Codina, no tenen numerari. Fins al segle XVIII és molt comú que les transaccions de terres siguin fetes en espècie i en crèdit familiar, utilitzant com a punt de referència monedes de compte: lliures, sous, diners, morabatins, etc. Que sigui una societat de terratinents no vol dir que siguin rics, tenen terra però destinada a una agricultura majoritàriament de subsistència i com veurem aquestes terres inicialment tenien servituds comunitàries. També hi ha qui treballa a jornal per a un altre de forma més o menys esporàdica, no com a les societats capitalistes que la norma és el treball assalariat.

Quan es parla de l’Edat Mitjana es pensa en una societat en la qual les classes populars estan totalment sotmeses a les classes altes, però en els últims anys s’han fet avenços en l’estudi d’aquesta època i s’han anat desmuntant molts tòpics sobre això. Creure que es pot explicar una societat camperola majoritàriament de tradició oral fent ús només de les fonts oficials és el que l’historiador Pierre Vilar anomenava il·lusió institucionalista, perquè l’escriptura era del domini d’una minoria que l’utilitzava sobretot per fer documentació de l’àmbit jurídic. Els historiadors d’història social, especialment els que estudien les societats preindustrials, utilitzen fonts i mètodes molt originals. Per exemple, la historiadora Dana D. Nelson en el seu llibre Commons Democracy, una història sobre les pràctiques d’autogovern popular en els inicis dels EUA, utilitza les novel·les i la correspondència privada d’aquella època per fer contrastos amb la història documentada, per trobar coincidències creïbles i poder analitzar els arguments sobre les pràctiques comunitàries que apareixien en altres textos extraoficials.

Una característica d’aquestes societats preindustrials són els béns comunals i emprius, així com les pràctiques comunals en predis de particulars. Llegint els pocs treballs que hi ha sobre Provençana fa la impressió que aquesta comunitat de pagesos era una anomalia perquè no es parla gaire sobre això, però s’ha d’entendre que els béns comunals són béns que estan fora del mercat, utilitzats com a complement de subsistència per les famílies i per tant no hi ha necessitat de deixar per escrit aquest tipus de béns, quedant en el domini de la tradició oral. Els estudis històrics sobre Provençana es basen molt en capbreus i documents d’establiments, vendes de terra, permutes, donacions, reconeixements de terra, testaments, àpoques, etc. i normalment només solen aparèixer els comunals en els documents quan hi ha conflictes al voltant d’ells.  Però per poc que busquem, sabem que fins i tot a prop de l’urbs barcelonina hi havia comunals i emprius, ho sabem per exemple pels Usatges de Barcelona (recollits a partir del segle XII), concretament per l’Usatge 72 Strate, que diu:

«Stradas e vias públicas, e ayguas corrents; fonts vivas, prats e pasturas qui son fundadas en aquesta terra, son de las Potestats; no que ho hajan per alou, en ho tengan en domini, mas que tots temps sien a empriu de lurs pobles, sens tot contrast e sens servici sabut.»

És a dir, s’estableix que camins i vies públiques, aigües corrents i fonts vives, prats i pastures, boscos, garrigues i roques, pertanyen a les potestats, però no com un dret, sinó com un deure de disposició, ja que les potestats estan obligades a atorgar (a vegades fent oficial un antic costum propi de les comunitats pageses) aquests béns a les comunitats que estiguin en disposició de treballar-los. Per tant, el rei o els senyors no podien tenir-los en alou ni en domini, sinó que la pertinença era dels pobles en règim d’aprofitament comunal.

Sabem per exemple que els camperols extreien sosa, per a la fabricació de vidre i sabó, de les cendres de la planta denominada barrella (salats), que creixia de forma copiosa per les maresmes de la Marina de Provençana. Una activitat complementària dels pagesos era la del tall de joncars, molt abundants a les marines, amb les quals feien cistells, senalles, garbells, o altres estris. També s’utilitzaven per cobrir els corrals i els estables, i per adobar les terres de conreu.

Segons Jaume Codina, cap a l’any 1211, el riu Llobregat, mitjançant un canvi de curs espectacular, va deixar un extens territori de Provençana a la dreta del riu, aïllant-lo de la resta de la parròquia de l’Hospitalet. En continuar viva l’altra llera, es va formar una illa, que més tard es va anomenar l’Illa de Banyols. El terme de Provençana va distingir entre el Prat deçà l’aigua (Marina de Provençana) i el Prat dellà l’aigua (Illa de Banyols). L’any 1343 els Consellers de la ciutat de Barcelona van cedir perpètuament en emfiteusi la barca dels Banyols al Comú de veïns de l’illa per poder transportar el seu bestiar a pasturar als prats de la Marina de Provençana.

A més dels béns comunals, els veïns solien tenir drets col·lectius sobre predis de particulars. Era  habitual, segons el lloc, la servitud de rostoll, la servitud de redall, l’espigatge, el dret d’espigolar, el dret de llenyatge, etc. i com he comentat, una de les formes d’assabentar-nos de l’existència dels béns i aquestes pràctiques comunals és a través dels conflictes, a vegades pels tancaments legals o il·legals d’aquests predis. Uns dels successos documentats més antics protagonitzats pels pagesos de Provençana es va produir precisament a l’anomenada Devesa d’en Bellvís, que a principis del segle XV era propietat del mercader Lleonard Antic. Aquesta devesa es trobava en el que avui és el Prat de Llobregat i que en aquell moment seria la part de Banyols[1] de Provençana[2]. L’any 1424, Lleonard va aconseguir que Alfons el Magnànim li concedís l’ús privatiu de la devesa i la va tancar. Aquesta tanca era per evitar l’entrada als parroquians de Provençana per fer ús dels seus drets col·lectius, així com per evitar l’entrada del bestiar dels carnissers de Barcelona:

«Ita quod deinceps nullus sit ausus, in dicto vetato defesia, sive boalari, animalia sua sive bestiare pro paspe do nec alia inmittere, nec venari cirogrillos nec lepores, necque ligna scudere neque asportare iam cisa que sit in dicta defesia» ACA reg. 2591, fols. 181 i ss.

Els tancaments de terres va ser quelcom molt habitual a la segona meitat del segle XVIII mitjançant els bans. En els llocs propers a Barcelona aquests tancaments es van avançar en el temps, especialment pel fet que la població creixent de Barcelona, i la seva demanda de consum de carn, feia insostenible la conservació dels camps oberts als voltants de la ciutat.

Per altra banda, sabem que els pagesos de Provençana, Sant Boi, Sants i altres llocs del delta del Llobregat tenien emprius des d’antic a l’espai comprés entre les muntanyes del Garraf i de Montjuïc i el dret de pastura del bestiar gros i menut a prats, garrigues, boscos, així com a espais conreats, mentre no estiguessin sembrats o no fessin mal bé els arbres fruiters. I van reivindicar el seu ús l’any 1400 perquè el sotsveguer de Barcelona no els deixava exercir aquest dret i els exigia multes.

Els carnissers de Barcelona sembla que també tenien dret a pasturar el seu bestiar al delta del Llobregat d’acord un privilegi de Jaume I de l’any 1267. De fet, sabem que la ciutat de Barcelona tenia una àmplia extensió de la seva jurisdicció pels territoris veïns, com els del delta. Es deia que hi havia una única universitat, la de Barcelona, i als voltants 23 parròquies amb un terme parroquial i unes institucions pròpies (obrers/jurats^[3] i sacramental^[4]) per administrar-se internament però sense capacitat jurídica i política^[5]. La universitat de Barcelona té el dret de pasturar pels erms i camps no cultivats d’aquestes 23 parròquies, amb moltes protestes i enfrontaments amb els veïns d’aquests territoris^[6]. Per exemple, segons l’historiador Jordi Bolòs, l’any 1453 els carnissers de Barcelona es queixaven de l’oposició que trobaven en els pagesos del delta del Llobregat^[7], perquè no volien que fessin efectiu aquest dret de pastura. Un estudi de Jaume Codina demostra que l’any 1454 un centenar de pagesos del delta tenien una mitjana de sis mujades de prat clos entre llurs possessions, per evitar l’entrada del bestiar.

Aquests conflictes ens els trobem sempre al delta del Llobregat, per exemple, Josep Maria Font i Rius esmenta un de l’any 1001 entre veïns de Cornellà de Llobregat i dos terratinents per les pastures en terra de comuni propio, i alguns historiadors, com Ferrer i Mallol^[8], Fernàndez i Trabal^[9] o Banegas López^[10] han tractat aquests conflictes sobre el comunal a la Baixa Edat Mitjana en el delta del Llobregat. Però és a partir de l’Edat Moderna, al segle XVII amb el procés de bans, quan aquesta regulació pren caràcter privatitzador generalitzat a Catalunya, que a la segona meitat del segle XVIII és d’una evidència incontestable, tot i que les pràctiques comunals ens les trobem a Catalunya en ple segle XIX, el segle de la revolució liberal i del seu «sagrat dret de propietat».

En els pobles del delta del Llobregat, com Provençana, la pressió de Barcelona pel control de les pastures i les terres de conreu, fa que el territori vagi caient en mans de la burgesia barcelonina durant l’època moderna. Les terres de conreu que de mica en mica passen a ser propietat de terratinents barcelonins, donaran lloc a noves concessions de bans o tancaments de terres per evitar l’entrada del bestiar dels veïns o poder espigolar.

Per acabar, de comunals no només hi ha pastures o boscos, també per exemple mitjans comunals de producció, com és el cas de la carnisseria de l’Hospitalet que és comprada per la comunitat el 1527, amb un acord comunal pel qual els propietaris de masos i terres cedeixen l’explotació de les seves pastures a la comunitat. L’any 1657, Barcelona limita a 70 caps el bestiar de la carnisseria de l’Hospitalet per la creixent demanda de carn a la ciutat i comencen les hostilitats, ja que els hospitalencs apel·len a la Reial Audiència. El 1661 el sacramental (el sometent del Comú de l’Hospitalet) amb els tres jurats de l’Hospitalet empenyoren els ramats sencers dels arrendataris del tall de Barcelona (1.547 caps) i Barcelona reacciona empresonant els jurats, recupera per la força els animals i declara marca i represàlia contra l’Hospitalet, però un decret de la Reial Audiència els treu de la presó i obliga els representants de Barcelona a comparèixer al plet, en el qual s’arriba a un repartiment dels drets de pastura, però Barcelona continuarà portant el bestiar on no té el dret, fins i tot en terres conreades quan encara tenen els fruits, i el conflicte continuarà fins a finals del segle XVIII, amb més empenyoraments i més decrets^[11]. En el segle XIX continuen els anuncis de tancaments que es publiquen normalment al Butlletí Oficial de la Província de Barcelona i altres diaris oficials. Per exemple, la propietària barcelonina, Maria Montserrat de Angulo, Agustí i de Guinart, titular de la «peça de Guinart», a l’Hospitalet de Llobregat, es queixa de l’entrada dels ramats el 1815 i anuncia el tancament l’any 1881 i el baró de Maldà tancava els terrenys de casa Arús del Prat de Llobregat per evitar l’entrada dels caçadors.

[1]El delta del Llobregat a l’Edat Mitjana s’anomenava Banyols i es dividia en dos: Banyols de Sant Boi i Banyols de Provençana. A l’Edat Mitjana baniolas significa bany petit públic o comunal. Per exemple, l’estany de Banyoles en l’actualitat continua sent comunal.

[2]La parròquia del Prat, l’única parròquia totalment dèltica, es funda a mitjan segle XVI, com a resultat d’una segregació d’una part de les marines de Provençana i Sant Boi.

[3]En un fragment d’un pergamí de l’any 1229 s’indica que el consell local de la parròquia de Provençana estava format per «probis hominibus senibus» (CODINA, 1987).

[4]En 1257, el rei, amb l’acord dels senyors jurisdiccionals del territori, va manar als pagesos dels pobles del delta del Llobregat que, per a fer front als robatoris al fet que estaven sotmesos, tinguessin armes que els permetessin defensar-se; s’ha considerat com l’inici de la institució del sometent. (JORDI BOLOS. ELS ORÍGENS MEDIEVALS DEL PAISATGE CATALÀ)

[5]Això es mantindrà fins a la Nova Planta de 1716, quan es donarà rang de municipi a totes aquestes parròquies.

[6]Contra l’Hospitalet de Llobregat es diu: “perquè les concessions dels termens y territori és de regalia de sa magestat y no està en mà de la universitat lo fersen y encara que sia parròquia no de aquí se segueix que tingue propri terme, perquè una cosa és parròquia y altre terme, antes bé dit lloch del Hospitalet y sas terras és el terme y territori de la present ciutat de Barcelona, y en esta conformitat no té balle sinó sacramental y lo balle y veguer de la present ciutat exerceixen jurisdictió en dit lloch. Y així mateix los concellers de la present ciutat, clavari, obrers, mostasaf, administradors de les plasas y altres officials exerceixen en dita parròquia en las cosas tocants a llurs officis la jurisdictió, així com en la present ciutat y demés parts de son terme y territori. Y totas las ordinacions que fan se publican en dit lloch del Hospitalet, com a part y membre del dit terme y territori”. Arxiu de la Corona d’Aragó (ACA), Reial Audiència, Processos civils, número 14702. I a favor es diu: “lo lloch del Hospitalet, y altres, hauria de ser part o carrer de dita ciutat y los habitants de aquell havian de gosar de totas las immunitats, exeptions, prerrogativas y franquesas que gosan los ciutadans y habitants de Barcelona, lo que no està en observança; sent axí que los del Hospitalet, y altres que estan en dits confins, en los drets reals de lleuda y altres drets que es pagan en la present ciutat no són franchs, ni altrament pagan aquells com a ciutadans, antes al contrari són tractats com a forasters, pagant drets de lleuda y los demés drets com a forasters.”

[7]Les parròquies del delta oriental són Santa Maria de Sants. Santa Eulàlia de Provençana, Santa Maria de Cornellà i Sant Joan Despí, amb el seu terme repartit entre el territori pla del delta i les terrasses fluvials de Collserola. Les parròquies del delta occidental són Sant Boi de Llobregat, Sant Climent de Llobregat. Viladecans. Gavà i Castelldefels.

[8]FERRER I MALLOL, Maria Teresa. “Béns comunals a l’Edat Mitjana. Un estat de la Qüestió”-Béns comunals als Països Catalans i a l’Europa contemporània: Sistemes agraris, organització social i poder local als Països Catalans (1996)

[9]FERNÁNDEZ I TRABAL, J. Aprofitaments comunals, prats i pastures al delta del Llobregat (segles XIV i XV); Conflictes per a la utilització de l’espai a la Baixa Edat Mitjana: Acta Historica et Archeologica Medievalia, nº 10. Universitat de Barcelona, Departament d’Història Medieval. Barcelona, 1989.

[10]BANEGAS LÓPEZ, R.A. L’aprovisionament de carn a Barcelona durant els segles XIV i XV (2004)

[11]BRINGUÉ I PORTELLA, Josep Maria (2008). “Des de Mongat a Castelldefels: la lluita pel control de les pastures (segles xvi i xvii)”, Pedralbes, Revista d’Història Moderna 28(2):815-834.