Els interessos entorn de la propietat col·lectiva a França, segles XVIII-XIX.

Nadine Vivier, 2007

Des de fa uns vint anys, la manera de veure les propietats col·lectives ha canviat molt. En aquest article reprenc el cas francès, col·locant-lo dins del context europeu, perquè la comparació enriqueix l’anàlisi. Presento els interessos entorn de les propietats i els usos col·lectius a França, mostrant que l’enfocament ha estat renovat gràcies a l’afany de definir amb precisió tals béns (situació jurídica, dret d’usdefruit, etcètera).

Introducció

Des de fa uns vint anys, la manera de veure les propietats col·lectives ha canviat molt. Els liberals, els marxistes, els economistes i els historiadors les condemnaven per considerar-les el nucli d’una agricultura tradicional i arcaica; un nus que bloquejava tota innovació. Només els quedava desaparèixer quan l’economia agrícola i industrial es transformés, segons el model experimentat per Gran Bretanya. Actualment, l’enfocament del trànsit de l’economia tradicional cap a l’economia industrial s’ha transformat i matisat; això ha permès reconsiderar el paper de les propietats col·lectives, deixant de costat tesis maniquees com les de Garrett Harding. (1) Tots els països d’Europa occidental han seguit un camí similar.

En aquest treball reprenc el cas de França, col·locant-lo al mateix temps dins del context europeu pel fet que la comparació enriqueix aquesta anàlisi. És a partir del segle XVIII quan, en nom de noves teories econòmiques i agronòmiques, els usos col·lectius van començar a ser condemnats. Tenint al cap aquest a priori, presento els interessos entorn de les propietats i els usos col·lectius a França, mostrant que l’enfocament ha estat renovat gràcies a l’afany de definició precisa de tals béns (situació jurídica, dret d’usdefruit, etcètera). L’anterior dona com a resultat la idea que els interessos no són només econòmics: les concepcions socials i polítiques van exercir també un paper important.

La condemna dels usos col·lectius

Durant la primera meitat del segle XVIII va començar a ser qüestionada la doctrina mercantilista segons la qual la riquesa d’un Estat, és a dir, la base de la seva puixança, només podia provenir de la possessió de metalls preciosos– Colbert a França, William Petty a Anglaterra, Feijóo i Olavide a Espanya–. Això significava que calia evitar les pèrdues, la qual cosa obligava l’Estat a intervenir per a controlar el comerç i instaurar un proteccionisme. Des del començament del segle, Pierre de Boisguilbert (Le Factum de la France, 1706) refutava aquesta teoria i erigia a l’agricultura en font fonamental de la riquesa d’un país: el seu lloc era central en el circuit econòmic perquè aportava tant els ingressos de la terra com els béns que la indústria transforma. D’igual manera preconitzava la llibertat de comerç i una millor redistribució de l’impost. Al principi aquestes idees van trobar poca audiència. No obstant això, Richard Cantillon, gran viatger d’origen irlandès pensava en el mateix sentit: veia la riquesa en la terra i en el treball; era necessari augmentar la producció agrícola mitjançant cures més intensives i el cultiu de noves terres. Això va desembocar en el sorgiment de teories–en diferents països europeus simultàniament–que donaven un lloc important a l’agricultura: cameralistes alemanys, (2) agraristes protoliberals a Espanya. (3)

A França, els fisiòcrates de l’entorn de Francois Quesnay van proposar una teoria general de la societat basada en dues idees essencials. D’una banda, la teoria de l'”ordre natural” suggereix als governs la tasca de fer respectar la llibertat i la propietat. D’altra banda, en la seva concepció de l’economia, la riquesa essencial d’una societat prové del producte net consumible el qual solament s’obté de l’agricultura. Com aquesta teoria era bastant abstracta va poder ser aplicable a diferents països, la qual cosa explica la seva gran audiència a Europa des de 1755 fins a 1770. També va ser molt discutida, per l’abat Galiani a Nàpols i per Adam Smith. Pel fet que aquestes teories atorgaven un paper primordial a l’agricultura, es va fer una comparació estreta entre “l’economia política” desenvolupada pels “filòsofs agrícoles” fisiòcrates i “l’economia” considerada com l’administració sàvia d’un domini i la seva racionalització.

En aquesta època la paraula “agrònom” es va incorporar a la llengua francesa per a qualificar a aquells que posseïen la ciència de l’agricultura. Els tècnics agrícoles freqüentaven als teòrics de l’economia i gravitaven entorn de l’administració; els mateixos ministres ho eren, així com el seu entorn, compost per agrònoms entesos (Bertin, Turbilly, Turgot). Aquest primer tret fa que les dècades de 1750 a 1790 siguin un període excepcional en el qual els agrònoms rares vegades s’acontentaven amb l’estudi de les tècniques agrícoles; reflexionaven també sobre l’organització global i les reformes d’estructura necessàries. Tots aquests homes constituïen una elit molt oberta als intercanvis internacionals, la qual cosa explica la ràpida difusió d’aquestes idees. Van néixer societats especialment dedicades a l’agricultura: a Itàlia en 1753, a Alemanya en 1764 i a França entre 1756 i 1763. Per voluntat del ministre Bertin, influït pels fisiòcrates, França es va cobrir de societats d’agricultura. Gairebé totes les províncies tenien la seva que consagrava els seus estudis als grans problemes agrícoles. En tots els països europeus, aquestes societats van adoptar un ritme de treball sostingut, amb reunions regulars de discussió, concursos anuals per a la presentació de treballs entorn d’un tema de societat o bé a un tema de tècnica agronòmica.

Els intercanvis entre les societats eren intensos. Aquest model difós en tots els països va multiplicar les publicacions de periòdics i de llibres “econòmics” (es van registrar 2263 títols en la segona meitat del segle XVIII, per exemple, el Journal de physique de l’Abat Rozier, 1773-1793). El model que es va imposar a la mirada dels agrònoms va ser el d’Anglaterra: es van fer viatges d’estudis, es va generalitzar la lectura de l’abundant literatura agronòmica, des de Jethro Tull (1752) fins a Arthur Young; tot això va alimentar una veritable admiració pel model anglès. La necessitat d’intensificar les produccions, i molt particularment la de blat, condueix a pensar que el punt essencial va ser el tancat de les terres i la lluita contra el manteniment de terrenys sense conrear.

Per a tots els teòrics, els drets col·lectius eren, sovint, elements deixats en segon pla al llarg dels seus desenvolupaments conceptuals, però la seva condemna és ineluctable. Els agrònoms han descrit aquests drets de la forma més desfavorable amb la finalitat de demostrar la seva nocivitat: pasturatges descurats, terres desfonades per la sobreexplotació, extensions pantanoses, etcètera. A aquesta imatge de terres mal utilitzades i d’escàs rendiment s’afegeix, a la fi del segle XVIII, la de terres necessàries per a la subsistència del pobre, la qual cosa reforça la imatge negativa de terres d’escàs rendiment. No obstant això, a la fi del segle XIX es va plantejar un corrent de rehabilitació de la propietat col·lectiva, per raons filosòfiques i polítiques. D’acord amb els partidaris del cristianisme social, la propietat col·lectiva era una necessitat social, en destruir-la: “els juristes i els economistes moderns han llançat amb les seves pròpies mans al sòl commogut de les nostres societats, les llavors del socialisme revolucionari violent”. (4)

Encara que alguns socialistes com Émile Van der Welde van defensar la seva utilitat social, aquestes idees no van tenir impacte i es va conservar, sobretot, la seva imatge negativa. (5)

Els historiadors del segle XX van donar la mateixa interpretació fins a la dècada de 1960. De tendència marxista o liberal, tots van condemnar els usos col·lectius. Aquesta visió és complementària a la del procés d’industrialització, perquè dos postulats van ser comunament admesos:

1) La Revolució industrial només ha estat possible gràcies a la revolució agrícola que ha portat capitals, mà d’obra i productes.

2) La modernització de l’agricultura ha tingut lloc gràcies a la intervenció de tres factors innovadors: propietat privada, capitalisme i mercat.

Es donava, llavors, per descomptat que l’individualisme i el progrés eren indissociables i que aquests avançaments només podien realitzar-se en grans explotacions dirigides per les elits il·lustrades. En conseqüència, els usos col·lectius eren la marca d’un veritable arcaisme i molt sovint la situació social era presentada de la següent manera:

«L’ús implicava problemes en el si mateix de la col·lectivitat rural, els propietaris i pagesos acomodats pressionaven per a operar el repartiment que incorporaria el comunal al territori conreat (i, clarament, arrodoniria la seva pròpia fortuna de propietaris), mentre que la gent sense terra tenia tendència a preferir, més que la possessió d’una ínfima parcel·la, el dret de fer transitar per tot bosc, landa o garriga, els pocs caps de bestiar que tenia.»(6)

A partir de la dècada de 1970, els estudis històrics van tenir una clara renovació. Gairebé al mateix temps, els treballs efectuats en els diferents països van qüestionar el vincle mecànic establert entre la desaparició dels béns comunals i el progrés agrícola. El debat es va reobrir entorn del model anglès, en comptes de l’antiga certesa sobre l’existència d’un “endarreriment francès” es va formular la idea d’una “manera de desenvolupament diferent”. Va ocórrer el mateix a Itàlia, on l’agricultura mediterrània va ser jutjada i valorada a partir dels criteris anglesos. (7) La percepció de la Revolució Francesa també es va renovar; es va assumir, llavors, que va haver-hi un intent per redistribuir la terra i reduir els drets col·lectius: Quines van ser les concepcions dels representants triats? Quina va ser l’actitud dels pagesos? En aquest tema la producció ha estat considerable. Les primeres obres notables van ser les de Georges Bourgin (1908) i Jean Jaurés (1901-1904) els qui mostren la importància de l’ansietat pagesa pel repartiment durant la revolució i conclouen que la llei del 10 de juny de 1793 va tenir poc impacte. Jaurés va donar una interpretació teòrica d’això, avançant en la idea de l’existència d’un moviment pagès condemnat al fracàs per retrògrad. Segons ell:

«[…] els pagesos no estaven en res preparats per a una vigorosa utilització del domini comú […] L’individualisme senyorial o burgès era superior al comunisme de quasi mendicitat i de somnolenta rutina que volien mantenir els pobres.»(8)

En 1924 Georges Lefebvre va reprendre, en la seva tesi dels Paysans du Nord, el tema d’una pagesia retrògrada, entossudit en la defensa dels drets col·lectius. Aquesta idea va ser adoptada per Albert Soboul fins que va descobrir la tesi d’Anatoli Ado–publicada en rus, en 1971–la qual proposa una nova interpretació: la d’una via pagesa autònoma. Pot veure’s que, fins a aquest moment, els béns comunals no van ser estudiats en si mateixos, excepte nombroses monografies comunals. Han estat un element de segon pla en una reflexió global i això va conduir a posicions molt categòriques. Des de fa alguns anys es va trencar l’aïllament en aquest camp econòmic i l’enfocament és ara més ampli; incita a veure de manera global el funcionament de les comunitats rurals amb l’afany de comprendre els motius que van tenir per a voler conservar les seves propietats. Així, van ser tingudes en compte les realitats socials i els interessos de poder que estaven en joc, ja que una municipalitat que tenia béns i ingressos financers posseïa més autonomia i importància enfront de l’administració central. Els estudis actuals s’alliberen de models teòrics i visions teleològiques; se situen en un context precís perquè els matisos regionals són importants i es preocupaven per les divergències d’interès entre les categories socials i les seves aliances fluctuants; ja no fan d’això només una qüestió econòmica sinó més aviat social, fins i tot política.

Definir les propietats col·lectives i els drets d’ús

Les fonts disponibles per als historiadors a França difereixen segons els períodes. En finalitzar l’Antic Règim, les situacions regionals eren molt diverses. Els tractats jurídics antics i els llibres locals de dret consuetudinari proporcionen tota la informació, però la variació de les modalitats d’aplicació dificulta la realització d’una síntesi nacional. La revolució de 1789 va unir el país i, a partir d’aquest moment, les lleis es van fer nacionals. Els prefectes, com a representants de l’administració, van vetllar perquè s’apliquessin les lleis i van enviar al Ministeri de l’Interior informes que són molt valuosos per a l’historiador, en els quals analitzaven la situació del seu departament.

Durant l’Antic Règim, aquestes terres eren propietat de la comunitat d’habitants, gairebé sempre agrupats en una parròquia. Les dificultats es van originar perquè les comunitats rares vegades disposaven dels títols que provaven la seva propietat. Així, van néixer nombrosos litigis i interminables processos; d’una banda, entre les comunitats que asseguraven que les terres els pertanyien des de temps immemorials, i per l’altre, els senyors que afirmaven que aquestes terres depenien de la seva propietat eminent i que ells només havien concedit dret d’ús als habitants. (9)

Durant la revolució, la legislació es va tornar més simple i uniforme: els drets feudals van ser abolits el 15 de març de 1790 i el dret dels senyors a apropiar-se dels erms, terres lliures i buides va ser suprimit el 13 d’abril de 1791. El decret del 28 d’agost de 1792 declara que “les terres lliures i buides, landes i garrigues les comunitats de les quals no podrien justificar haver-les tingut en possessió, els pertanyen a aquestes”. Després, el Codi Civil de 1804 va definir els béns comunals com: “aquells a la propietat del qual o al producte dels quals tenen dret adquirit els habitants d’una o diverses comunes”. Es va emfatitzar d’igual manera en els termes “habitants” i “comuna”, això és, en els homes i la institució o circumscripció administrativa de base. Des del Primer Imperi, la jurisprudència va fer prevaler la noció d’una propietat de la comuna, ja que era una persona moral. No obstant això, alguns juristes la van discutir perquè van entendre aquesta definició en un sentit més ampli. Llavors, els béns comunals van englobar a aquells sobre els quals els habitants havien adquirit dret al seu producte, és a dir, l’ús de béns privats o demanials. En la pràctica, l’amalgama de tots aquests drets va ser freqüent, perquè si alguns podien definir-se sense problema (per exemple: espigolament, rebusca, etcètera), uns altres eren confosos fàcilment. Com en el cas dels drets de pastura que eren entesos com: «derrota de mieses», «vaine pâture» o dret de rostoll sobre les terres apropiades, lliure pasturatge en els comunals i dret de pas sobre les fites de les comunes limítrofes. Els administradors dels segles XVIII i XIX sabien diferenciar-los i dissociar-los a causa de la seva naturalesa radicalment diferent. El dret de rostoll i altres usos similars s’exercien en els dominis privats, una vegada retirada la collita; eren servituds sobre els béns d’un altre. Per contra, els comunals eren patrimoni agrari de la comuna, podien ser explotats de manera col·lectiva (pasturatge comú) o de manera individual mitjançant lloguer. Les possibilitats de maneig dels béns col·lectius eren variades, mentre que els drets col·lectius no eren susceptibles d’arranjament, simplement existien o no. En realitat, són dos problemes fonamentals, diferents per la seva naturalesa, enfront dels quals les comunitats podien modular les seves reaccions.

Em sembla important dissociar els drets sobre les propietats col·lectives i privades, com ho fan els historiadors belgues i holandesos. Els historiadors anglesos es van enfocar en l’encerclament de les terres, sense diferenciar entre els dos tipus de propietats a pesar que en els documents d’arxiu existís tal distinció. Recentment, la tenen en compte i això els permet posar l’accent en les usurpacions i els conflictes engendrats pels denominats enclosures. (10) Encara que els simples drets d’ús sobre les propietats privades són coneguts, no han estat objecte d’una anàlisi profunda a causa de la falta de documents; cal basar-se en les infraccions i, per consegüent, en fonts judicials.

Qui té el dret de gaudi o possessió (jouissance)?

En el sud d’Alemanya, a Portugal i en el sud d’Espanya (11) van existir casos anàlegs a les propietats col·lectives franceses atribuïdes a una institució. La regió de Bretanya (en l’oest de França) li atribuïa la propietat al senyor i ell atorgava els drets d’ús als vassalls; una situació comparable als casos d’Anglaterra i Prússia. La propietat dels comunals també podia pertànyer al rei (demanio regi en el sud d’Itàlia i reialencs a Espanya), a un cos jurídic o a una corporació de propietaris (genossenschaften en el nord d’Alemanya, participanze a la Itàlia septentrional).

La mateixa diversitat es troba en l’accés al gaudi del dret als comunals: podia estar reservat als posseïdors de les propietats privades en la parròquia (el dret de la terra dominava a Anglaterra o en l’est d’Alemanya); estar lligat a la pertinença a una associació d’individus, allí on les terres pertanyien a una comunitat (en el nord-oest d’Alemanya o en la part septentrional d’Itàlia); o, finalment, que el dret de gaudi dels béns comunals es vinculés a la residència en una parròquia (com a Portugal i Espanya). Les regions franceses compartien aquestes lògiques de manera diversa.

A França, durant l’Antic Règim, la comunitat d’habitants manejava els béns comunals i prenia les seves decisions en les assemblees del poble. Després, en el segle XIX, el Consell Municipal votava pels reglaments i els aprovava, sota la tutela del prefecte; triava la gestió de l’aprofitament (pasturatge comú o arrendament), reclutava i retribuïa als pastors, a més de compensar als guàrdies forestals. No obstant això, va perdre per complet el maneig dels boscos comunals en aprovar-se el codi forestal de 1827, ja que van començar a dependre de l’Administració d’Aigües i Boscos. Així, no existia a França una institució específica destinada a gestionar els comunals.

En el segle XIX, el dret d’accés als recursos del comú era legalment el mateix per a tots els habitants. Malgrat aquest principi, persistia el pes de les tradicions. Durant l’Antic Règim, el dret consuetudinari definia als usuaris i, en cas que els textos no parlessin d’ells, les assemblees d’habitants decidien sobre aquest tema, la qual cosa a més explica les variacions que es produïen d’una parròquia a una altra. El mapa 1 és només aproximat i indicatiu de les grans tendències regionals. (12)

Només les províncies del nord de França (Artois, Cambrésis, Flandes, Hainaut i Picardia) atorgaven igual dret a tots els habitants. El comunal era considerat com la propietat de tots els pobladors, els qui podien enviar allí els seus animals, recollir fusta i torba, segons els reglaments fixats.

Comprenent una àmplia part del territori que va des de Bretanya i Normandia fins a Alvèrnia i Provença, l’ús dels comunals estava reservat als propietaris o els seus arrendataris, en proporció a l’extensió de les terres posseïdes: era el dret de la terra. A Alvèrnia, la regla de les “palles i fencs” comuna i recollia palles i fenc per a mantenir el seu bestiar a l’hivern. En conseqüència, únicament podia enviar a pasturar el nombre d’animals que tenia hivernant. Aquest sistema era encara més restrictiu a Alsàcia i en Bearn, on es precisava no sols ser propietari i resident, sinó a més tenir dret de veïnatge: el veí era l’hereu respectiu de la casa o bé, un home admès per la comunitat després de diversos anys de residència i d’haver efectuat el seu respectiu pagament.

D’altra banda, en l’altra meitat del territori, els drets de gaudi no estaven definits pel costum; l’assemblea de vilatans decidia sobre aquest tema. Sembla que el cas més freqüent va ser el d’un dret de gaudi directament proporcional a la importància de les propietats privades, encara que s’autoritzaven dos animals per família de manera gratuïta.

A partir de les dècades de 1750 i 1760, l’administració va intentar que s’admetessin drets iguals per a cadascuna de les famílies que residien al poble: “els repartiments basats en la humanitat i la utilitat pública no podien produir sinó els millors efectes […] Aquests asseguraran als pobres una subsistència”. (13) L’anterior va en contra dels usos que acabo d’explicar i xoca amb la resistència dels propietaris, allí on aquest principi era contrari als costums. Després de diversos projectes contradictoris de les assemblees revolucionàries, la llei del 10 de juny de 1793 va imposar el principi d’igualtat dels drets, el qual va inspirar tota la reglamentació del segle XIX, en particular, la disposició del dret de llenyar en els boscos (llenya de calefacció tallada en els boscos comunals).

A partir d’aquest moment, es va instal·lar el discurs del comunal com a patrimoni del pobre. El concepte de “patrimoni del pobre”, en haver estat imposat per la monarquia i pels revolucionaris, es va tornar l’únic concepte admès. Aquest discurs políticament correcte, va ser utilitzat pels qui en realitat volien ajudar als pobres per a evitar l’acaparament dels rics, i per aquells que defensaven els drets dels propietaris. Els últims preferien que no es toqués el pasturatge col·lectiu del qual ells eren beneficiaris directes i, per tant, s’amagaven darrere dels profits, reals o pretesos, que el pobre obtenia dels comunals. Si aquest discurs va ser reprès sense parar en el segle XIX, es deu al fet que era prou vague per a acontentar a tots. Qui eren els pobres? El terme no va ser definit mai i l’accepció variava. Per als prefectes de les dècades de 1840 fins a 1860–els mateixos que encoratjaven els consells municipals per a llogar els comunals en petites parcel·les–, es tractava d’afavorir als habitants més pobres, als jornalers sense terra. Lots de 20 àrees permetien el cultiu de llegums, la criança d’ocells i retenien al poble a una mà d’obra que es temia emigrés a la ciutat. D’altra banda, la majoria dels textos del segle XIX, que presenten al comunal com per a alimentar a la vaca del pobre, concebien a aquest com un petit pagès que tenia pocs béns, una vaca i un lloc on albergar-la. Efectivament, els documents d’arxiu que registren les taxes de pasturatge mostren que eren els petits explotadors agrícoles, amb una o dues vaques, els principals usuaris del comunal. Ells eren els més apegats a la defensa dels drets col·lectius i van tractar d’acaparar el seu benefici perquè pertanyien, sovint, al Consell Municipal. Però, poden considerar-se pobres?

Per a comprendre els interessos representats per les propietats col·lectives, cal conèixer la seva importància. Durant l’Antic Règim es van fer perquisicions per a conèixer la seva extensió i riquesa, però les respostes van ser sovint evasives i literàries o simplement van decidir no declarar: “podem dir que la suma dels béns comunals i usos, que la seva qualitat, el seu producte, la seva cura [… ] doncs bé, res d’això és conegut amb precisió”. (14)

L’Estat necessitava trobar fonts d’ingressos financers més importants i va encoratjar la idea d’un impost agrari pagat per tots, segons el valor de les terres. Per a això, en el període revolucionari es va decidir l’elaboració d’un cadastre que va ser realitzat durant el Primer Imperi; la seva execució va ser llarga i es va acabar en la dècada de 1840. En aquest moment, les estadístiques es van tornar més o menys fidedignes. La primera d’elles, entorn de les propietats col·lectives, va ser elaborada en 1846. (15)

Els béns comunals cobrien 4 718 656 hectàrees, és a dir, 9% del territori francès. El contrast entre les regions era sorprenent. (16) En la major part de França, particularment en la conca parisenca, els comunals eren mínims, gairebé sempre inferiors a 1%, encara que 40% de les comunes els posseïen. Es tractava d’alguns pasturatges humits a la vora dels rius o de porcions arrendades i conreades. En aquestes regions es practicava una agricultura intensiva amb grans explotacions agrícoles (Illa de França) i amb algunes de menor extensió (Bretanya, Flandes). També tenien en comú la pràctica de la transmissió igualitària dels béns entre els hereus. Des de mitjan segle XVIII, la qual cosa allí quedava com a terra col·lectiva va anar desapareixent progressivament perquè van ser repartides (durant el segle XVIII en Illa de França i després a Bretanya), o bé, es van mantenir com a propietats de la comuna, però van ser arrendades en petits lots, la qual cosa va permetre retenir a una població de jornalers agrícoles (Flandes).

Per contra, el nord-est del territori francès posseïa amplis boscos comunals de bon valor comercial, que proporcionaven importants ingressos. Les regions muntanyenques dels Alps i els Pirineus conservaven extensos comunals en boscos o en pastures d’altura; el seu valor era menor, però les petites explotacions agrícoles necessitaven aquesta aportació per a assegurar el pasturatge dels animals que constituïen la riquesa agrícola d’aquestes regions. Quedaven terres més difícils de fer valdre: les del Massís Central perquè pertanyien a seccions de comunes i aquelles de les Landes de Gascunya que demandaven grans obres de sanejament (que es van fer en la dècada de 1850). A les regions on hi havia transmissió desigual entre els hereus, van subsistir els comunals durant més temps. En aquest cas, el comunal era considerat com l’annex de la propietat privada. Allí on l’agricultura va desenvolupar la ramaderia per a adaptar-se a les condicions del mercat, el comunal no era un obstacle, sinó que podia acompanyar aquest canvi.

Una vegada definits els comunals, tractaré d’analitzar els interessos en joc. Aquests van variar amb el pas del temps i és possible estudiar-los gràcies a les intervencions de l’Estat que van tenir tres fases: finals de l’Antic Règim, revolució i primera meitat del segle XIX.

L’època en què l’administració reial va encoratjar el repartiment del gaudi de comunals, 1750-1780

Fins a mitjan segle XVIII, les propietats col·lectives van interessar als riberencs, els qui van tractar d’apropiar-se, gradualment, de porcions, i als juristes, que es van interrogar sobre el seu origen i van tractar de regular els litigis que es van produir entorn d’elles. A partir de la dècada de 1750, com ja es va assenyalar, la reflexió dels fisiòcrates i agrònoms va col·locar a l’agricultura en el centre de les preocupacions. Les descripcions esbossades pel comte d’Essuile i el vescomte de la Maillardiére només mostren terres descurades, improductives i en estat d’abandó. Existia un consens: els comunals, pel seu maneig col·lectiu i la seva utilització per al pasturatge comú, eren nocius; havien d’usar-se per al cultiu de cereals, ja que d’una altra manera constituïen un nus que bloquejava la modernització de l’agricultura. Però, quines eren les modalitats que calia seguir per a passar a una explotació individual?

L’administració real, en particular entorn de Bertin–qui va ser Controlador General de Finances entre 1759 i 1763 i després ministre a càrrec de l’agricultura fins a 1780–, va ser sensible a aquests arguments. Es va promoure una reflexió sobre la utilització dels comunals i el futur del dret de rostoll, basada en les perquisicions realitzades en totes les províncies franceses, secundant-se en els intendents i als països estrangers, particularment Anglaterra i Baviera. (17) Per a augmentar la producció agrícola, el govern va encoratjar, en la dècada de 1760, tal com es va fer en altres llocs d’Europa, el tancat de les terres privades; i, per a posar en cultiu els comunals, va adoptar una política original, preconitzant el repartiment del gaudi d’aquests béns; la comunitat d’habitants conservaria la propietat de les terres i aquestes serien repartides en lots iguals, un per a cada família que habités al poble.

Dues raons van guiar a Bertin cap a aquesta opció. La primera va ser el respecte per la continuïtat. Almenys des de feia dos segles, l’Estat feia esforços per a protegir els comunals contra els atacs dels senyors; preferia que els pobles mantinguessin possessions agràries que garantissin la seva solvència i el pagament dels impostos reals. Per descomptat, això estava associat a una preocupació política. L’administració temia que les comunitats que tinguessin dificultats financeres acabessin a la mercè del seu senyor, caient sota el seu control, just quan la mateixa monarquia buscava contenir i limitar el poder senyorial. La segona raó que va empènyer a Bertin a protegir la propietat col·lectiva va ser l’anàlisi del model anglès. Temia que el tancat de les terres i la desaparició dels pasturatges comuns empenyessin als més pobres cap a les ciutats. Preferia fixar a la població en el camp i una parcel·la de terra conreada era un bon mitjà per a aconseguir la seva comesa; per aquesta raó, va triar la igualtat dels lots, que afavoria als pobres, i un repartiment de gaudi de comunals amb la finalitat que els pobres no poguessin vendre.

Entre 1769 i 1780, el repartiment de gaudi de comunals va ser autoritzat per edictes reals, un per a cada província, al mateix temps que altres edictes van exhortar a voltar les terres privades. No obstant això, l’administració real no va aconseguir imposar una legislació uniforme, ja que els seus principis d’igualtat entre les famílies eren contraris a la majoria dels costums locals i van portar molts projectes –a penes posats a estudi de factibilitat–al fracàs, com a Bretanya i Alvèrnia, o bé en el moment del registre dels comunals, com en Lorena. Enfront de Borgonya, la monarquia va flexibilitzar els seus principis i va acceptar que els comunals fossin repartits entre els caps de família que pagaven imposats; en conseqüència, els pobres quedaven exclosos. Les tensions són evidents.

La monarquia va decidir descartar la venda o el repartiment en benefici dels rics–que eren una solució eficaç des d’un punt de vista econòmic i que havia estat utilitzada a Anglaterra i Itàlia–, perquè era incompatible amb el manteniment de la propietat de les comunes i la voluntat de socórrer als pobres donant-los una parcel·la de terra. Res prova que la solució triada per la monarquia no fos viable des del punt de vista econòmic i social. No obstant això, és evident la inviabilitat del seu projecte, ja que el govern desitjava, al mateix temps, que es respectessin els costums que privilegiaven als propietaris i els drets feudals que atorgaven un terç de les terres als senyors. Els edictes van desencadenar conflictes, pel fet que van suscitar interessos contradictoris: els d’aquells nobles atrets per la porció del terç; els de petits pagesos que desitjaven un lot de terra, però que cada vegada suportaven menys els drets feudals; i els de propietaris acomodats que se sentien perjudicats per obtenir només una porció ordinària de comunals, sabent que eren ells els qui pagaven més impostos, a més de ser els principals usuaris del comunal. D’allí que la majoria dels dos terços de l’assemblea d’habitants rares vegades estigués en favor dels repartiments. Únicament a Flandes es va generalitzar el repartiment en lots iguals, a causa dels esforços conjunts dels estats i de l’intendent, els qui el van imposar als propietaris acomodats, ocasionant així el seu empipament perquè van perdre el pasturatge del qual es beneficiaven. Existia la voluntat de satisfer a tots per a aconseguir el progrés de l’agricultura i, en conseqüència, el benestar general; però, per contra, aquestes mesures van ventar pels antagonismes socials. En el context de crisi de l’Antic Règim, en la dècada de 1780, les autoritats ja no es van atrevir a tocar aquesta qüestió que generava situacions explosives. (18)

El període revolucionari: fer desaparèixer la propietat col·lectiva

En 1789 es va reconsiderar la qüestió dels béns comunals. Els pagesos van reclamar l’abolició dels drets feudals, van denunciar les usurpacions dels senyors i van tractar d’apoderar-se de terres que consideraven seves. A més, la crisi econòmica deguda a males collites va incitar a posar totes les terres en cultiu. La idea del repartiment va tornar al primer pla. Els diputats en l’Assemblea Nacional Constituent van semblar acollir favorablement el principi del repartiment, però les discussions es van estancar en l’assumpte de les modalitats. Els més conservadors van defensar el dret exclusiu dels propietaris: eren secundats per la major part dels adeptes a la fisiocràcia, els qui privilegiaven l’eficàcia econòmica. Segons ells, només els qui disposaven dels mitjans (el material agrícola i els animals) podien obtenir bons rendiments. Per contra, els diputats que preferien un programa social desitjaven un repartiment igual entre tots. El debat és semblant al qual es va introduir en les dècades de 1750 i 1760: es va discutir enmig de preocupacions econòmiques i socials. (19)

A partir de 1792, van intervenir els juristes. En la seva labor per a modernitzar el dret, la propietat col·lectiva es va considerar com una monstruositat que era necessari fer desaparèixer. La propietat privada i la de l’Estat eren les úniques que havien de subsistir. Amb això va haver-hi una nova motivació per al desmantellament de la propietat col·lectiva.

El 10 d’agost de 1792, la insurrecció parisenca va engendrar una embranzida revolucionària: l’Assemblea va suspendre al rei, va decidir l’elecció d’una Convenció mitjançant sufragi universal masculí i es va ocupar de les reivindicacions dels pagesos. Una llei va declarar obligatori el repartiment dels comunals no boscosos (14 d’agost) i van ser totalment abolits els drets feudals sobre aquestes terres; les municipalitats van ser, fins i tot, encoratjades a “recuperar les terres de les quals han estat despullades per efecte del poder feudal”. Moltes municipalitats van iniciar una empresa de recuperació, llarga i onerosa. Gràcies al nou impuls revolucionari, mitjançant la llei del 10 de juny de 1793, es van aprovar les modalitats de repartiment, el qual era facultatiu i podia decidir-se en l’assemblea d’habitants–conformada per homes i dones–solament amb un terç dels votants. Els lots, obtinguts en plena propietat, havien de ser iguals: un per habitant (de qualsevol edat i de tots dos sexes). La llei també responia a preocupacions econòmiques (produir la quantitat més gran de cereals possible), socials (donar una parcel·la als pobres) i jurídiques (suprimir la propietat comunal donant els lots en propietat total).

L’agitació que va generar aquesta llei és important, així com el nombre de processos iniciats per les comunes per a recuperar, amb raó o sense, les terres que consideraven usurpades. La preparació dels repartiments exigia un temps llarg. Com la llei va ser suspesa en 1795, a causa de les seves complicades disposicions, només un petit nombre de repartiments va poder realitzar-se de manera legal. No obstant això, sembla que un gran nombre d’ells va ser fet de comú acord. En tots els casos, la voluntat de repartiment es va manifestar fortament en les planes al nord de París, en el nord-est (Xampanya i Lorena) i a la vall del Roine. (20) Encara que és impossible obtenir estadístiques precises, es pot formular la hipòtesi que les millors terres van ser posades en cultiu, és a dir, totes aquelles que podien produir cereals i hortalisses.

Al principi, el repartiment va aconseguir una àmplia adhesió, però es va convertir en la poma de la discòrdia quan es van contemplar les modalitats pràctiques. Tots volien un repartiment que els avantatgés: els propietaris un repartiment proporcional a les seves possessions i els habitants sense terra un repartiment igual entre els habitants. A penes es prenia una decisió, un sector de la població es mostrava hostil. Pel seu costat, els propietaris van qualificar la llei de juny de 1793 com una llei espoliadora i no van cessar en el seu afany per modificar-la.

Durant el segle XIX l’Estat va protegir la propietat comunal

En el context del terror, al qual està associada la llei de repartiment de 1793, el debat sobre els comunals es va tornar molt polític. Napoleó Bonaparte va tenir la voluntat d’aplacar les passions i instaurar de nou la concòrdia, després del període revolucionari. Per això va decidir no autoritzar més el repartiment i regularitzar els que ja s’havien efectuat, mitjançant la llei de Ventoso, any XII, segons el calendari revolucionari (febrer de 1804). A la menor oposició, el repartiment seria anul·lat i la propietat tornaria a la comuna. No obstant això, per a no provocar revoltes, es van deixar les parcel·les als qui les conreaven, a canvi d’una taxa compensatòria pagada en la caixa municipal. (21)

Els governs successius, entre 1800 i 1870, van adoptar, amb major o menor flexibilitat, la línia de conducta definida per Bonaparte en 1804. El principi del repartiment va ser presentat com a inacceptable. Les raons polítiques estaven ocultes darrere del raonament jurídic. La propietat dels comunals, en ser definida com de la comuna, era el patrimoni de la generació present i de les generacions futures. Per aquesta raó, havia de ser preservada i només en algunes excepcions l’administració autoritzaria la seva venda. Aquest patrimoni havia de procurar ingressos a la comuna i per això els prefectes van pressionar als consells municipals perquè arrendessin les terres, en petites parcel·les i subhasta pública, amb la intenció que les famílies de treballadors agrícoles poguessin aprofitar i així estabilitzar-se al poble. (22)

Els prefectes es van queixar de la rutina dels consells municipals reticents davant la perspectiva de l’arrendament. És veritat que sovint els membres del consell van trobar la manera de beneficiar-se; com posseïen alguns animals, tractaven de conservar el pasturatge comú i gratuït. No obstant això, els prefectes sabien que la reticència dels consells es recolzava en penosos records que encara eren presents. En 1813, quan Napoleó va haver de reconstituir el Gran Exèrcit per a fer front a la coalició europea, va buscar tots els mitjans financers possibles. La llei de finances, de maig de 1813, va decretar la venda dels comunals arrendats. En compensació, les municipalitats van rebre una renda, molt petita i pagada amb endarreriment. Entre 1813 i 1815, l’administració es va mostrar eficaç per a posar en execució aquestes directives i va tractar de fer vendre tots els béns que procuraven un ingrés a la caixa municipal, fins i tot els pasturatges sotmesos a la taxa compensatòria. Malgrat els múltiples recursos i apel·lacions, les vendes van ser molt importants; en particular, es van oferir totes les parcel·les, producte dels repartiments revolucionaris, que estaven sotmeses a la taxa compensatòria. Es pot avançar la hipòtesi que les vendes van aconseguir la suma de 90 milions de francs, la qual cosa representaria una mica més de 100000 ha. Aquesta llei del Primer Imperi es va mantenir fins a 1816, quan la Restauració va decidir pagar els deutes d’Estat i buscava fonts financeres per a això. A partir d’aquest moment, cap govern es va interessar a recordar l’episodi traumàtic que havia espoliat a les comunes; per aquesta raó, és difícil trobar arxius. (23) És obvi que Napoleó va voler conservar la propietat de les comunes només per raons polítiques i estava llest per a assumir la supressió d’aquestes en cas de ser necessari. D’altra banda, a les regions sota la seva tutela (Holanda, Itàlia i Alemanya), es van encoratjar els repartiments de comunals. Després de la caiguda de l’Imperi, els conservadors van tornar al poder amb preocupacions molt més urgents. No obstant això, des de 1820, Prússia va impulsar el repartiment a prorrata de les possessions i després l’Espanya liberal va decidir la desamortització.

L’afany per fer que aquestes terres fossin productives va romandre constant des de 1750, però les modalitats van evolucionar. Després del desig de produir la quantitat més gran possible de cereals, es va acceptar la idea d’una rendibilitat superior del pasturatge per a algunes terres, particularment a la muntanya. Per això, a partir de la dècada de 1840, els prefectes van sol·licitar als consells municipals la instauració d’una taxa de pasturatge.

L’altra preocupació important es relaciona amb els boscos comunals. (24) Almenys des del segle XVII, el temor a la desforestació ha estat constant; Lluís XIV va crear l’Administració d’Aigües i Boscos per a prevenir-la o remeiar-la, però els senyals d’alerta van continuar. Per aquesta raó, no es va pensar mai en el repartiment dels boscos comunals; quan molt es podia pensar que quedessin en mans de l’Estat. Després de les degradacions provocades per les guerres, revoltes i l’absència de vigilància que va subsistir en els massissos durant el període revolucionari, es va imposar una vigilància major. El personal d’Aigües i Boscos es va reinstal·lar progressivament durant el Primer Imperi. Com feia falta llenya per a la calefacció de la població i fusta per a la indústria de la construcció, es va imposar una millora en l’estat dels boscos. Aquest va ser l’objectiu del Codi Forestal, aprovat el maig de 1827, el qual va sotmetre al resguard de l’Administració d’Aigües i Boscos tots els boscos de l’Estat i les comunes.

Enfront de la concepció tradicional de terrenys boscosos que servien a l’home per a recol·lecció i, sobretot, per al pasturatge, es va imposar una nova racionalitat. El bosc tenia com a finalitat principal produir fusta; l’ideal era la boscana. Per a reconstituir-ho calia excloure als animals les dents dels quals rosegaven els plançons de les plantes i reduir l’extracció individual de fusta. En els anys següents l’aplicació del Codi Forestal va ser draconiana: el nombre d’animals autoritzats per a pasturar en el bosc era cada vegada més reduït i la quantitat de tall de llenya va ser mínima. Els cantons forestals de muntanya, on el pasturatge forestal era un element indispensable per al seu sistema econòmic, a poc a poc es van veure asfixiats. (25) La misèria d’aquestes poblacions es va expressar de manera punxant i a vegades les va portar a la revolta: durant la dècada de 1830, als Pirineus (Guerra de les Senyoretes), (26) i després de manera generalitzada durant la Revolució de 1848. (27) La voluntat de preservació dels boscos es va reforçar en la dècada de 1840, sota la influència d’una nova alerta: les terres que es trobaven en algun pendent es degradaven per encallament; calia reforestar per a evitar les inundacions catastròfiques que, entre 1836 i 1860, es van repetir amb freqüència i gravetat. En 1841, el llibre de Surell, enginyer de l’Administració de Ponts i Camins va aconseguir gran èxit; en ell es prova que la vegetació és el millor mitjà de defensa contra els torrents. Després de llargs debats, els projectes van desembocar en la llei del 28 de juliol de 1860, relacionada amb la reforestació dels terrenys de muntanya, fossin propietat privada o comunal. Aquesta llei va imposar un nou enfocament a la qüestió de la restauració de sòls, donant a l’Estat un poder coercitiu. Quan es van declarar obligatòries les obres de reforestació sobre el seu terreny, la comuna tenia la possibilitat d’efectuar les obres i rebre una subvenció de l’Estat, o bé podia deixar que l’Estat intervingués i es reemborsés amb la cessió d’una part del terreny. L’efecte d’aquesta llei és notable perquè el percentatge de boscos en els comunals va passar de 37% en 1859 a 47% en 1877, amb un augment dels boscos en valor absolut en 304 968 ha. (28)

El Segon Imperi va utilitzar un procediment anàleg per a fer valdre les Landes de Gascunya i les de Sologne que van ser sanejades, drenades, conreades o poblades amb arbres. Per primera vegada es va introduir la coerció cap a la comuna i es va justificar amb la noció d’utilitat pública: la idea que el patrimoni comunal havia de ser valorat per al benestar de la nació i no per a les necessitats dels habitants d’un sol poble. Aquesta idea va ser represa i imitada per països veïns, perquè la llei de reforestació de 1860 els va servir d’exemple.

Conclusió

Els interessos entorn de les propietats col·lectives semblen ser molt més complexos del que la historiografia feia pensar. Els comunals, depenien del joc d’interessos econòmics? La pressió demogràfica, el mercat de terres i les vendes agrícoles van ser factors que van incitar tant la privatització com el cultiu del sòl i expliquen els diferents ritmes i moments de les desaparicions, per exemple, des del segle XVIII, a Flandes, la demanda del mercat urbà era fort, mentre que en el Massís Central no es va conèixer aquest moviment fins a 1870. En realitat, el judici fet contra aquestes terres partia del següent postulat: havien de ser sembrades amb blat; però resulta que la majoria d’elles, les menys fèrtils, no podien respondre a aquestes exigències, per tant, el pasturatge era sovint l’ús més racional. Això pot explicar l’escepticisme dels habitants enfront de la rendibilitat d’un repartiment, actitud que s’observa en el cas dels pagesos alemanys. (29) En conseqüència, no es pot dir que el manteniment dels béns comunals constituís un nus que bloquegés les transformacions rurals, ni que la supressió fos un motor d’elles. En realitat, va haver-hi una transformació quan l’estat de l’agricultura ho va permetre.

La historiografia atribuïa també un paper central als notables i a l’Estat en les transformacions dels comunals, ja que les innovacions no podien venir sinó gràcies a un impuls “des de dalt”, segons la coneguda fórmula. És veritat que la major part de les lleis van intervenir en el mateix moment, però també és possible adonar-se que la seva aplicació va variar i va dependre de l’acceptació o el rebuig de les poblacions rurals. Actualment, existeix un interès per l’actitud de les poblacions rurals i es descobreix que els frens al canvi no venien sempre dels petits pagesos ni que les elits van exercir el paper principal en totes les ocasions.

Les propietats col·lectives constituïen un joc d’interessos socials i polítics. Hi havia els qui somiaven amb un repartiment que els fes propietaris, mentre que els pagesos instal·lats al poble preferien continuar traient profit de les riqueses comunals. A França, l’afirmació del poder municipal va empènyer al manteniment dels béns comunals, els quals van materialitzar, d’alguna manera, la seva autonomia. L’Estat també va exercir un paper preponderant en proclamar la necessitat de preservar aquest patrimoni. En aquest sentit, el cas francès és original: va conèixer l’agitació per aquest tema al mateix temps que els països veïns, va resoldre la qüestió parcialment, de 1760 a 1800 i després va tractar d’ocultar-la en el segle XIX, quan els debats s’animaven a Alemanya, Itàlia i Espanya.

Recepció: 04/12/06 * Aceptació: 08/05/07
(1) Garrett Harding, “The tragedy of the commons”, a Science, vol. 162, n. 3859, 1968, pp. 1243-1248.
(2) Stefan Brakensiek, “Gemeinheitsteilungen in Europa. Neue Forschungsergebnisse und Deutungangebote des europaischen Geschichtsschreibung”, a Jahirbuchi für Wirtschiaftsgeschiichite, n. 2, 2000, pp. 9-16.
(3) Pablo F. Luna, “Lumiéres hispaniques, propriété et dominium, des deux cotés de l’Atlantique”, a Thionon, document de treball, 2005.
(4) Emile de Laveleye, De la propriété et de ses formes primitives, París, França, G. Bailliére, 1874.
(5) Marie-Danielle Demélas y Nadine Vivier, Les propriétés collectives face aux attaques libérales, 1750-1914, a Europe occidentale et en Amérique Latine, Rennes, Francia, Presses Universitaires de Rennes, 2003, pp. 17-21.
(6) Maurice Agulhon, “La pauvreté et les classes sociales”, a Georges Duby i Armand Wallon, Histoire de la France rurale, vol. 3, París, França, Seuil, 1975, p. 32.
(7) Giovanni Federico, “Progress, decline, growth. Product and productivity in Italian agriculture 1000-2000”, a Economic History Review, n. 57, 2004, pp. 437-464.
(8) Jean Jaurés, Histoire socialiste de la Révolution frangaise, París, França, J. Rouff, 1901-1904.
(9) En la tradició jurídica feudal, el senyor posseïa un dret de propietat eminent sobre les terres que els concedia als seus vassalls, el qual li atorgava prerrogatives: el cobrament d’un cens o l’enviament d’un ramat al comunal. Els vassalls tenien la propietat útil, és a dir, el dret d’usdefruit.
(10) Leigh Shaw-Taylor, “The management of common land in the lowlands of southern England, 1500-1850”, a Martina De Moor, Leigh Shaw-Taylor i Paul Warde (eds.), The management of common land in north west Europe, c. 1500-1850, Turnhout, Bèlgica, Brepols, 2002, pp. 59-86.
(11) Pere Sala, “Tragedia dels comunals i tragedia dels tancaments, dilema del presoner i cooperació no altruista. Un estat de la qüestió sobre la propietat comunal”, en Recerques, n. 33, 1996.
(12) Mapa a Nadine Vivier, Propriété collective et identité communale. Les biens communaux en France de 1750 a 1914, París, França, Publications de la Sorbonne, 1998.
(13) Acte del Consell per a la província d’Artois, 25 de febrer de 1779.
(14) Arxiu Nacional de França (d’ara endavant AN), H 1495, 21, memòria dirigida al ministre d’agricultura, 1770.
(15) AN, C 913.
(16) Bretanya, a l’Oest, posseïa immensos “comunals” la situació jurídica dels quals és diferent; per això no apareixen en el mapa. Els habitants reclamaven el seu repartiment, però aquest va ser alentit per la necessitat d’una acció jurídica per a determinar qui eren els drethavents, la qual cosa va ser resolt per la llei de 1850. A partir d’aquest moment, aquestes terres van ser repartides i esbrossades.
(17) AN, expedients H 1488 a 1498.
(18) Nadine Vivier, op. cit., 1998, pp. 57-63 y 87-91.
(19) Fernand Gerbaux y Charles Schmidt, Procés verbaux des comités d’agriculture et de commerce de la Constituante, de la Législative et de la Convention, 5 vols., París, França, 1906-1937.
(20) Nadine Vivier, op. cit, 1998, caps. 3 y 4; Peter M. Jones, The Peasantry in the French Revolution, New York, Estats Units, Cambridge University Press, 1988.
(21) AN, sèrie F3 II, caixes de cada departament.
(22) *AN, Exemples en F3 II Somme, Costa d’Or, Loira Inferior.
(23) AN sèrie F4; Nadine Vivier, op. cit, 1998, pp. 198-212.
(24) Nadine Vivier, “La mercantilització dels boscos comunals a França en el segle XIX”, en José Antonio Sebastián Amarilla i Rafael Uriarte Institutor (eds.), Història i economia del bosc a l’Europa del Sud (segles XVIII-XX), Seminari d’Història Agrària, Saragossa, Espanya, Premses Universitàries de Saragossa, 2003, pàg. 143-160.
(25) AN, peticions dirigides pels habitants als diputats, C 2256-2261, revoltes dels cantons forestals, BB 18 1460 i respostes a l’enquesta parlamentària de 1848, C 943 a 969.
(26) Peter Sahlins, Forest rites. The War of the Demoiselles in Nineteenth-century France, Cambridge, Estats Units, Harvard University Press, 1994, ofereix una abundant bibliografia actualitzada sobre aquest tema.
(27) Mapa dels disturbis en Nadine Vivier, op. cit., 1998, p. 222.
(28) Ministeri de Finances, 1876.
(29) Stefan Brakensiek, op. cit., 2000.
NADINE VIVIER *
Universitat del Maine
* Nadine.Vivier@univ-lemans.fr.
Copyright: COPYRIGHT 2007 Universitat Autònoma Metropolitana Iztapalapa