En un article anterior havíem compartit un fragment del Diari de Sessions del 15 de maig de 1936 del Parlament de Catalunya, aquell dia s’estava debatent la Proposició de Llei relativa al rescat o readquisició de béns comunals, el protagonista d’aquell debat era el diputat Xavier Casademunt, molt interessat a recuperar els comunals espoliats de la muntanya catalana. Hem trobat un diari de sessions del 20 de desembre de 1933, en el qual el mateix Sr. Casademunt amb molta preocupació estava ja tractant aquest tema. El Diari de Sessions sencer d’aquell dia el podeu descarregar aquí.

Parlament de Catalunya. Sessió del dia 20 de desembre de 1933.

Els béns comunals d’alguns pobles de la muntanya catalana

El Sr. PRESIDENT: Té la paraula el senyor Casademunt.

El Sr. CASADEMUNT: Senyors diputats: El meu prec no és una cosa absolutament concreta, sinó que es tracta senzillament d’assabentar la Cambra, i així mateix al Govern, de les angoixes que passen alguns pobles de la nostra muntanya en virtut que una de les fonts de vida que tenien aquests pobles se’ls està perdent de dia en dia, i que quan reclamen aquests drets no són pas ben atesos, com sembla que haurien de ser-ho.

Els pobles de la muntanya pirinenca, ja de temps antiquíssim, segurament per llurs males condicions de vida, en el temps en què Catalunya anava avançant vers la Catalunya nova, o vers les terres de les després “províncies” de Barcelona, Tarragona i Lleida, sembla que la gent d’aquelles muntanyes anava emigrant vers el pla, i sembla que els reis d’Aragó tingueren un interès especial en donar vida a aquells poblets de la muntanya, per tal que la gent no emigrés i no quedessin completament despoblats. Com ho feien això? Concedint precisament a aquests pobles els terrenys comunals o els drets de servituds, pastures, drets de llenyar, etc. Així trobem, que el Rei Jaume I va concedir a la Vall de Ribes i a les set Parròquies, drets comunals i drets de pastura. Així mateix, ho trobem a Camprodon. D’igual manera ho trobem a tota la muntanya. Hi ha documents antiquíssims que acrediten aquests drets d’aquells pobles, documents antiquíssims que ens diuen com aquella gent podia gaudir de la vida d’una manera ben diferent que la resta de Catalunya, perquè les condicions de vida són tan agres en aquelles muntanyes i hi ha tan poca riquesa, relativament, que no podien viure d’altra manera sinó tenint la propietat de la terra i de les pastures i criant bestiar, ja que molta part de l’any, i ho saben els que han viscut en aquelles muntanyes quines són les seves males condicions de vida.

Sembla que el Rei Joan refermà la concessió feta, i ens trobem que en l’actualitat molts d’aquests pobles han perdut tots llurs béns comunals. Ens trobem amb un cas tan especial, com el d’un poble de l’alta muntanya de Camprodon, o sigui Vilallonga de Ter, que ha perdut tots els béns comunals que tenia als voltants del poble, els quals, sense saber com, han anat a parar a les mans d’un senyor.

Però ens trobem, per altra part, que aquesta servitud es veu discutida en altres pobles. A Tosses avui s’està discutint un problema viu; si a Tosses li prenen aquestes servituds i pastures, la gent del poble haurà d’emigrar.

Hi ha un poble, agregat a Tosses, que s’anomena Dòrria, on hi ha quaranta-vuit cases, de les quals només vint-i-vuit estan habitades, perquè la gent n’ha marxat, per no tenir-hi condicions de vida.

Hi ha a Fornells de Tosses un plet per l’estil, que s’ha repetit mantes vegades i que ha servit d’arma electoral per part d’un Advocat que ha promès a aquells homes que els arranjaria el plet, i jo no sé si aquell home havia de ser infidel al seu client o bé als electors als quals prometia arranjar-los el plet.

Al Pla d’Anyella hi ha una barraca que se’n diu dels Vaquers de Tosses, que avui se’ls discuteix, després d’haver dictaminat el Tribunal Suprem i figurar en sentencies que allò era precisament una servitud que pertanyia al poble. Doncs bé; després d’això, ens trobem que un senyor, propietari nou, al·legant la seva bona fe en la compra, reprodueix el plet. El mateix que trobem aquí ho trobem a Ribes, al seu agregat Sant Feliu de Bruguera. Ens trobem amb un poble que durant la guerra carlista s’hagué de pignorar per 18.000 pessetes els béns comunals, i precisament es posa una condició clara i precisa, que es podrien tornar aquestes 18.000 pessetes i tornaria la propietat al poble. Després, un dels hereus, l’any 1901, ho ratificà, i ara resulta que el propietari actual demana per això, no 18.000 pessetes, sinó 75.000.

Tots aquests actes i injustícies els trobem també a les terres de Ripoll; a Ripoll mateix els vells recorden perfectament que hi havia béns comunals i que hi havia servituds. Tothom sap que hi ha unes terres, que nomenen El Pla, que han estat voltades per una tanca i que el propietari, de dia, no s’atreveix a tancar-les, però de nits sí, i aviat la tancarà de dies i tot. Però, en canvi, quan aquest senyor ha tingut un plet, no ha pogut presentar els documents de propietat.

I així nosaltres ens trobem que en aquests pobles, plet darrere plet, les Caixes municipals resten buides, i això constitueix un problema viu i la ruïna d’aquests.

Si a aquests pobles se’ls prenen aquestes servituds, tingueu la seguretat que la nostra muntanya pirinenca restarà completament buida; quedarà deshabitada perquè aquella gent no pot viure-hi més que de les pastures, i havent de pagar les pastures, aquella gent no hi podria viure, perquè la recria del bestiar no els donaria allò que els ha de donar.

I no solament és així pel cantó de Puigcerdà, sinó que també passa a Lleida, i en el partit d’Olot també en algun poble. I es dona el cas més gran, que és a Setcases, a la muntanya de Morens, que és l’Estat mateix qui ha pres aquesta propietat al poble de Setcases, i els enginyers, en marcar-ho, ho feren tan bé, que marcaren tota la falda de la muntanya que valia alguna cosa, i deixaren la corona, el cim de la muntanya, on no poden viure ni els isards, dient que era propietat de Setcases, una altra de les tantes ironies. Consta que el poble de Setcases va comprar la propietat a un senyor que era Mariscal de Camp dels Exèrcits espanyols i no sé quantes coses més; i a aquest senyor se li va comprar per tal de no tenir plets, perquè aquest senyor deia que efectivament els veïns de Setcases portaven documentació antiquíssima, documentació que constava en arxius. Es dona el cas de què aquest mateix senyor, diu que per tal de no tenir plets per 2.500 pessetes cedeix els drets al poble, i el poble adquireix aquella muntanya; i després d’haver-la comprada, i després de tenir drets antiquíssims, l’Estat s’ha apoderat d’això.

A Vilallonga de Ter un senyor s’ha apoderat de tota la rodalia; i a Bruguera, de la vila de Ribes. Passa una cosa semblant a Queralbs, on hi ha hagut un senyor que s’ha apoderat, entre altres coses, de la muntanya del Freser, i on el Bisbat d’Urgell s’ha apoderat de l’edifici del Santuari de Núria, i no tan sols ha fet això, sinó que també s’ha apoderat de les terres de l’entorn; i s’ha apoderat d’un edifici que era l’antiquíssima casa de la vila de Queralbs i avui se’n diu la Casa de Núria; i consta també que alguns edificis i el Santuari són fets amb col·laboració del poble, i avui el Bisbat d’Urgell té l’absoluta propietat, perquè fins a l’any 1930 no ho va poder fer registrar, per sorpresa.

Totes aquestes coses les sotmeto a la consideració de la Cambra i del Govern, perquè en virtut de l’art. 11 de l’Estatut que ens concedeix tot el referent a Dret civil i al referent a propietat, quan no és propietat intel·lectual o industrial, el nostre Parlament i el Govern poden intervenir i decidir. I per això jo pregaria a la Cambra i al Govern que pensés en l’angoixa d’aquests, pobles i mirés per què aquests pobles han perdut aquestes propietats, i quins són els títols de possessió, que tenen aquests senyors que actualment gaudeixen d’aquestes propietats, perquè si així es pensés i així es fes, un bon dia, el nostre Parlament arranjaria aquesta situació i procuraria que per sempre se salvessin i es respectessin els drets, dels pobles, a fi que aquests no estiguessin pledejant un dia i un altre dia. Així, les, caixes municipals d’aquests pobles no quedarien buides i els pobles, entre el que podrien adquirir dels béns comunals, amb el dret llenyar i el que no gastarien en plets, podrien anar a llur reconstrucció i a la urbanització i higienització d’aquests. Pensem que ja que és ben difícil la vida dels pobles, hem de mirar de procurar-los per tots els mitjans una vida més fàcil i millor.

El Sr. CONSELLER PRIMER: Demano per parlar.

El Sr. PRESIDENT: Té la paraula el senyor conseller Primer.

El Sr. CONSELLER PRIMER: Senyors diputats: La qüestió que planteja i presenta el diputat senyor Casademunt, no és una qüestió de caràcter accidental: és una qüestió de fons i d’un interès extraordinari, particularment, com ha dit ell, per la major part dels pobles que es troben a les muntanyes dels Pirineus.

Aquesta, qüestió, en virtut de la importància, extraordinària que té, havia preocupat ja seriosament al Govern de la República i havia pres estat en les Corts Constituents; però, dissortadament, els esdeveniments se succeïren allà en forma que no va poder tenir un caràcter preceptiu la redempció, diria jo, d’aquests béns comunals: d’aquesta altra fama que hi ha de propietat parcial dels “emprius”, que es diu en aquests pobles de la muntanya pirinenca.

Es troba avui Catalunya, en virtut del seu Estatut, en plena autoritat per a resoldre aquestes qüestions; i, precisament, en virtut del que disposa l’Estatut, el Govern ha pensat i ha canviat impressions sobre aquest problema de gran envergadura, més d’una vegada; i en el moment oportú — i voldria que d’això en prengués bona nota el senyor Casademunt i tots els senyors diputats — si abans no s’avança el dret d’iniciativa que tenen tolts els senyors diputats per afrontar els problemes vius de la nostra terra, oportunament el Govern de la Generalitat portarà un Projecte de Llei, amb relació a aquests fets de caràcter social que preocupen directament i d’una manera especial els pobles pirinencs.

Precisament per orientar-se, i per conèixer d’una manera real, el procés d’espoliació del qual han estat víctimes aquests pobles pirinencs, el Govern de la Generalitat, amb motiu de l’ocorregut a la Vall de Núria, en part resolt ja pel Govern de la República i embolicat posteriorment, en virtut dels mateixos que usurparen una part dels drets del terme de Queralbs, va obrir una informació que indubtablement donarà llum, si no del tot satisfactòria, quan menys uns antecedents interessantíssims, per afrontar un projecte de solució de la qüestió que planteja el senyor Casademunt. Tenim l’avantatge a Catalunya per això, que ultra l’abundància de documents que hi ha en els arxius municipals, es compta a la nostra terra amb homes intel·ligents, treballadors, laboriosos, com el senyor Valls i Taberner i altres que han tractat d’esbrinar i cercar el procés de la vida en algunes d’aquestes nostres estimades valls pirinenques. I en els estudis fets per homes com el Senyor Valls i Taberner i en estudis portats a cap per alguns geògrafs catalans, i en estudis i treballs fets per diputats com el senyor Casademunt, tenim la seguretat, de què amb aquests estudis, i amb abundància de dades, podrem reconstruir tot el procés que ha fet que pobles que vivien d’una manera confortable abans puguin passar a gaudir de les riqueses d’aquestes concessions fetes, segles enrere i conegudes avui amb el nom de béns comunals i emprius, i pugui veure’s com realment en la major part dels casos, aquests pobles, aquests Municipis han estat objecte, han estat víctimes d’una explotació manifesta per aquells que gaudien d’una situació de privilegi dintre del règim polític vigent a Espanya i fer que d’una manera justa se’ls restitueixi el que en virtut dels privilegis, que per ser privilegis són injustos, se’ls havia despullat.

Jo espero que sense que el Govern tingui la pretensió de ser el primer, sigui per iniciativa del Govern o per iniciativa dels senyors diputats, que no es trigui molt a presentar-se a la Cambra un Projecte de Llei sobre aquests béns, i es resolgui d’una vegada amb justícia, que serà evidentment a satisfacció d’aquests pobles, el problema dels béns comunals i dels emprius.

El Sr. CASADEMUNT: Demano per parlar.

El Sr. PRESIDENT: Té la paraula el senyor Casademunt.

El Sr. CASADEMUNT: No sols per agrair al senyor conseller Primer les paraules que acaba de pronunciar, sinó també per a recollir aquest convit que acaba de fer a la iniciativa dels diputats. Nosaltres ens creiem en el cas de recollir aquesta invitació. A aquest propòsit hem de procurar recollir totes aquestes dades que ens sigui possible i ordenar-les degudament. I al mateix temps demanem al senyor Valls i Taberner, la competència del qual en aquestes qüestions i en aquests estudis tots reconeixem, i a tots els senyors amics i companys diputats que sobre aquests casos tinguin estudis fets, que vulguin tenir la bondat de fer una obra de conjunt, no una obra de Partit, sinó una obra de conjunt que permeti donar a aquests pobles aquella vida que deuen tenir perquè les nostres formoses valls pirinenques no quedin desertes i convertides en terra erma; i perquè la Catalunya vella torni a aquella vida que havia tingut, tan plena, tan rica i tan bella.