Zomia és el nom que li va posar l’historiador Willen van Schendel a una àrea geogràfica del sud-est asiàtic continental que es troba per damunt dels tres mil metres i que és quasi tan gran com Europa, 2,5 milions de km quadrats, en la qual viuen uns cent milions de persones de diferents comunitats rurals.
És l’àrea més gran del món de societats sense Estat, amb la particularitat que des de fa segles fugen conscientment de les lleves dels exèrcits regulars, del pagament d’impostos, del treball assalariat i altres formes d’esclavatge, de la instrucció obligatòria i en definitiva del control directe de la població per part d’un Estat, però també alguns són successors de gent que van escapar d’epidèmies portades pels europeus, mitjançant la dispersió física i la mobilitat cap a les muntanyes de Zomia.
L’antropòleg James C. Scott va publicar l’any 2009 el llibre “The Art of Not Being Governed” (L’art de no ser governats) en el qual explica les diferents pràctiques o arts que utilitzen aquests pobles fugitius des de fa segles per escapar del control estatal, per frustrar la seva incorporació a Estats propers.
La primera és fugir a territoris muntanyencs de difícil accés. Scott utilitza el terme “espai no estatal” per a referir-se a “ubicacions on, degut principalment a obstacles geogràfics, l’estat té una dificultat especial a establir i mantenir la seva autoritat”. En aquests espais no es pot practicar un tipus d’agricultura de monocultiu basat en el regadiu, adient al desenvolupament dels estats, especialment, en els estats asiàtics, el cultiu de l’arròs que permet el magatzematge, acumulació i per tant l’interès comercial. Aquest tipus d’agricultura comercial s’ha de fer en valls i riberes que és on s’han anat desenvolupant els Estats, també pel fet que la tecnologia del transport requereix que els cultius i els centres d’emmagatzematge estiguin en llocs de fàcil accés.
A Zomia es practica el pasturatge de transhumància, la recol·lecció silvestre i el cultiu de fruites i verdures peribles en policultius dispersos de tala i crema, que Scott anomena “agricultura d’escapament” (formes de cultiu pensades per a dificultar la seva apropiació per l’estat), que requereixen molt treball humà, que per una banda impedeix l’acumulació, fa poc atractiu el saqueig, i per altra teixeix xarxes de suport mutu per fer comunitat horitzontal.
Però l’estratègia més increïble que utilitzen és que aquestes societats no s’articulen en la identitat, sigui lingüística, biològica, geogràfica o cultural, perquè l’intercanvi entre comunitats descentralitzades és constant i això provoca l’absència de fronteres polítiques i dificulta la tendència dels Estats a dotar-los d’una identitat que permeti la seva assimilació. Les comunitats de Zomia es basen en la tradició oral, hi ha més de quatre-centes llengües, i en els seus relats dificulten conscientment la creació de genealogies i llegendes de formació de dinasties per impedir l’emergència de jerarquies, que també sol estar molt vinculat a la creació de la identitat nacional i la derivació en Estats moderns.
Els governs dels voltants els anomenen despectivament com gitanos, cosacs, bàrbars o salvatges. La importància dels estats a la història s’ha exagerat, durant pràcticament la major part de la història humana s’ha funcionat amb societats sense Estat o amb pseudoestats o amb Estats febles, amb sobiranies fragmentades o poliarquies com deia Hegel, amb molts esvorancs pels quals fugien les comunitats al seu control.