He fet aquesta traducció de l’article “Béns comunals i tancaments a la colonització d’Amèrica del Nord” de l’historiador Allan Greer, en el qual s’explica amb molts detalls que la despossessió a Amèrica del Nord, així com pràcticament en tot el món colonitzat, es va produir en gran part a través del xoc entre béns comunals indígenes i béns comunals colonials. És a dir, els colons robaven terres comunals als autòctons per crear comunals “europeus” i no traslladant els tancaments de terres d’Europa a Amèrica, com havien pensat inicialment molts historiadors. És la cara fosca dels comuners europeus. De fet, no era un fenomen nou, per exemple, la conquesta cristiana de la península Ibèrica es va fer substituint béns comunals andalusins per béns comunals cristians, el mateix que havien fet anteriorment els àrabs i amazics quan van travessar l’estret i es van estendre pel territori que anomenarien l’al-Àndalus.

QUINS VAN SER ELS GRANS PROCESSOS pels quals els colons de la població europea van crear noves formes de tinença i control de les terres dels pobles indígenes, primer a les Amèriques i més tard en àmplies zones d’Àfrica i Oceania? Qualsevol persona interessada en aquesta qüestió bàsica sobre la colonització i la despossessió en un entorn atlàntic pot estar temptada de pensar en termes d’un gran “moviment de tancament” que es va concretar primer a Anglaterra i Europa Occidental i després es va estendre al Nou Món, aportant línies d’estudi, tanques i normes legals que afavorien l’accés exclusiu i la transferibilitat. Més d’un historiador ha assenyalat la direcció d’una concepció tan extensa del tancament, tot i que cap fins ara ho ha fet en detall. “Quan els anglesos van prendre en possessió terres d’ultramar, ho van fer construint tanques i bardisses, marques de tancaments i la propietat privada”, escrivien Peter Linebaugh i Marcus Rediker.¹ En relació amb els segles XVIII i XIX, E.P. Thompson també ha assenyalat una connexió entre el tancament dins d’Anglaterra i la imposició de la propietat privada a tot l’Imperi Britànic d’ultramar, sobretot a l’Índia, on l’Assentament Permanent de Bengala (1793) va representar un intent brutal i doctrinari d’establir la propietat unitària sobre la terra. L’argument de Thompson sobre el tancament i la colonització va aparèixer en un assaig publicat a la fi de la seva vida, que tracta d’Amèrica del Nord, Nova Zelanda, Àfrica i l’Índia.² Molt suggerent, continua essent esquemàtic i preliminar, apuntant a un moviment global a llarg termini per privatitzar els béns comunals que emanaven de les Illes Britàniques. Certament, hi ha una intrigant, encara que aproximada, coincidència dels períodes punta d’encerclament a Anglaterra —el període Tudor i finals del segle XVIII— amb èpoques d’expansió imperial i revigorització.³

Els colons aixecaven freqüentment tanques, ja que “tancament”, en aquest sentit mundà del terme, jugava un paper important en la separació de remugants i cultius, els dos elements la coexistència dels quals caracteritzava l’agricultura europea. També és cert que la mercantilització, les formes individualitzades de propietat solen seguir-se després de la colonització, tot i que la transició pot no haver estat tan ràpida com alguns imaginen. Per bé que la tendència a llarg termini pot haver estat en la direcció d’un règim de propietat privada tancat que excloïa en gran manera els nadius, la colonització també va anar acompanyada de l’establiment de béns comunals. Les evidències de la Nova Espanya, la Nova França i la Nova Anglaterra del segle XVII poden aportar llum sobre la interacció de tancaments i béns comunals en la formació de règims de propietat colonial a Amèrica del Nord.⁴ Mostra que la propietat comunal era una característica central de les formes de tinença de la terra tant dels nadius com dels colons al començament del període colonial i que la despossessió es va produir en gran part a través del xoc entre els béns comunals indígenes i els béns comunals colonials.

La visió contrària, que el tancament, en lloc dels béns comunals colonials, va actuar com a motor de la despossessió colonial, s’ha mantingut en part gràcies a la persistent influència de John Locke, defensor tant del tancament com de la colonització i preeminent filòsof de la propietat de la terra. Al cinquè capítol del seu Segon tractat sobre el govern civil, un assaig breu però poderosament argumentat titulat “De la Propietat”, Locke té molt a dir sobre els béns comunals, el tancament i, almenys per implicació, la colonització.⁵ Si el món i la l’abundància de la natura es van crear per a tota la humanitat, pregunta, com pot algú reclamar drets exclusius sobre una porció específica de la terra? La seva resposta és que el treball proporciona la base definitiva per a legitimar els drets de propietat. Per tant, l’“indi salvatge” que dispara un cérvol en algun lloc d'”Amèrica” ​​té el dret perfecte, en virtut de la seva habilitat i esforços de caça, a gaudir de la carn i el cuir que proporciona el seu cadàver, però no té cap dret particular sobre altres cérvols del bosc, i molt menys sobre el mateix bosc. La propietat de la terra també deriva del treball: en estat de naturalesa, les glans són meves quan em prenc la molèstia de recollir-les, i de la mateixa manera, la terra és meva quan la netejo, la conreo i la tanco. Un cop apareguin els governs i les lleis, els drets de propietat i la distribució de la propietat estan subjectes a acords contractuals, però l’apropiació original dels béns comunals universals es va produir mitjançant l’operació del treball.

Els comentaristes moderns assenyalen que aquest capítol del Segon tractat anava sobre la propietat en general i no específicament sobre la propietat privada, insistint que la lògica de Locke s’aplica igualment a la propietat col·lectiva i individual.⁶ No obstant això, si considerem el capítol “De la propietat” en termes de la seva retòrica, la preferència de l’autor pel tancament i la propietat privada és molt clara. Hi ha repetides referències a la pobresa dels “comuners” i a la superioritat dels tancaments; la qüestió és si la productivitat d’un supera la de l’altre en un factor de deu o cent. “Perquè pregunto si als boscos salvatges i a les desaprofitades terres incultes d’Amèrica, deixats a la natura, sense cap millora, conreu ni cria d’animals, mil acres donen als pobres i habitants miserables tantes comoditats de la vida com deu acres de terra igual de fèrtil a Devonshire, on estan ben cultivats”. Unes pàgines després, un acre que produeix vint bushels (unitat de mesura anglesa que equival a 27,216 kg) de blat a Anglaterra es compara amb un acre de terres americanes igualment bones; el primer produeix ingressos de cinc lliures, aquest últim amb prou feines un penic, “si tot el benefici que un indi va rebre fos valorat i venut aquí.”. A banda del raonament de Locke sobre l’apropiació original en estat de naturalesa, l’associació de paraules dóna al seu capítol un impuls retòric definitiu a favor del tancament. Unides en contextos consistentment negatius trobem les paraules “comunals”, “desaprofitat”, “comuners”, “indi”, “Amèrica” ​​i “pobresa”.

En referir-se als indis com a “comuners” que viuen de l’abundància sense restriccions del Nou Món, Locke sembla assimilar-los, pel que fa a qüestions de productivitat, als camperols i petits propietaris del Vell Món. “La fruita o la carn del cérvol que nodreix l’indi salvatge, que no coneix els tancaments i encara és un copropietari, ha de ser seu… abans que pugui fer-li qualsevol bé per al suport de la seva vida”.⁷ Es crea una impressió: la “millora” que està igualment en desacord amb els camps comunals a Anglaterra i els boscos no desbrossats d’Amèrica. Posteriorment, els propagandistes pro-tancament prendrien aquesta mateixa equació, comparant els pobres habitants de Fenland a Ànglia de l’Est amb els indis americans que buscaven menjar per viure a terres que idealment s’haurien de convertir en propietat privada.⁸ Tanmateix, tot i que posa èmfasi en la similitud en les implicacions econòmiques dels béns comunals i els tancaments als dos costats de l’Atlàntic, Locke introdueix una distinció radical entre els béns comunals del Vell Món i les terres obertes del Nou quan es dedica a qüestions de justícia i drets.

“Les terres que són comunals a Anglaterra o en qualsevol altre país on hi hagi molta gent sota govern que tinguin diners i comerç” són perfectament legítimes, propietat col·lectiva, segons Locke. En aquest context, a diferència de l’estat de naturalesa, “ningú no pot encerclar o apropiar-se de cap part sense el consentiment de tots els seus companys comuners; perquè això es deixa comú pel pacte, és a dir, per la llei de la terra, que no s’ha de violar. I, tot i que és freqüent per a alguns homes, no ho és per a tota la humanitat, sinó que és propietat conjunta d’aquest país o d’aquesta parròquia”.⁹ Amèrica representa un tipus diferent de béns comunals, oberts i disponibles per a tothom: no la propietat col·lectiva, sinó l’antítesi de la propietat. El tancament a casa i el tancament a ultramar poden ser igualment desitjables, però segons Locke s’han de produir per mitjans molt diferents. A Anglaterra, l’acord voluntari (i presumiblement una indemnització) és imprescindible, mentre que el tancament a Amèrica no requereix permís de ningú.¹⁰ Aquesta divergència procedimental sobre el tancament, fonamental per a la teoria implícita de Locke de la formació de la propietat colonial, es basa en l’elecció de dos criteris diferents. La propietat comunal legítima és local / particular i està instituïda per la llei, mentre que l’Amèrica precolonial no coneix cap llei i les seves terres constitueixen un bé comú d’abast universal: pertanyen a la mateixa natura.

Els estudiosos interessats en els béns comunals, tant aquells que se centren en la història dels béns comunals agrícoles com els que examinen “els béns comuns” del món actual (aire, oceans, pesca, Internet, etc.), estarien d’acord amb Locke en la necessitat de distingir els béns comunals particulars del que anomenen “recursos d’accés obert”. Els primers, ens diuen els especialistes, són propietat conjunta i, en la majoria dels casos, gestionats col·lectivament; aquestes últimes són porcions de l’entorn que no són propietat. Així i tot, hi hauria poc suport empíric per a la noció de Locke que els béns comunals particulars requereixen d’alguna manera l’existència prèvia de “govern”, “llei” i “diners” en formes que un observador europeu reconeixeria com a tal. La investigació actual sobre els béns comunals ha demostrat que la propietat comuna no depèn necessàriament de les formalitats legals, sinó que és més típicament un aspecte orgànic de les comunitats quan pesquen, cacen, pasturen els seus ramats o talen la fusta.¹¹ Que aquesta propietat comuna d’aquest tipus pogués trobar-se a l’Amèrica del Nord precolombina, fins i tot podria haver estat la norma, és una possibilitat que Locke mai no va contemplar. El seu raonament es basa massa en una divisió ontològica bàsica entre les societats civils i la seva antítesi, la humanitat natural: per un costat hi havia comunitats civilitzades on es podia posseir la terra de manera individual o comunitària, per l’altra comunitats incivilitzades on la terra estava oberta a tothom. En esborrar la distinció, quan es tractava d’indígenes americans, entre béns comunals particulars i recursos d’accés obert, Locke els va desqualificar efectivament com a propietaris.¹²

La propietat comunal era, de fet, una característica fonamental de la tinença de terres tant al Nou Món com al Vell dels primers segles moderns. Els béns comunals es van presentar en una infinitat de formes, que varien d’un entorn i un règim de subsistència a l’altre, configurats en algunes àrees per codis legals i costums, configurats en els seus detalls també pels factors citats per Locke: densitat de població, govern i comerç. Tot i que els béns comunals potser s’entenen millor en la seva especificitat local, encara podem aventurar algunes observacions generals. A Europa, on l’agricultura normalment implicava la cria de bestiar i el cultiu de camps molt a prop, es van desenvolupar pràctiques de “camp obert” a moltes regions (en cap cas totes), mitjançant les quals la terra es mantenia de manera individual, però es gestionava col·lectivament i on el bestiar i la resta d’animals d’una determinada comunitat pasturaven en una pastura especial o en porcions de la terra cultivable que actualment no conreaven.¹³ Els béns comunals es podrien considerar tant com un lloc —la pastura del poble— com un conjunt de drets d’accés, com ara espigolar i el pasturatge de rostolls. Aquesta porció dels béns comunals situats a la zona de conreu d’una comunitat determinada es podria designar com a “béns comunals interiors”. A continuació, es pot utilitzar “comunals exteriors” per referir-se a recursos de propietat col·lectiva a la zona circumdant més enllà de les terres de cultiu locals. D’això se’n deia “the waste” a Anglaterra: la zona d’erms, muntanyes, pantans o boscos que la gent rural utilitzava com a pastures naturals per al seu bestiar, així com per tallar fusta o torba com a combustible, recollir herbes, prendre joncs per a cistelleria o palla, tala de fusta per a la construcció, etc. Una varietat de normes i costums, algunes d’elles locals, d’altres regionals o nacionals, regien l’accés a aquests recursos comuns. A Castella, on el codi de dret medieval, les Siete Partidas, havia prestat especial atenció a la propietat comunal, els béns comunals externs eren molt extensos; a altres llocs d’Europa, van variar molt per mida i importància.¹⁴

MENTRE EL NOSTRE LLENGUATGE DELS COMUNALS es deriva d’escenaris i pràctiques europees, versions de propietat comunal, tant dels “béns comunals interns” i dels “béns comunals externs,” també van estar presents en tota la Nord-amèrica indígena. Hi va haver, per descomptat, agricultura al Nou Món precolombí —de fet, la majoria de la població de l’hemisferi va subsistir principalment cultivant el sòl, tot i que “De la propietat” de Locke dóna una impressió contrària—, però es tractava exclusivament de cultius: patates, blat de moro, mongetes, carabassa i altres cultius es conreaven sense un component significatiu de la ramaderia.¹⁵ Com que els cultius no compartien espai amb animals domèstics, les tanques i les bardisses eren en gran manera innecessàries i, en aquest sentit literal, la terra no estava tancada. No obstant això, les famílies o llinatges individuals tenien parcel·les pròpies, subjectes a diferents graus de control comunitari. Al voltant de les grans ciutats de Mesoamèrica hi havia pobles i llogarets amb camps de cultiu intensius, alguns d’aquests últims pertanyents a llars particulars, altres propietats de temples, caps locals o nobles urbans i treballats per la comunitat. Les parcel·les es van mesurar, marcar i registrar acuradament; la tinença mostrava algunes característiques associades a zones “tancades” d’Anglaterra i algunes característiques del que Locke anomenaria legals, comunals particulars. Per tant, això es pot veure com una zona de tancaments i “comunals interiors”.

Més enllà dels pobles i els camps de blat de moro hi havia un tipus diferent de comunals: el bosc o les muntanyes o terrenys erms on la gent local anava a buscar llenya, herbes silvestres i baies, caça i altres recursos. Els estudiosos han trobat poca informació específica sobre aquests “comunals exteriors” mesoamericans a les fonts que ens han arribat, però en termes generals no tenen dubtes sobre la seva existència.¹⁶ En la seva major part, no es tractava dels béns comuns universals, sinó del territori i dels recursos que pertanyien a una persona, llinatge o comunitat en particular. En aquest sentit, la situació era aproximadament similar a les terres ermes, muntanyes i boscos d’Europa: propietat comunal, però ni desregulada ni oberta a tota la raça humana.¹⁷

Al nord de Mèxic es trobava un vast continent ocupat per pobles que subsistien en diverses combinacions de caça, pesca, recol·lecció i agricultura. Amb l’excepció parcial del nord-oest del Pacífic, on els caps i, a través d’ells, els llinatges particulars, gaudien d’un fort sentit de control exclusiu sobre llocs i recursos, especialment aquàtics, la majoria de les terres es mantenien com una mena de béns comunals.¹⁸ Els conreadors de blat de moro del nord-est, inclosos els iroquesos, així com les diverses nacions algonquines, com el Delaware i el Narragansett, normalment cultivaven camps que envolten un llogaret, traslladant i desbrossant terres noves cada deu o vint anys. Els camps treballats normalment pertanyien a les dones d’una família determinada, tot i que el treball agrícola i la distribució dels fruits de la collita també tenien un caràcter fortament col·lectivista (comunals interiors).¹⁹ Fora d’aquestes petites illes de cultiu, però, hi havia terrenys que proporcionaven subministraments vitals de caça, peix, fruita i altres recursos útils a aquells que sabien collir-los (comunals exteriors). Els historiadors moderns de vegades descriuen aquestes pràctiques en termes d'”usdefruit”, en oposició a la propietat genuïna.²⁰ No obstant això, el missioner del segle XVII Gabriel Sagard no va dubtar a recórrer al llenguatge de la propietat comunal quan es va referir a les reclamacions dels hurons sobre la terra i els recursos:

«És costum que cada família visqui de la seva pesca, caça i plantació, ja que tenen tanta terra com necessiten; ja que tots els boscos, els prats i les terres no desbrossades són propietat comunal i es permet a tothom netejar i sembrar tot el que vulgui i pugui i segons les seves necessitats; i aquesta terra netejada resta en la seva possessió tants anys com continuen cultivant-la i fent-ne ús. Després que el seu propietari l’abandoni completament, qualsevol persona que ho desitgi l’utilitza, però no d’una altra manera.»²¹

En general, el territori nord-americà era reclamat i controlat per societats humanes específiques (normalment en cooperació amb entitats animals i espirituals), i aquestes societats determinaven com seria gestionat. Fins i tot, les societats no-agrícoles recol·lectores-caçadores tenien la terra com una mena de béns comunals externs sense cap comunal interior. El frare francès Chrestien Le Clercq de l’Orde dels Frares Menors Recol·lectes, va escriure emfàticament sobre els mi’kmaq de l’est del Canadà:

«És el dret del cap de la nació, segons els costums del país, que serveixen de lleis i regulacions als gaspesians [és a dir, Mi’kmaq], de distribuir els llocs de caça a cada individu. No està permès a cap indi sobrepassar els límits de la regió que se li hauran assignat a les assemblees dels ancians. Es reuneixen expressament a la tardor i la primavera per fer aquesta assignació.»²²

Tot i que va comprendre una veritat bàsica sobre els terrenys de caça —estaven assignats a particulars (i les seves famílies )—, Le Clercq descriu les normes de tinença dels Mi’kmaq en termes europeus, exagerant l’autoritat del “cap de la nació” i donant a entendre que l’espai era definit per “límits” externs. En general, la tinença de caçadors-recol·lectors té a veure amb funcions específiques, com ara la caça, la pesca i la recol·lecció; a més, la terra no estava necessàriament definida per fronteres exteriors clares, essent l’espai més delimitat en termes de llocs centrals, línies i vies d’aigua.²³ En conseqüència, diferents grups reivindiquen de vegades la superposició de zones amb finalitats diferents d’alimentació. A les Grans Planes d’Amèrica del Nord, on els grans ramats de bisons eren el recurs més important de la terra, els territoris fusionats eren habituals.²⁴ La superposició era menys probable als boscos de l’est, però certament no era estrany que persones de diferents nacions compartissin terrenys de caça; no obstant això, els forasters que caçaven sense autorització s’arriscaven a sancions violentes.²⁵ A més, els caçadors i pescadors mai no han estat receptors passius de l’abundància de la natura; com han demostrat els historiadors del medi ambient, gestionaven els boscos i les vies fluvials, cremant sotabosc, desviant els rierols i alterant generalment el medi ambient.²⁶

Podem, doncs, parlar d’uns “comunals indígenes”, reconeixent l’àmplia varietat d’acords pels quals el terreny i els recursos pertanyien a col·lectivitats humanes específiques de l’Amèrica real on els europeus van arribar a establir les seves colònies. A part de les zones conreades, Amèrica estava plena de béns comunals natius, cadascun regit per les normes d’ús del sòl d’una societat humana específica. La noció d’un comú universal completament obert a tothom – l'”Amèrica” ​​de Locke – existia principalment en la imaginació imperial.

A aquest continent pre-ocupat, arribaven colons espanyols, anglesos i francesos, que ocupaven espai, s’apropiaven de recursos i desenvolupaven pràctiques de tinença per adaptar-se als seus propòsits. Les finques netejades, arades i tancades formaven part d’aquest procés d’apropiació, però també ho eren les varietats d’allò que podem anomenar “béns comunals colonials”. Una versió colonitzadora dels “béns comunals externs” resultaria més amenaçadora per als béns comunals indígenes existents, a causa de les seves tendències expansives, però els pioners de Nova Espanya, Nova França i Nova Anglaterra també van instituir “béns comunals interns”. Quan els espanyols van establir ciutats a Mèxic i altres llocs, aquestes estaven sempre envoltades d’extenses pastures i altres terres comunals. Tot i que els ciutadans van rebre lots urbans individuals (solars) i podien sol·licitar concessions de terres agrícoles a la rodalia, la majoria del territori circumdant, que s’estenien lluny en el camp, constituïen l’ejido o comunals municipals. L’ejido era propietat corporativa de la ciutat i cada veí espanyol (ciutadà municipal) tenia dret a participar en els seus beneficis.²⁷ La legislació positiva en forma d’ordenança reial de 1573 sobre la fundació de nous assentaments va reforçar les tradicions comunals; exigia que qualsevol nova ciutat establerta en territori conquerit hagués de ser proveïda d’un ejido i de nombroses deveses (pastures comunals) per al pasturatge del bestiar dels residents.²⁸

L’agricultura a Jamestown, Virgínia, va començar com una empresa totalment comunal, tot i que l’experiment va ser certament de curta durada, i els lots individuals es van convertir ràpidament en la norma al Chesapeake colonial.²⁹ A Nova Anglaterra, en canvi, els comunals formaven part integral de la majoria dels primers assentaments. Per raons pràctiques, així com a través d’un compromís amb la solidaritat cristiana, molts municipis, inclòs Watertown, Massachusetts, van iniciar el procés de neteja del bosc i conreu del sòl col·lectivament.³⁰ L’agricultura veritablement col·lectiva, sense reclamacions particulars de territori ni de producció, no va durar molt de temps, però les pastures comunals i el conreu a camp obert, sistemes que combinaven la propietat individual amb la gestió col·lectiva, es van convertir en un fet establert a moltes ciutats. Sudbury, una branca de Watertown, repartia franges individuals de terra cultivable dins de dos grans “camps generals”, tancats al llarg del perímetre però sense obstruccions entre les possessions de cada home. Aquí, com a Andover i moltes altres primeres ciutats de Massachusetts, la gent estava allotjada en un poble compacte, sovint a un llarg passeig de les seves terres de llaurar.³¹ Els assentaments agrupats i els camps oberts no eren de cap manera universals, fins i tot durant les etapes inicials dels assentaments de Nova Anglaterra. David Grayson Allen proposa una anàlisi diferenciada de les ciutats de Massachusetts, que reconeix tant les comunitats de camp obert i les propietats de terres totalment tancades, propietats individualitzades (com Newbury), així com els municipis mixtos amb elements d’ambdós sistemes (com Hingham). Allen atribueix aquestes variacions a la influència dels costums regionals anglesos a través d’immigrants que es van establir en una determinada localitat i que provenien de zones tancades o de camp obert de la zona rural d’Anglaterra.³² Tot i que la incidència del conreu a camp obert va variar de llarg a llarg de la Nova Anglaterra primerenca, les pastures comunals eren més properes de ser universals. Dins d’un municipi determinat, el bestiar pasturava generalment junt, igual que les ovelles en un tancament diferent, tot sota l’atenta mirada del pastor local. El fet que fossin col·lectius, però, no significa que les pastures comunals fossin llocs d’accés universal i d’igualtat econòmica. L’accés als béns comunals es podia controlar estrictament, com a Rowley, Massachusetts, on les “portes” o les “estones” determinaven el nombre d’animals permesos a cada resident; i com que els drets de pastura es podien comprar i vendre, de vegades els béns comunals eren dominats per empresaris ramaders rics.³³

Tot i que les pastures comunals van resultar bastant duradores a Nova Anglaterra, el conreu a camp obert i les comunitats d’assentaments agrupats tendeixen a erosionar-se al llarg del segle XVII a mesura que els agricultors compraven, venien i comercialitzaven fragments dispersos de terres cultivables per formar explotacions consolidades. Al mateix temps, les famílies van mostrar una inclinació creixent a construir cases a les seves pròpies granges, formant unitats autònomes de residència i producció, fins i tot a mesura que van disminuir els assentaments nuclears. En el seu estudi de Dedham, Massachusetts, Kenneth Lockridge va trobar que el procés estava completat el 1686: “el sistema de camp comunal havia desaparegut, portant-se amb ell les decisions comunals i les freqüents trobades de cada agricultor amb els seus companys que això comportava”.³⁴ A la llarga, fins i tot les pastures comunals es van veure sotmeses a la pressió, cosa que va provocar finalment una divisió total o parcial de la terra entre els grups d’interès. No obstant això, Brian Donahue argumenta que els ramats de pobles i les pastures comunals van continuar sent una característica de l’agricultura a Concord, Massachusetts, fins a l’època de la Revolució Americana.³⁵

Els comunals també van ser una característica dels primers assentaments a Nova França. Després dels primers experiments en l’agricultura comunal per part dels idealistes de la Contrareforma que van fundar Mont-real a la dècada de 1640, i desafiant les polítiques governamentals que afavorien els assentaments agrupats amb camps perifèrics, els colons francesos de la vall de Sant Llorenç van establir ràpidament un patró d’”individualisme agrícola”, amb cada granja que constitueix un bloc de terra en gran manera autosuficient amb camps, una casa, un paller i una parcel·la d’arbres. Dins de cada senyoriu, els lots eren llargs i estrets, de manera que de vegades es coneixen com a “franges”, però no tenien res a veure amb les petites tires disperses de terres cultivables dins dels grans camps d’un poble de camp obert d’Europa; en lloc d’això, cadascuna era una explotació consolidada que combinava tant la residència com l’empresa agrícola d’una llar rural. L’agricultura en camp obert mai no es va imposar aquí. El moviment cap a explotacions agrícoles familiars bàsicament autònomes es va desenvolupar paral·lelament un canvi similar que a la Nova Anglaterra primerenca, però es va produir més ràpidament que allà.

Tot i això, si aquest desenvolupament recorda un aspecte dels tancaments del Vell Món, les tanques i les bardisses semblen haver estat bastant rares al camp emergent del Canadà del segle XVII. Aquí, com a Nova Anglaterra, el bestiar boví, porcí, oví i caprí compartia la terra amb els cultius de cereals, tot i que en absència d’un mercat substancial de productes ramaders, els ramats mai eren grans. El costum consagrat per les regulacions “policials” colonials exigia només que es tanquessin els prats de fenc. En cas contrari, corresponia als propietaris de bestiar mantenir els seus animals supervisats i confinats a pastures comunals durant la temporada de cultiu.³⁶ Després de la collita, va prevaler el costum del dret de rostoll (vaine pâture), cosa que significava que els animals podien recórrer els camps, pasturant sobre els rostolls i deixant caure els fems. Les tanques eren incompatibles amb el dret de rostoll. La temporada de pasturatge obert va ser curta, ja que l’aparició de la neu profunda normalment obligava els habitants a alimentar el seu bestiar en règim d’estabulació durant la major part de l’hivern. Després, amb l’arribada del desglaç primaveral, l’arada i la sembra es van convertir en prioritats urgents i es va prohibir oficialment els animals als camps. En algunes localitats, va ser el senyor qui va anunciar les dates en què es podien deixar anar els animals als camps després de la collita i quan calia confinar-los. Després de sembrar el gra a la primavera, però, corresponia als propietaris de bestiar mantenir els seus animals sota control i fora dels camps plantats.³⁷

Tot i que el Canadà francès generalment va separar-se de les colònies britàniques en exigir als propietaris de bestiar que els controlessin en lloc de posar la responsabilitat als agricultors per protegir els seus camps amb tanques, hi va haver certa ambigüitat a la pràctica. Per bé que tenien el dret de confiscar el bestiar rondaire i disparar els porcs a la seva propietat, els agricultors van començar a erigir tanques en les seves estretes finques per evitar incursions des de la calçada. El 1725, l’administració colonial va demanar als habitants que tanquessin els seus camps, tot i que els propietaris de bestiar seguien sent responsables dels danys fins i tot en terrenys no tancats.³⁸ Cada vegada es van tancar més camps, però moltes terres van romandre sense tancar en el moment de la conquesta britànica del Canadà.³⁹

Les pastures comunals eren una característica bàsica de la ramaderia a moltes zones de la Nova França. Els comunals es trobaven normalment a les zones pantanoses i baixes adjacents al riu o a les moltes illes que esquitxaven el Sant Llorenç; aquestes últimes eren particularment convenients, ja que l’aigua ajudava a mantenir els animals confinats i fora de perill dels depredadors. Els comunals del Canadà funcionaven de manera similar que els de la Nova Anglaterra colonial, excepte que aquí estaven sotmesos a controls i exaccions senyorials. L’accés sempre era limitat i, de vegades, era impugnat. Normalment, els béns comunals a la vora del riu només estaven disponibles per als propietaris de propietats adjacents, no per als habitants més llunyans, i normalment era inseparable de la propietat de la terra (per tant, els drets de pastura no es podien vendre ni arrendar a forasters, com era el cas en algunes ciutats de Nova Anglaterra). En alguns casos, el senyor va establir els béns comunals abans de l’assentament i després va cobrar als censataris una quota anual o corvée (servei de treball) pels drets de pastura; en altres casos, els colons locals semblen haver pres la iniciativa d’establir una pastura comunal.⁴⁰ Els drets comunals van demostrar ser la poma de la discòrdia entre els habitants, i també van ser un focus de conflicte entre els camperols i els terratinents, mentre els senyors lluitaven per imposar la seva autoritat i extreure ingressos de les pastures comunitàries.⁴¹

Si podem generalitzar sobre els tancaments i els béns comunals interiors a les primeres etapes de l’ocupació europea d’Amèrica del Nord, seria just dir que els colons reclamaven la terra de vegades com a famílies individuals que cultivaven granges autònomes, de vegades com a comunitat que comparteix l’espai donat i els seus recursos. Normalment, hi havia una combinació de “propietat privada” i gestió col·lectiva. Paga la pena fer un balanç dels assentaments comunals dels colons, encara que només sigui per desafiar la tendència lockeana i neo-lockeana a equiparar la colonització, el tancament i la privatització. Al mateix temps, cal reconèixer que des del punt de vista de la despossessió nativa, el saldo dels béns totalment tancats contra els béns comunals interns pot no tenir una importància significativa. On la terra era netejada i delimitada per a l’ús dels colons, els nadius eren generalment exclosos, sigui camp obert o no.

Així i tot, l’extensió territorial de l’artigatge colonial era realment bastant limitat durant les primeres fases de la colonització i, atesa la terrible despoblació provocada per la propagació de malalties del Vell Món, no sempre causaven grans dislocacions per si mateixos. En molts llocs, els nadius acollien colons. “En general, professen que els agrada molt que vinguem i plantem aquí”, va escriure el purità de Nova Anglaterra Francis Higginson, “en part perquè hi ha una gran abundància de terreny que no poden posseir ni fer servir, i en part perquè la nostra presència serà un ajut per a ells quan ho desitgin, com també una defensa dels seus enemics, amb la qual cosa (dic) abans de començar aquesta plantació, sovint estaven en perill.”⁴² Això no era una il·lusió totalment imperialista; també va ser un reflex del fet que les “plantacions” es podrien integrar, almenys en teoria, en comunals indígenes existents com a part d’una extensa xarxa de llocs i recursos governats per normes d’accés reconegudes. Òbviament, la “millora” de la terra tendia a minar la subsistència nativa a llarg termini a mesura que creixien els assentaments de colons i el medi ambient es transformava progressivament. Però avançar-se a l’ecumene tancat, a moltes parts del Nou Món implicava béns comunals exteriors colonials: una zona de caça de colons, de tala de fusta, de recol·lecció i sobretot de pasturatge que possiblement era un agent de despossessió més significatiu que els camps i tanques comunament associats amb l’assentament colonial.

EL QUE ABANS ES CONEIXIA als Estats Units com a “frontera” es pot redefinir com la zona de conflicte entre els béns comunals indígenes i els béns comunals colonials (exteriors). Aquests dos béns comunals no eren llocs diferents, sinó més aviat costums i normes que competien per regular l’ús d’un espai determinat i els seus recursos. En àmplies zones de la Nova Espanya, la intrusió d’un nou comunal colonial en els béns comunals indígenes preexistents va ser fonamental per a la despossessió dels pobles indis als segles XVI, XVII i XVIII. Inicialment, la conquesta espanyola de Mèxic va deixar la pagesia nativa en possessió de les seves terres sota tinences que conservaren moltes de les seves característiques precolombines. Una cèdula real de 1532 és categòrica: “Els indis continuaran posseint les seves terres, tant de conreu com de pasturatge, perquè no els falti el necessari”.⁴³ Els conqueridors van ser atrets cap a les noves ciutats espanyoles, obtenint productes, ingressos, i mà d’obra del camp natiu mitjançant l’operació de sistemes de tributació i servei de treball derivats dels costums tant de la península Ibèrica com de Mesoamèrica. L’expansió de la propietat colonial cap al que havia estat el camp indígena va començar de debò només una o dues generacions després de la conquesta, amb el fort declivi del nombre d’indígenes i la creixent demanda de productes agrícoles que va acompanyar el creixement de la mineria de plata. En aquestes circumstàncies, es va fer molt rendible criar vaques, ovelles, cavalls i mules, cosa que va portar als emprenedors espanyols a invertir en grans explotacions ramaderes i a dirigir la seva atenció a les terres de pasturatge potencials allunyades dels centres d’assentament colonial.

L’Espanya peninsular va proporcionar un model de pràctiques de ramaderia a aquesta colònia nord-americana. En un país que, com Mèxic, contenia extenses zones de terreny accidentat i sec, gran part conquerides a l’Al-Àndalus i, en conseqüència, encara formant part del domini reial, la ramaderia i la cria d’ovelles solien dependre de camps oberts i transhumància. Gran part del país no només es classificava com a muntanyes d’accés obert (zones muntanyoses i “ermes”), sinó que la carta de privilegis atorgada a la Mesta (una mena de sindicat de ramaders a la Corona de Castella) “garantia el dret d’utilitzar terres ermes i sense conrear, sense distingir entre terrenys privats i públics”. Al voltant de l’època de la colonització de la Nova Espanya, els monarques dels Habsburg animaven els ramaders de la mare pàtria amb privilegis que els permetien un accés gairebé il·limitat a l’aigua i a les pastures al llarg de les rutes de transhumància. Els agricultors espanyols es queixaven constantment dels danys causats pels ramats migratoris.⁴⁴

Les autoritats de la Nova Espanya van trobar perfectament normal que les ovelles i les vaques s’estenguessin entre els prats i els vessants muntanyosos de la colònia, sempre que no afectessin els camps plantats d’indígenes o colons. En conseqüència, van començar a concedir àmplies extensions de pastures, anomenades estancias, situades dins de zones no ocupades. Aquests podrien ser grans: se suposava que una estancia de bestiar major (vaques o cavalls) mesurava més de 4.000 acres, mentre que una estancia de bestiar menor (ovelles o cabres) tenia uns 2.000 acres, però al principi no implicaven res semblant a la propietat “plena” de la terra.⁴⁵ Per exemple, la hisenda jesuïta de Santa Llúcia, una col·lecció de diverses estancias d’ovelles, es va descriure el 1576 com contenint herba, brolladors, estanys i abeuradors repartits en 70 quilòmetres quadrats. Tanmateix, els pobles indis veïns, que feia temps que utilitzaven aquestes zones per recol·lectar arrels, herbes i sal i per caçar ànecs i oques silvestres, van mantenir el control sobre aquests recursos particulars.⁴⁶ En altres llocs, algunes pastures es van concedir com a agostejadors, és a dir, que només es podrien utilitzar entre desembre i maig, quan els indígenes que vivien a la zona suposadament no cultivaven.⁴⁷ La concessió d’una estancia donava poc més que drets de pastura, i només per una classe específica de bestiar; aquests drets de propietat eren exclusius només en la mesura que mantenien fora d’altres ramaders. I fins i tot aquests drets restringits podrien ser difícils d’aplicar, ja que les estancias no tenien límits clarament designats. “Mercedes [concessions] invariablement especificava un lloc i estipulava una mida. Les fronteres, fins i tot en el rar cas que els destinataris es limitessin a les condicions de la concessió, eren sovint el dolorós resultat de la pràctica de l’ocupació, el punt d’equilibri entre dues forces que empenyien en direccions oposades. Quan l’Estat va transmetre formalment una merced, el focus estava en el lloc anomenat al document, on es donava possessió simbòlica de terres en el millor dels casos només vagament delimitades”.⁴⁸

Per tant, les concessions d’estancias tenien més naturalesa de llicències per fer un ús particular de les parts dels béns comunals. I atesa l’absència de tanques i les tendències expansives dels ramats pasturants, les extensions concedides pels funcionaris colonials servien de base central per a la ramaderia que depenia d’un comunal més ampli. Escriu William Taylor: “El costum espanyol de desplaçar bestiar entre pastures de muntanya i terres baixes i el principi del pasturatge comú, pel qual les terres desocupades estaven obertes per a tot bestiar privat, significaven que les explotacions espanyoles eren fluides i sense límits específics. Sovint no es confirmaven per escrit durant uns quants anys”.⁴⁹ Una versió espanyola dels béns comunals, basada principalment en la distribució de bestiar, s’estava superposant a béns comunals natius preexistents.

La nova legislació espanyola sobre pasturatge i concessions de terres sempre va tenir en compte els interessos dels pobles nadius. Des dels primers anys de govern colonial, es va garantir als indis no només els seus camps de conreu, sinó també un dret igual, juntament amb els espanyols, als recursos de les muntanyes, les aigües i els boscos que constituïen l’erm comunal de Mèxic.⁵⁰ Una vegada i una altra al llarg dels segles colonials, es van reduir les lleis i les ordres demanant als ramaders que s’asseguressin que les seves existències no soscavessin els mitjans de subsistència dels natius i amenaçaven de revocar les concessions que transgredissin les terres dels natius.⁵¹ Aquestes regulacions no eren lletra morta -van sorgir casos en què els nadius van perseguir amb èxit la reparació legal- però tampoc van constituir una barrera suficient per evitar la despossessió massiva de la població indígena. La colonització va crear condicions favorables a les ambicions dels ramaders despietats que estaven decidits a expandir les seves empreses a costa dels indis. Atacats per onades successives de malalties epidèmiques, el nombre d’indígenes va caure dràsticament al llarg del segle XVI. Per empitjorar les coses, grans ramats de bestiar salvatge i cavalls es van estendre cap al nord abans dels conquistadors humans, minant la fràgil ecologia i, per tant, la subsistència índia al nord de Nova Espanya.⁵² Hi va haver una dislocació massiva per als supervivents, maltractats per les exigències econòmiques del tribut i obligats, en alguns casos, a traslladar-se en assentaments concentrats anomenats congregaciones, per dirigir-los i cristianitzar-los millor.⁵³ Com a resultat, els colonitzadors podrien reclamar de manera plausible que grans extensions de terreny, fins fa poc en mans de comunitats natives, estaven ara desocupades i abandonades. Allà on es mantenien els indis, la subjugació i la pobresa van dificultar (encara que de cap manera fer impossible) resistir els poderosos. A més, la seva pròpia subsistència es va veure minada en algunes zones pels efectes ambientals del pasturatge excessiu.

Amb un farratge il·limitat sempre disponible més enllà de l’horitzó i amb pocs depredadors per controlar el seu nombre, el bestiar boví, oví i caprí introduït pels ramaders espanyols va prosperar i es va reproduir a un ritme sorprenent. Elinor Melville es refereix a l’explosió d’herbívors en entorns tan verges com a “irrupció ungulada” i, en un estudi sobre la cria d’ovelles al Valle del Mezquital, explica els profunds efectes ecològics d’aquesta ràpida presa de control del paisatge pels ovins. El contrast “abans i després” que allò va representar no podria ser més sorprenent. “Quan els europeus van entrar per primera vegada en aquestes àmplies planes i grans valls, van veure un paisatge que havia estat modelat per segles d’ocupació humana. Era un mosaic agrícola fèrtil, densament poblat i complex, format per extensos camps de conreu, boscos i herbassars autòctons; de canals de reg, preses, terrasses i pedreres calcàries. Els boscos de roures i pins van cobrir els turons, i les fonts i els rierols van subministrar amplis sistemes de reg.” Un cop admès el bestiar menor, la fràgil flora va ser delmada ràpidament, el sòl erosionat i la regió es va transformar en un semidesert de cactus i mesquite, amb prou feines donant suport a un grapat d’indígenes indigents, “menjadors d’escarabats, xinxes i del fruit del cactus nopal”.⁵⁴ En altres regions, els efectes ambientals del pasturatge van ser menys dramàtics, però a tot arreu les vaques i les ovelles deambulaven, el paisatge va canviar i els mitjans de vida dels indis es van veure afectats.

En les pastures seques i també en algunes regions de boscos tropicals, s’estaven formant béns comunals colonials i la seva extensió espacial no parava de créixer.⁵⁵ Aquests béns comunals es van conformar mitjançant la legislació colonial i les pràctiques de concessió de terres, així com pels efectes del canvi ecològic i els moviments demogràfics. No se suposava que els erms comunals fossin destinats únicament a l’ús dels espanyols: la llei era explícita pel que fa al dret dels indígenes als recursos de les muntanyes i les terres ermes. Per descomptat, aquestes zones més enllà de les terres de la vall intensament cultivades ja formaven part dels béns comunals d’una comunitat indígena o d’una altra, l’ús de la seva fusta, aigua, caça i plantes medicinals i arrels estaven governades per les regles d’accés locals. Els béns comunals colonials no necessàriament anul·laven els béns comunals indígenes, però podrien soscavar-lo molt greument, sobretot perquè aquests béns comunals colonials abusaven del pasturatge a cel obert. Melville resumeix molt bé el quid del conflicte: “Aleshores, com avui, el pasturatge comunal només funciona quan totes les parts estan d’acord amb les normes que regulen l’ús de determinades zones de la terra; però els espanyols consideraven totes les terres no sembrades de conreus com a possibles terres de pasturatge i, com a conqueridors, els pastors espanyols es podien permetre el luxe d’ignorar les seves pròpies lleis i costums quan els convenia”⁵⁶. Tot i que els indis lluitaven per protegir els seus cultius i el seu accés als recursos cada vegada més reduïts de les terres aspres, en realitat, era una lluita desigual per preservar els seus béns indígenes contra l’expansió agressiva dels béns comunals colonials.

Arran d’aquest xoc desigual de béns comunals, va sorgir un procés de formació de propietats privades que semblava una mica el tancament de terres. Aquesta és la història de l’ascens i consolidació de l’hacienda mexicana. El terme hacienda tenia originalment un significat financer i al Mèxic del segle XVI va arribar a estar vinculat a empreses ramaderes comercials. En la mesura que l’hacienda tenia un objecte concret, no designava una extensió de terra —la ramaderia aleshores era una qüestió de drets de pasturatge i zones obertes—, sinó més aviat un ramat de bestiar boví o oví. A mesura que la ramaderia a gran escala es feia cada vegada més rendible i a mesura que les terres de pasturatge d’una regió donada començaven a omplir-se de capacitat, els ramaders prenien mesures per fer valer el control de les parts dels béns comunals colonials, tant per mitjans legals com extralegals, i sovint a costa de les comunitats índies locals. El procés de formació de l’hacienda va ser crucial per a la intensificació dels drets de propietat i la progressiva retirada de les terres dels béns comunals colonials. No es tractava simplement d’acumular terres, sinó de transformar allò que havia començat en poc més que una col·lecció de llicències per pasturar en una cosa més semblant a la propietat privada. En un determinat nivell, el domini dels hacendados sobre la terra sembla haver-se endurit a través de mil i una petites usurpacions, la majoria invisibles per al registre històric, que mantenien a ratlla altres ramaders i infringien els costums establerts de les comunitats índies. Per exemple, se suposava que els nadius tenien, per decret explícit del govern, el dret de recollir llenya de les forests tant si eren propietat privada com si no; no obstant això, nombrosos casos judicials testifiquen el fet que els propietaris de les hisendes van intentar prohibir l’accés a aquest recurs o cobrar als indis una taxa per tallar fusta.⁵⁷ Era un cas clàssic dels rics prevalent, independentment de la normativa formal, sobre els pobres, els dèbils i els estigmatitzats racialment. Reforçar i legitimar aquestes tècniques informals de despossessió va ser un procediment legal instituït per una corona espanyola amb dificultats econòmiques.

Trobant les seves finances en crisi en els moribunds anys del segle XVI, i amb informes que indicaven que la política de terres a la Nova Espanya era caòtica, Felip II va decretar un procediment judicial, la composición, que, a títol onerós, legitimaria la pràctica actual, regularitzaria els títols i establiria límits. Al llarg del segle XVII, en conseqüència es van concedir composiciones als sol·licitants que tenien algun dret a la propietat de la terra de la corona, en virtut de l’ocupació real del terreny, tant si aquesta ocupació havia estat autoritzada com si no. Atesa la importància dels ingressos en tot el procés, els magistrats podrien tenir una predisposició en acceptar reclamacions flagrantment il·legals; i malgrat les reiterades instruccions reials per protegir la propietat de l’Índia, sovint s’emetien composiciones per a terres índies que havien estat ocupades per haciendas.⁵⁸ Per completar el procés de composició, les terres havien de ser formalment delimitades per un magistrat mitjançant una inspecció sobre el terreny (vista de ojos) que implicava la plantació de marcadors, la mesura de distàncies amb un cordó llarg i la creació d’un pla i escriptura. Segons François Chevalier, el resultat va ser esborrar la distinció entre els diferents tipus de concessions de terres que havien prescrit propòsits particulars per als elements components d’una gran finca. “Els drets de propietat reals havien substituït els drets d’usdefruit originals, ja que aquests darrers havien estat tipificats en les primeres concessions d’estancia”.⁵⁹ Al mateix temps, l’exigència de la “vista de ojos” era un pas crucial per establir límits a la terra i registrar el títol de la propietat. Les vastes dimensions de les haciendas més grans excloïen les tanques en la majoria dels casos, però en aspectes importants, es tractava d’un procés de tancament dels béns comunals.

Els pobles indígenes no van ser víctimes passives en aquest procés. Podien i, en alguns casos, obtenien composiciones per a les seves terres i, quan una composición infringia els seus béns comunals, les comunitats sovint recorrien a accions directes per defensar les seves terres.⁶⁰ No obstant això, les configuracions de poder eren tals que les haciendas tendien a prevaler en moltes regions; de vegades es van engolir assentaments natius sencers, juntament amb els seus camps i comunals. Igual que amb els tancaments clàssics a Anglaterra, la creació de concessions més exclusives sobre la terra va soscavar la subsistència dels pobres (indis en aquest cas) i va accelerar l’aparició d’una classe de treballadors agrícoles amb salaris baixos. A Mèxic, els latifundis ramaders depenien i contribuïen a la creació d’una força de treball de camperols nadius desposseïts.⁶¹

LA COLONITZACIÓ VA PROCEDIR DE MANERA MOLT DIFERENT de les parts més septentrionals d’Amèrica del Nord, però aquí, també, un xoc de béns comunals va ser fonamental per a la despossessió de les poblacions autòctones. La ramaderia extensiva i orientada al mercat no era econòmica al terreny boscós de l’est d’Amèrica del Nord, però l’alimentació forestal encara podia suportar prou animals domèstics (sobretot porcs, però també vaques) per contribuir significativament a la subsistència colonial. Davant de les fortes exigències de neteja de terres i construcció de cases, els colons tendien a deixar que els seus animals s’allunyessin i es defensessin per si mateixos, confiant que podrien reunir els que sobrevisqueren quan fossin necessaris. Inevitablement, alguns animals es van reproduir en la natura i es van fer salvatges. Aquestes pràctiques estaven particularment esteses a la regió de Chesapeake, on els boscos eren relativament oberts, el clima era suau i les recompenses per al cultiu de tabac desaconsellaven una cria acurada; no obstant això, els colons de Nova Anglaterra també van permetre vagar animals.

A mesura que van arrelar els hàbits de cultiu a camp obert, les noves colònies van aprovar ràpidament una legislació que derrocava una llarga tradició jurídica anglesa que regulava la responsabilitat dels danys a les collites a causa de la depredació del bestiar. Atès que l’agricultura d’Europa occidental es basava en el cultiu i la ramaderia de cereals a les proximitats, la seva viabilitat depenia de garantir que la fauna de la granja no destruís la flora. Els pastors humans i les pastures dels pobles es trobaven entre els dispositius que s’utilitzaven per controlar les bèsties que pasturaven, però si una vaca es deixava anar a un camp de blat de moro, la legislació anglesa considerava que la responsabilitat corresponia al propietari de la vaca. Aquest últim va ser el responsable de mantenir confinats els seus animals, en cas contrari, podia ser demandat per danys i perjudicis. El 1643, la Cambra dels Ciutadans de Virgínia va decretar que a partir d’ara corresponia als propietaris de les terres de cultiu erigir tanques per evitar els remugants que vagaven, eliminant efectivament la responsabilitat dels criadors de bestiar per mantenir els seus animals tancats. Una legislació similar es va aprovar a les colònies de Nova Anglaterra.⁶² Aquesta inversió de les normes jurídiques del Vell Món limitaven les poblacions que tendien naturalment a fomentar la ramaderia en llibertat i, per tant, a transformar els béns comunals.

Considerant que els observadors anglesos de l’època deploraven com una mena de reversió parcial a la natura la tendència nord-americana a permetre que els animals deambulin mentre es concentren els esforços en el desenvolupament de les terres cultivables, Virginia Anderson demostra que aquesta pràctica va tenir un paper important en la despossessió dels indígenes al llarg de les vores de l’Amèrica del Nord anglesa.⁶³ Depenent del nombre d’animals del Vell Món en general, els efectes sobre la subsistència dels indis podrien anar des del simplement molest fins al completament devastador. De vegades, el bestiar menjava collites de peu; els porcs robaven aliments emmagatzemats o desenterraven cloïsses a les platges. Com a Mèxic, la trepitjada de les peülles i un pasturatge excessiu podria provocar canvis ambientals que afectessin els cérvols i altres poblacions de caça, alhora que estenien males herbes i contribuïen a l’erosió del sòl; per empitjorar les coses, el bestiar va actuar com un vector per propagar malalties del Vell Món entre humans i altres animals.⁶⁴ Els nadius es van queixar amargament dels perjudicis que van patir a causa de la cria ocasional dels colons. A Nova Anglaterra, es van fer esforços a les primeres dècades per ajudar els indis a tancar els seus camps, i els tribunals de vegades concedien indemnitzacions per danys a les collites; tot i que els efectes d’aquestes mesures poden haver estat lleugers, sí que van implicar un sentit de responsabilitat dels colons, cosa que va estar gairebé totalment absent a les colònies del sud. ⁶⁵ A més, amb el pas del temps i l’augment de les tensions entre colons i els autòctons a Nova Anglaterra i el Chesapeake, els colons es van preocupar cada vegada menys pels efectes dels seus animals sobre els mitjans de subsistència autòctons, fins al punt que alguns realment dirigien els seus cavalls i vaques cap als camps indis en un esforç deliberat per allunyar els nadius i fer-se amb les seves terres.⁶⁶

Permetre que les vaques i els porcs s’alimentessin al bosc era clarament alguna cosa més que una transacció entre un colon i l’entorn natural. El fonamental per a la viabilitat d’aquest sistema tan poc metòdic era el supòsit que una vaca o un porc seguien sent propietat d’algú allà on podrien vagar. A la pràctica, la identificació de determinades bèsties podria ser incerta, i el robatori era abundant, malgrat les severes sancions prescrites per les lleis colonials; a més, molts animals es van fer completament salvatges i van generar incertesa sobre la frontera entre la caça salvatge i els béns mobles. Però aquestes anomalies només van fer que els colons fossin més insistents en l’estatus del bestiar com a propietat, observa Virginia Anderson; assenyala, a més, que el pasturatge obert representava una reivindicació a la mateixa terra: “Els colonitzadors, efectivament, es van apropiar de les terres comunals dels indis per a fer-los servir com als seus propis béns comunals”.⁶⁷

Aquest punt mereix ser subratllat. Els colons reclamaven alguna cosa més que el bestiar que ells mateixos havien introduït en aquesta regió. El territori on es trobaven els seus animals ja era una mena de bé comunal; en una intricada geografia de la qual només albirem visions fosques a través de fonts europees, famílies indígenes, bandes i tribus mantenien els drets d’accés als recursos d’aquesta regió. Quan els colons van proclamar, en efecte, que els cérvols, peixos i fustes dels indis estaven oberts a tothom, inclosos els colons, però els porcs i les vaques que rondaven per aquests mateixos boscos eren propietat privada, de fet, estaven intentant una apropiació a l’engròs. Més enllà de les limitades clarianes que van ocupar i cultivar els anglesos, afirmaven el control sobre una zona més gran que correspondria a l’”erm” de l’Europa rural. Es permetia als indis viure aquí i mantenir-se el millor possible, però les normes que regulen l’accés als recursos serien les dels colons. A la pràctica, el marge de subsistència podria reduir-se fins a fer-lo gairebé desaparèixer pels indis que vivien als béns comunals colonials. A Maryland, un líder natiu anomenat Mattagund es va dirigir a les autoritats en aquests termes: “Les vostres vaques i porcs ens fan mal, us acosteu massa a nosaltres per viure i ens conduïu d’un lloc a un altre. No podem volar més lluny, feu-nos saber on viure i com estar segurs en el futur dels porcs i de les vaques”.⁶⁸ Aquí, com a la Nova Espanya, els béns comunals funcionaven com un instrument primordial de despossessió.

Una diferència crucial que distingia el “malbaratament” comú de muntanyes i erms d’Europa dels béns comunals colonials d’Amèrica va ser l’estabilitat bàsica dels primers i la dinàmica expansionista incansable dels segons. El sentiment de persecució de Mattagund no era cap il·lusió. Al llarg dels segles, els pobles indígenes en un front ampli i en constant moviment sentirien els efectes de l’aparició d’invasors de quatre potes fins i tot abans que la varietat de dues potes esdevingués una presència assentada. El procés és familiar en els seus grans contorns -onades d’immigrants, acompanyats del seu bestiar, que busquen cada vegada més terres per establir-se- però Anderson assenyala que, a part de l’explosió demogràfica, el mateix farratge dels animals produïa tendències expansionistes, ja que els danys ambientals inseparables del pasturatge excessiu els van induir a anar cada vegada més lluny a la recerca de suculents herbatges. Un assalt de diverses espècies contra els béns comunals nadius realment estava en marxa a mesura que els béns comunals colonials van avançar per tota la superfície del continent, provocant un moviment de tancament colonial que pràcticament no va deixar espai als indis.

No cal dir que els nadius no van renunciar als seus béns comunals sense lluitar. No hi ha manera de saber amb quina freqüència es van matar porcs i vaques vagabunds, sigui per la seva carn o com a represàlia per danyar els cultius o els magatzems d’aliments. Els indis van fer esforços per negociar un ús compartit de la terra, però quan els colons es van negar a cooperar i quan van augmentar les tensions locals, els animals domèstics eren sovint objectius de destrucció. Els casos més dramàtics i millor documentats es van produir en èpoques de guerres colonials, quan els indígenes van sacrificar el bestiar amb un entusiasme que suggeria un ressentiment acumulat. Durant la resistència powhatana de 1622, els indígenes “van atacar les aus de corral, porcs, vaques, cabres i cavalls de les quals van matar un gran nombre”. La guerra del rei Felip va esclatar a Nova Anglaterra el 1675, en part a causa de les queixes natives pel bestiar; com en el conflicte anterior al Chesapeake, les bèsties domèstiques es van convertir en un objectiu principal per als atacs indis.⁶⁹

Si la Nova Espanya i les colònies angleses presenten històries paral·leles d’uns béns comunals exteriors expansius que van facilitar el tancament posterior minant la subsistència autòctona, la Nova França es presenta com un cas oposat. Aquí, el clima, el terreny i les realitats demogràfiques es van combinar per assegurar que els béns comunals exteriors colonials continuessin sent un factor bastant insignificant. Durant els llargs i freds hiverns que condicionaven la vida i l’agricultura a la vall de Sant Llorenç, el bestiar va haver de ser alimentat als estables. Aquesta restricció, combinada amb la baixa població i el corresponent limitat mercat de productes carnis i lactis, tendia a mantenir els ramats relativament petits, rarament més que uns pocs caps de bestiar, porcs i cavalls, suficient per proveir les modestes necessitats d’una família.⁷⁰ Els animals podien pasturar a la terra cultivable poc temps entre la collita i la nevada, i a l’estiu hi havia pastures comunals, típicament a la vora del riu o a les illes fluvials. En la mesura que aquests recursos pastorals van resultar insuficients, el dens bosc de coníferes fora de les zones cultivades oferia poc per atreure els herbívors domèstics. A més, deixar els animals abandonats a la seva sort durant tot l’any hauria estat fora de dubte en aquest clima del nord. En conseqüència, es busca en va a través dels registres de Nova França indicis de comunals de colons que afectessin la subsistència indígena. Les queixes, com les que hi ha, no provenen d’indis, sinó de colons, que protestaven perquè els gossos dels indígenes mataven les seves ovelles.⁷¹ A les diverses explicacions que s’han avançat en el passat per la relació comparativament pacífica entre indígenes i colons de la Nova França (com ara el comerç de pells, les baixes poblacions i l’enfocament catòlic de la diversitat cultural), podríem afegir una consideració addicional: l’absència d’uns béns comunals colonials agressius.

LA DESPOSSESSIÓ A TRAVÉS DELS BÉNS COMUNS COLONIALS no es va limitar a l’Amèrica del Nord colonial del segle XVII; processos similars es van estendre per àmplies seccions del món als darrers segles.⁷² Els pastors holandesos, que van començar des del cap de Bona Esperança, van moure els seus ramats cada vegada més a l’interior de Sudàfrica, arrencant el control de vastes praderies als pastors de Khoikhoi sense recórrer significativament als tancaments, les millores o la propietat establerta legalment. En lloc d’això, van confiar en armes de foc, cavalls i llicències governamentals (“loan farms“) per obtenir el control de les fonts vitals d’aigua; els nadius es van allunyar o van acceptar llocs subordinats com a empleats en ranxos controlats per blancs.⁷³ Un patró similar es va desenvolupar a tota Austràlia al segle XIX, on els criadors d’ovelles conduïen els seus ramats cap al que es considerava una gran pastura comunal interior, independentment de les reclamacions anteriors dels farratgers aborígens. Com a Mèxic, l’explosió de la població ovina va alterar el paisatge de manera que freqüentment soscava la subsistència autòctona; i, com a Sud-àfrica, els pastors blancs sovint monopolitzaven els valuosos subministraments d’aigua. Els aborígens supervivents van haver d’allunyar-se o acceptar una posició dependent en els marges de la societat de colons, subsistint amb el treball assalariat i la caritat.⁷⁴

Les altes planes de l’oest dels Estats Units constitueixen una interessant variant d’un patró global del segle XIX. Aquí, el desenvolupament ecològic clau que va soscavar la subsistència i, per tant, la força, de les poblacions indígenes va ser la desaparició de les bandades de bisons; davant la fam, els indígenes no podien resistir la despossessió i el confinament a les reserves. Moltes causes van contribuir a la destrucció del bisó. L’expansió des de l’est de la ramaderia a camp obert va jugar un paper important, sobretot en bloquejar l’accés a les zones més humides on els bisons haurien trobat, en cas contrari, aliment en temps de sequera. L’equitació autòctona també va ser un factor. Havent domesticat per al seu propi ús el primer herbívor del Vell Món que va aparèixer enmig d’ells, el cavall, els pobles de les planes van florir inicialment a mesura que la seva caça de bisons es va fer més eficient; a la llarga, però, la seva caça excessiva, per no mencionar la pressió que els seus creixents ramats de cavalls posaven sobre els recursos d’herba, van contribuir a la decadència del bisó. L’exèrcit dels Estats Units va ajudar al llarg del procés, sacrificant estratègicament bisons per debilitar la resistència índia. Van caure molts més animals pels caçadors euroamericans que subministraven la indústria de la pell de búfal de la dècada de 1870 i principis de la dècada de 1880. Aquests caçadors ben equipats repartien la praderia oberta entre ells i collien pells per milers. Segons el coronel Richard Dodge, “hi ha regulacions no escrites reconegudes com a lleis, que atorguen a cada caçador determinats drets de descobriment i ocupació”. Els caçadors industrials i els ramaders van estendre les seves respectives versions dels béns comunals colonials a través de les àmplies planes occidentals, fent importants contribucions a l’aniquilació del bisó i a la destrucció dels béns comunals natius.⁷⁵

Al món real de l’Amèrica del Nord colonial, la destrucció de formes de propietat indígenes i l’establiment de nous règims de propietat colonial no van seguir el patró que suggereixen John Locke i innombrables teòrics. Amèrica (per no parlar d’Austràlia, Sud-àfrica i Nova Zelanda) no va rebre els europeus com si fos uns béns comuns universals d’accés obert i els colons no van establir inicialment el control de la terra mitjançant procediments semblants al tancament. A la llarga, per descomptat, van aparèixer tanques, inspeccions, oficines de registre i altres desenvolupaments associats a la propietat privada i es van assentar nous règims de propietat dels quals els pobles nadius van quedar en gran part exclosos. Però la privatització de la terra no va ser el principal mecanisme pel qual el territori indígena quedava en mans dels colonitzadors; quan es va produir aquest tipus de tancament en molts llocs, la despossessió ja era un fet realitzat, gràcies en gran manera a les intromissions dels béns comunals colonials.

La descripció errònia de John Locke de la formació de propietats colonials com a tancament d’un gran comú universal no va ser res més que un error innocent. Va servir tant per esborrar la propietat nativa de la terra al principi com per assimilar l’apropiació colonial amb “progrés”, per entendre-la tant en el seu sentit agrícola especialitzat com en el seu significat més general. Posar el focus en el pioner, amb la seva cabana de troncs, la destral i l’arada, en lloc de posar-lo en les vaques, els porcs i les ovelles que va enviar itinerant per les terres comunals natives, té l’efecte d’amagar el negoci central de colonitzar “noves” terres, és a dir, la despossessió dels pobles indígenes i la imposició de nous règims de propietat. Per descomptat, es tractava de molt més que les intrusions d’espècies animals estrangeres: el creixement dels béns comunals colonials requeria un desequilibri de poder, el producte, al seu torn, de desenvolupaments tan familiars com la dependència comercial, les malalties i el despoblament, la violència o l’amenaça de violència.⁷⁶ Per tant, la formació de la propietat i la formació de l’Estat es van desenvolupar en tàndem; eren, en aspectes importants, diferents aspectes del mateix procés.

La noció que l’Amèrica precolombina formava un bé comú universal i que la colonització prenia la forma d’un programa massiu de tancament, que establia propietats en terres on no s’havia sabut tal cosa abans, ha tingut una llarga vida.⁷⁷ Una variant procolonialista i favorable al tancament es pot rastrejar des de Locke i els seus predecessors fins a la Il·lustració escocesa, on va arrelar la idea que la propietat privada era el segell distintiu de la civilització (i la justificació del domini europeu sobre les societats “rudes” que no tenien aquesta institució), amb la idea moderna que els “drets de propietat”, en el sentit de concessions fortes i exclusives de la terra, són essencials per al desenvolupament econòmic.⁷⁸ Molts escriptors de l’esquerra estan tan inclinats a subscriure la visió de Locke sobre la colonització com tancaments, tot i que en aquest cas s’inverteixen les valències dels béns comunals i dels tancaments. L’associació dels “béns comunals” amb els pobres d’Anglaterra i els indis d’Amèrica, per no mencionar els seus matisos de compartició i cooperació, pot conduir a una visió romàntica que emfatitzi els aspectes col·lectius de la comunalització i ignori la naturalesa exclusiva de la majoria dels béns comunals coneguts a la història. Així, l’enfocament polític de l’assaig de Locke “De la Propietat” s’inverteix a mesura que els béns comunals i els camps oberts d’“Amèrica” s’idealitzen en lloc de ser denigrats, però la comprensió bàsica de la colonització encara es pot rastrejar a Locke.⁷⁹ Un sentit més clar de la formació de la propietat colonial, purgada de la ideologia colonialista, ens exigeix ​​abandonar el concepte dels béns comuns universals d’accés obert i explorar les maneres en què diferents sistemes de propietat, cadascun amb les seves pràctiques particulars de comunalització, s’enfrontaven en una lluita desigual.

¹ Peter Linebaugh and Marcus Rediker, The Many‐Headed Hydra: Sailors, Slaves, Commoners, and the Hidden History of the Revolutionary Atlantic (Boston, 2000), 44. Consideracions similars de tancaments i colonització es poden trobar a les següents obres: Francis Jennings, The Invasion of America: Indians, Colonialism, and the Cant of Conquest (Chapel Hill, N.C., 1975), 82–83; Thomas Flanagan, “The Agricultural Argument and Original Appropriation: Indian Lands and Political Philosophy,” Canadian Journal of Political Science 22 (1989): 589–602; Gary B. Nash, Red, White, and Black: The Peoples of Early North America, 4th ed. (Upper Saddle River, N.J., 2000), 23; Patricia Seed, American Pentimento: The Invention of Indians and the Pursuit of Riches (Minneapolis, 2001), 32–34; Nancy Shoemaker, A Strange Likeness: Becoming Red and White in Eighteenth‐Century North America (New York, 2004), 20–22; Stuart Banner, How the Indians Lost Their Land: Law and Power on the Frontier (Cambridge, Mass., 2005), 37–39, 258–259; Ben Maddison, “Radical Commons Discourse and the Challenges of Colonialism,” Radical History Review, no. 108 (2010): 29–48.

² E. P. Thompson, “Custom, Law and Common Right,” in Thompson, Customs in Common (New York, 1991), 164–175. Vegeu també Ranajit Guha, A Rule of Property for Bengal: An Essay on the Idea of Permanent Settlement (Durham, N.C., 1996).

³ Sobre tancaments anglesos, vegeu R. H. Tawney, The Agrarian Problem in the Sixteenth Century (London, 1912); Joan Thirsk, ed., The Agrarian History of England and Wales, vol. 4: 1500–1640 (Cambridge, 1967), chap. 4; J. A. Yelling, Common Field and Enclosure in England, 1450–1850 (London, 1977); J. M. Neeson, Commoners: Common Right, Enclosure and Social Change in England, 1700–1820 (Cambridge, 1993).

⁴ És cert que el llenguatge del “tancament” té un so parroquialment anglès, però, tot i que els contemporanis poques vegades parlaven d’un “moviment de tancament” en el context de l’Europa continental, els historiadors troben evidències considerables de desenvolupaments que no són com els canvis que van transformar el camp anglès a principis del període modern. Marc Bloch, French Rural History: An Essay on Its Basic Characteristics, trans. Janet Sondheimer (Berkeley, Calif., 1966), chap. 6; Gérard Béaur, Histoire agraire de la France au XVIIIe siécle: Inerties et changements dans les campagnes françaises entre 1715 et 1815 (Paris, 2000), 64–83, 300–302; Martina de Moor, Leigh Shaw‐Taylor, and Paul Warde, “Comparing the Historical Commons of North West Europe: An Introduction,” in de Moor, Shaw‐Taylor, and Warde, eds., The Management of Common Land in North West Europe, c. 1500–1850 (Turnhout, Belgium, 2002), 15–31; Jesús García Fernéndez, “Champs ouverts et champs clôturés en Vieille‐Castille,” Annales: Économies, sociétés, civilisations 20, no. 4 (1965): 692–718; Juan Diego Pérez Cebada and Felipa Sánchez Salazar, “Destroying the Commons: The Enclosure of Lands in Spain in the ‘Ancien Régime’” (paper presented to the International Association for the Study of Common Property, Brescia, Italy, 2006).

⁵ John Locke, Two Treatises of Government, ed. Peter Laslett (Cambridge, 1960), 133–146.

⁶ James Tully, A Discourse on Property: John Locke and His Adversaries (Cambridge, 1980); Tully, “Differences in the Interpretation of Locke on Property,” in Tully, An Approach to Political Philosophy: Locke in Contexts (Cambridge, 1993), 118–136. L’argument de Tully desafia la visió de C. B. Macpherson de Locke com a filòsof de les relacions de propietat capitalistes. Macpherson, The Political Theory of Possessive Individualism: Hobbes to Locke (Oxford, 1962), chap. 5; Macpherson, “Capitalism and the Changing Concept of Property,” in Eugene Kamenka and R. S. Neale, eds., Feudalism, Capitalism and Beyond (London, 1975), 105–124.

⁷ Locke, Two Treatises of Government, 134.

⁸ “Els boscos i els grans béns comunals fan que els pobres que estan a sobre ells s’assemblin massa als indis,” va escriure John Bellers l’any 1714 (citat a Thompson, “Custom, Law and Common Right,” 165). Vegeu també Neeson, Commoners, 30.

⁹ Locke, Two Treatises of Government, 137.

¹⁰ La insistència de Locke en el dret d’apropiació unilateral en l’estat de natura, apropiació que no requereix el consentiment de ningú, és una característica que, segons Barbara Arneil, distingeix la seva teoria de la propietat de la d’Hugo Grotius. Arneil, John Locke i Amèrica: The Defence of English Colonialism (Oxford, 1996), 61–62.

¹¹ Elinor Ostrom, Governing the Commons: The Evolution of Institutions for Collective Action (New York, 1990), chap. 3; David Feeny, Fikret Berkes, Bonnie J. McCay, and James M. Acheson, “The Tragedy of the Commons: Twenty‐Two Years Later,” Human Ecology 18, no. 1 (1990): 1–19; Bonnie J. McCay and Svein Jentoft, “Market or Community Failure? Critical Perspectives on Common Property Research,” Human Organization 57, no. 1 (1998): 21–29.

¹² James Tully, “Rediscovering America: The Two Treatises and Aboriginal Rights,” in Tully, An Approach to Political Philosophy, 137–176.

¹³ Joan Thirsk, “The Common Fields,” Past & Present, no. 29 (December 1964): 3–25. Per obtenir una excel·lent descripció (en aquest cas en un context colonial americà) de la gestió col·lectiva del bestiar com a acompanyament del cultiu de cereals, vegeu Brian Donahue, The Great Meadow: Farmers and the Land in Colonial Concord (New Haven, Conn., 2004).

¹⁴ Robert I. Burns, ed., Las Siete Partidas, 5 vols., vol. 3: Medieval Law: Lawyers and Their Work (Philadelphia, 2001), 820–822.

¹⁵ Vicki Hsueh, “Cultivating and Challenging the Common: Lockean Property, Indigenous Traditionalisms, and the Problem of Exclusion,” Contemporary Political Theory 5, no. 2 (2006): 193–214.

¹⁶ Rebecca Horn, personal communication, March 4, 2009.

¹⁷ Sobre la tinença de la terra i l’agricultura entre els pobles Nahua del centre de Mèxic, vegeu Charles Gibson, The Aztecs under Spanish Rule: A History of the Indians of the Valley of Mexico, 1519–1810 (Stanford, Calif., 1964), chap. 10; H. R. Harvey, “Aspects of Land Tenure in Ancient Mexico,” in H. R. Harvey and Hanns J. Prem, eds., Explorations in Ethnohistory: Indians of Central Mexico in the Sixteenth Century (Albuquerque, N.M., 1984), 83–102; S. L. Cline, Colonial Culhuacan, 1580–1600: A Social History of an Aztec Town (Albuquerque, N.M., 1986), chap. 8; James Lockhart, The Nahuas after the Conquest: A Social and Cultural History of the Indians of Central Mexico, Sixteenth through Eighteenth Centuries (Stanford, Calif., 1992), chap. 5; Elizabeth Boone, “Glorious Imperium: Understanding Land and Community in Moctezuma’s Mexico,” in David Carrasco and Eduardo Matos Moctezuma, eds., Moctezuma’s Mexico: Visions of the Aztec World (Niwot, Colo., 1992), 159–173; Rebecca Horn, Postconquest Coyoacan: Nahua‐Spanish Relations in Central Mexico, 1519–1650 (Stanford, Calif., 1997), chap. 5.

¹⁸ Sobre el concepte de béns comunals indígenes a la vall d’Arkansas, vegeu Kathleen DuVal, The Native Ground: Indians and Colonists in the Heart of the Continent (Philadelphia, 2006), 7–9. Sobre la prevalença de concessions particulars de recursos al nord-oest del Pacífic, vegeu Wayne Suttles, ed., Northwest Coast (Washington, D.C., 1990); Richard Daly, Our Box Was Full: An Ethnography for the Delgamuukw Plaintiffs (Vancouver, B.C., 2005); Douglas C. Harris, Landing Native Fisheries: Indian Reserves and Fishing Rights in British Columbia, 1849–1925 (Vancouver, B.C., 2008).

¹⁹ Conrad Heidenreich, Huronia: A History and Geography of the Huron Indians, 1600–1650 (Toronto, 1971), 168–171; Bruce G. Trigger, The Children of Aataentsic: A History of the Huron People to 1660 (Montreal, 1976), 34–40; Anthony F. C. Wallace, “Woman, Land, and Society: Three Aspects of Aboriginal Delaware Life,” Pennsylvania Archeologist 17, no. 1–4 (1947): 1–35; Kathleen J. Bragdon, Native People of Southern New England, 1500–1650 (Norman, Okla., 1996); Dean R. Snow, The Iroquois (Oxford, 1994).

²⁰ William Cronon, Changes in the Land: Indians, Colonists, and the Ecology of New England (New York, 1983), 60–68. La terra dels Creeks, diu Claudio Saunt, “no era tant posseïda com usada”. Saunt, A New Order of Things: Property, Power, and the Transformation of the Creek Indians, 1733–1816 (New York, 1999), 40–42.

²¹ Gabriel Sagard, The Long Journey to the Country of the Hurons, ed. George M. Wrong, trans. H. H. Langton (Toronto, 1939), 103.

²² Chrestien Le Clercq, New Relation of Gaspesia, with the Customs and Religion of the Gaspesian Indians, trans. and ed. William F. Ganong (Toronto, 1910), 237.

²³ Vegeu Tim Ingold, The Appropriation of Nature: Essays on Human Ecology and Social Relations (Manchester, 1986), chap. 6.

²⁴ Patricia Albers and Jeanne Kay, “Sharing the Land: A Study in American Indian Territoriality,” in Thomas E. Ross and Tyrel G. Moore, eds., A Cultural Geography of North American Indians (Boulder, Colo., 1987), 47–91; Theodore Binnema, Common and Contested Ground: A Human and Environmental History of the Northwestern Plains (Norman, Okla., 2001); DuVal, The Native Ground, 9, 203.

²⁵ Hi ha una rica literatura, principalment obra d’antropòlegs, sobre els territoris de caça dels algonquins del nord, tant en el passat llunyà com en temps més recents. Els aspectes més destacats inclouen Frank G. Speck, “Mistassini Hunting Territories in the Labrador Peninsula,” American Anthropologist 25, no. 4 (1923): 452–457; Eleanor Burke Leacock, The Montagnais “Hunting Territory” and the Fur Trade (Menasha, Wis., 1954); Toby Morantz, “Historical Perspectives on Family Hunting Territories in Eastern James Bay,” Anthropologica, n.s., 28, no. 1–2 (1986): 64–91; Adrian Tanner, “The Significance of Hunting Territories Today,” in Bruce Alden Cox, ed., Native People, Native Lands: Canadian Indians, Inuit and Metis (Ottawa, 1987), 60–74; Harvey Feit, “Les territoires de chasse algonquiens avant leur ‘découverte’? Études et histoires sur la tenure, les incendies de forêt et la sociabilité de la chasse,” Recherches amérindiennes au Québec 34, no. 3 (2004): 5–22; Colin Scott, “Property, Practice and Aboriginal Rights among Quebec Cree Hunters,” in Tim Ingold, David Riches, and James Woodburn, eds., Hunters and Gatherers, vol. 2: Property, Power and Ideology (Oxford, 1988), 35–51.

²⁶ Cronon, Changes in the Land, 48–53.

²⁷ Richard M. Morse, “Some Characteristics of Latin American Urban History,” American Historical Review 67, no. 2 (January 1962): 327.

²⁸ “Ordenanzas hechas para los descubrimientos, nuevas poblaciones y pacificaciones,” July 13, 1573, in Francisco de Solano, ed., Cedulario de tierras: Compilación de legislación agraria colonial, 1497–1820 (Mexico City, 1991), 220–221. Vegeu també Gilbert R. Cruz, Let There Be Towns: Spanish Municipal Origins in the American Southwest, 1610–1810 (College Station, Tex., 1988), 112–113; David J. Weber, The Spanish Frontier in North America (New Haven, Conn., 1992), 320.

²⁹ Edmund S. Morgan, American Slavery, American Freedom: The Ordeal of Colonial Virginia (New York, 1975), 81–82.

³⁰ Sumner Chilton Powell, Puritan Village: The Formation of a New England Town (Middletown, Conn., 1963), 92.

³¹ Ibid., 104; Philip J. Greven, Four Generations: Population, Land, and Family in Colonial Andover, Massachusetts (Ithaca, N.Y., 1970), 42.

³² David Grayson Allen, In English Ways: The Movement of Societies and the Transferal of English Local Law and Custom to Massachusetts Bay in the Seventeenth Century (Chapel Hill, N.C., 1981).

³³ Ibid.

³⁴ Kenneth A. Lockridge, A New England Town: The First Hundred Years, Dedham, Massachusetts, 1636–1736 (New York, 1970), 82.

³⁵ Donahue, The Great Meadow, 117–127.

³⁶ “Reglements de police,” May 11, 1676, in Pierre Georges Roy, ed., Ordonnances, commissions, etc., etc., des gouverneurs et intendants de la Nouvelle‐France, 1639–1706, 2 vols. (Beauceville, Quebec, 1924), 1: 197. Acords similars van prevaler a gran part de l’Antic Règim de França; Bloch, French Rural History, 46–47.

³⁷ Louise Dechêne, Habitants and Merchants in Seventeenth‐Century Montreal (Montreal, 1992), 175–177.

³⁸ “Ordinance of Superior Council,” August 13, 1725, in Pierre Georges Roy, ed., Inventaire des jugements et délibérations du conseil supérieur de la Nouvelle‐France de 1717 é 1760, 7 vols. (Beauceville, Quebec, 1932), 1: 261.

³⁹ Dechêne, Habitants and Merchants in Seventeenth‐Century Montreal, 177.

⁴⁰ Allan Greer, Peasant, Lord, and Merchant: Rural Society in Three Quebec Parishes, 1740–1840 (Toronto, 1985), 11–12; Colin M. Coates, The Metamorphoses of Landscape and Community in Early Quebec (Montreal, 2000), 35.

⁴¹ Vegeu “Ordonnance de Jean Talon,” June 20, 1680, in Roy, Ordonnances, commissions, etc., etc., 1: 266–275.

⁴² Francis Higginson, New‐Englands Plantation (1630; repr., New York, 1970), 4.

⁴³ Recopilación de leyes de los reynos de las Indias, 3 vols. (Madrid, 1681), 2: 103, libro 4, titulo 12, ley v, April 4, 1532, as quoted and translated in William B. Taylor, Landlord and Peasant in Colonial Oaxaca (Stanford, Calif., 1972), 67.

⁴⁴ David E. Vassberg, Land and Society in Golden Age Castile (Cambridge, 1984), 11, 36, 79–83.

⁴⁵ Gibson, The Aztecs under Spanish Rule, 275–279. Since rocky and swampy land was not counted toward the total, estancias generally covered much larger areas than what the law specified.

⁴⁶ Herman W. Konrad, A Jesuit Hacienda in Colonial Mexico: Santa Lucia, 1576–1767 (Stanford, Calif., 1980), 28–34.

⁴⁷ Ibid., 62, 85; Jonathan D. Amith, The Möbius Strip: A Spatial History of Colonial Society in Guerrero, Mexico (Stanford, Calif., 2005), 164.

⁴⁸ Amith, The Möbius Strip, 186, 188.

⁴⁹ Taylor, Landlord and Peasant in Colonial Oaxaca, 117.

⁵⁰ Recopilación de leyes de los reynos de las Indias, 2: 113.

⁵¹ Vegeu, per exemple, Solano, Cedulario de tierras, 173, 177, 198.

⁵² Chantal Cramaussel, Poblar la frontera: La provincia de Santa Bárbara en Nueva Vizcaya durante los siglos XVI y XVII (Zamora, Mexico, 2006), 309–310.

⁵³ Gibson, The Aztecs under Spanish Rule, 281–285.

⁵⁴ Elinor G. K. Melville, A Plague of Sheep: Environmental Consequences of the Conquest of Mexico (Cambridge, 1994), 31, 115.

⁵⁵ Andrew Sluyter, “The Ecological Origins and Consequences of Cattle Ranching in Sixteenth‐Century New Spain,” Geographical Review 86, no. 2 (1996): 161–177; Miguel Aguilar‐Robledo, “Formation of the Miraflores Hacienda: Lands, Indians, and Livestock in Eastern New Spain at the End of the Sixteenth Century,” Journal of Latin American Geography 2, no. 1 (2003): 87–110.

⁵⁶ Melville, A Plague of Sheep, 154.

⁵⁷ Eric Van Young, Hacienda and Market in Eighteenth‐Century Mexico: The Rural Economy of the Guadalajara Region, 1675–1820 (Berkeley, Calif., 1981), 332–333; Recopilación de leyes de los reynos de las Indias, 2: 113v, libro IV, titulo XVII, “Que los indios puedan cortar madera de los montes para su aprovechamiento,” October 7, 1559.

⁵⁸ Amith, The Möbius Strip, 95–98; Recopilación de leyes de los reynos de las Indias, 2: 104v, law of June 30, 1646.

⁵⁹ François Chevalier, Land and Society in Colonial Mexico: The Great Hacienda, trans. Alvin Eustis (Berkeley, Calif., 1963), 276. Investigacions posteriors en el camp suggereixen que Chevalier va simplificar una mica aquest procés, passant per alt les regions que no s’ajustaven al patró que va descriure. Eric Van Young, “Mexican Rural History since Chevalier: The Historiography of the Colonial Hacienda,” Latin American Research Review 18, no. 3 (1983): 5–61.

⁶⁰ Taylor, Landlord and Peasant in Colonial Oaxaca, 84–85.

⁶¹ En una variant de la frontera tardana sobre el patró de despossessió de Nova Espanya a través de la instrumentalització dels béns comunals colonials, les poblacions natives de l’Alta Califòrnia es van veure obligades, a finals del segle XVIII i principis del XIX, a acceptar el bateig i el règim missioner franciscà després que el bestiar espanyol havia minat la seva subsistència. Steven W. Hackel, Children of Coyote, Missionaries of Saint Francis: Indian‐Spanish Relations in Colonial California, 1769–1850 (Chapel Hill, N.C., 2005), 67–80.

⁶² Virginia DeJohn Anderson, Creatures of Empire: How Domestic Animals Transformed Early America (New York, 2004), 114; Richard Brandon Morris, Studies in the History of American Law, with Special Reference to the Seventeenth and Eighteenth Centuries, 2nd ed. (Philadelphia, 1959), 208–210; David Thomas Konig, Law and Society in Puritan Massachusetts: Essex County, 1629–1692 (Chapel Hill, N.C., 1979), 118.

⁶³ Anderson, Creatures of Empire.

⁶⁴ Ibid., 185–190; Cronon, Changes in the Land, 141–150.

⁶⁵ The General Laws and Liberties of the Massachusetts Colony (Cambridge, Mass., 1672), 76–77.

⁶⁶ David J. Silverman, Faith and Boundaries: Colonists, Christianity, and Community among the Wampanoag Indians of Martha’s Vineyard, 1600–1871 (New York, 2005), 149.

⁶⁷ Anderson, Creatures of Empire, 139–140, 171.

⁶⁸ Ibid., 221. See also James D. Rice, Nature and History in the Potomac Country: From Hunter‐Gatherers to the Age of Jefferson (Baltimore, 2009), chap. 6.

⁶⁹ Anderson, Creatures of Empire, 179, 224–240; Virginia DeJohn Anderson, “King Philip’s Herds: Indians, Colonists, and the Problem of Livestock in Early New England,” William and Mary Quarterly, 3rd ser., 51, no. 4 (October 1994): 601–624.

⁷⁰ Greer, Peasant, Lord, and Merchant, 40–42.

⁷¹ Denys Delége, “Microbes, animaux et eau en Nouvelle‐France,” Globe: Revue internationale d’études québécoises 9, no. 1 (2006): 126; Library and Archives Canada, MG8, A6, Ordonnances des intendants de la Nouvelle‐France, May 29, 1751.

⁷² Per conèixer bé l’extensió i la varietat d’aquest procés als Estats Units i als dominis britànics, que posa l’èmfasi en l’aspecte de la propietat de l’expansió colonial molt més que en la despossessió dels nadius, vegeu John C. Weaver, The Great Land Rush and the Making of the Modern World, 1650–1900 (Montreal, 2003), 264–308.

⁷³ Leonard Guelke and Robert Shell, “Landscape of Conquest: Frontier Water Alienation and Khoikhoi Strategies of Survival, 1652–1780,” Journal of Southern African Studies 18, no. 4 (1992): 803–824.

⁷⁴ Henry Reynolds, Dispossession: Black Australians and White Invaders (St. Leonards, N.S.W., 1989), chap. 3; Robert Foster, “Coexistence and Colonization on Pastoral Leaseholds in South Australia, 1851–99,” in John McLaren, A. R. Buck, and Nancy E. Wright, eds., Despotic Dominion: Property Rights in British Settler Societies (Vancouver, B.C., 2005), 248–265.

⁷⁵ Sobre indis, cavalls i bisons, vegeu Pekka Héméléinen, “The Rise and Fall of Plains Indian Horse Cultures,” Journal of American History 90, no. 3 (December 2003): 833–862. Sobre cacera i ramaderia dels euroamericans, vegeu Andrew C. Isenberg, The Destruction of the Bison: An Environmental History, 1750–1920 (New York, 2000), 130–143, Dodge quotation from 133. Per a una anàlisi de la colonització de les praderies canadenques en termes de formes successives de béns comunals, vegeu Irene Spry, “The Great Transformation: The Disappearance of the Commons in Western Canada,” in Richard Allen, ed., Man and Nature on the Prairies (Regina, Sask., 1976), 21–45.

⁷⁶ Aquesta idea de vegades s’oblida en els enfocaments mediambientals de la història que minoren el paper de l’acció humana. Vegeu, per exemple, Alfred W. Crosby, Ecological Imperialism: The Biological Expansion of Europe, 900–1900 (New York, 1986).

⁷⁷ Per citar un exemple d’una obra de referència recent, vegeu Paul C. Rosier, “Land Tenure,” in Shepard Krech, John Robert McNeill, and Carolyn Merchant, eds., Encyclopedia of World Environmental History (New York, 2004), 751–752.

⁷⁸ Robert A. Williams, Linking Arms Together: American Indian Treaty Visions of Law and Peace, 1600–1800 (New York, 1997), 146; Adam Ferguson, An Essay on the History of Civil Society (Edinburgh, 1767), 112–164. Per a l’argument dels drets de propietat moderns, vegeu Douglass C. North and Robert Paul Thomas, The Rise of the Western World: A New Economic History (Cambridge, 1973); Hernando de Soto, The Mystery of Capital: Why Capitalism Triumphs in the West and Fails Everywhere Else (New York, 2000).

⁷⁹ Vegeu, per exemple, Peter Linebaugh, The Magna Carta Manifesto: Liberties and Commons for All (Berkeley, Calif., 2008).