He acabat de llegir el meu primer llibre del filòsof, agricultor i savi, Masanobu Fukuoka (1913-2008). El llibre porta per títol «Sembrant en el desert. Llavors per a la regeneració del planeta». Aquest llibre no es refereix només al significat convencional de desert, sinó a l’esgotament de la terra, a causa de les pràctiques errònies de l’agricultura moderna, i això també és extrapolable al buidament espiritual de l’ésser humà modern que necessita igualment autoregenerar-se, com la natura a la qual pertany. En un capítol del llibre, Fukuoka menciona el Iriai, una forma tradicional japonesa de gestió comunal de les forests que es practica des de com a mínim el segle xiii. Comenta, que a diferència d’altres llocs, com l’Índia, Japó va tenir èxit en la replantació de boscos al llarg del país perquè els agricultors van rebre llavors lliures de despeses i les cooperatives forestals -més de 600 a tot el país que són el llegat històric del Iriai– sempre estaven allí per al suport mutu.
Buscant més sobre el Iriai he trobat aquest discurs que va fer al Japó el pensador i historiador Ivan Illich (1926- 2002) durant el simposi «La Ciència i l’Home» al març de 1982. Illich compara la societat tecnològica actual amb la societat comunal del passat que també va existir al Japó i a Mèxic, del qual també parla:
«Ja s’aprecia clarament que les màquines que imiten a l’home estan usurpant totes les facetes de la vida quotidiana i que tals màquines estan forçant a la gent a comportar-se com elles. Els nous dispositius electrònics tenen el poder de forçar a la gent a “comunicar-se” entre si i amb aquests en termes de la màquina. Allò que estructuralment no s’adapti a la lògica de les màquines és efectivament depurat d’una cultura dominada per la seva utilització.
El comportament maquinal de la gent encadenada a l’electrònica constitueix una degradació del seu benestar i la seva dignitat, la qual cosa, per a la gran majoria i a llarg termini, es tornarà intolerable. Observar l’efecte degradant dels ambients programats demostra que en ells les persones esdevenen insolents, impotents, narcisistes i apolítiques: el procés polític s’esquerda a causa que la gent deixa de ser capaç de governar-se a si mateixa i exigeix ser conduïda.
Japó és tingut per la capital de l’electrònica; seria meravellós si es tornés, per a tothom, en el model d’una nova política d’autolimitació a l’àrea de les comunicacions, la qual cosa, al meu entendre, serà d’aquí d’ara endavant molt necessari si un poble desitja mantenir el seu autogovern.
La conducció electrònica com a assumpte polític pot considerar-se des de diverses perspectives. Proposaria aproximar-nos des de l’ecologia política. Durant els últims deu anys l’ecologia ha adquirit un nou significat. És encara el nom d’una branca de la biologia professional, però aquest terme serveix cada vegada més per designar a un públic general ampli i políticament organitzat que analitza i influeix sobre les decisions tècniques. Els nous dispositius de gestió electrònica impliquen un canvi tècnic de l’entorn humà que per ser benigne ha de mantenir-se sota control polític (un que no sigui només dels experts).
Distingim al medi ambient com bé comú del medi ambient com a riquesa. De la nostra habilitat per fer aquesta particular distinció depèn no només la construcció d’una teoria ecològica assenyada, sinó d’una efectiva jurisprudència ecològica.
Hem de distingir entre els béns comunals en els quals s’emmarquen les activitats per a la subsistència de la gent, i les riqueses de la terra (els recursos naturals) que serveixen per a la producció econòmica d’aquells béns de consum sobre les quals s’assenta la vida actual. Si fos poeta, deixeble del gran Basho, potser podria fer aquesta distinció en 17 síl·labes de manera bella i incisiva perquè arribés al cor i fos inoblidable.
Per desgràcia, no sóc poeta. Haig d’expressar-me en anglès, un llenguatge que en els passats cent anys ha perdut l’habilitat per fer tal distinció.
Commons és una paraula de l’anglès antic. Segons els meus amics japonesos, s’aproxima bastant al significat que iriai té encara en japonès. Commons, igual que iriai, és un terme que en l’època preindustrial s’usava per designar certs aspectes de l’entorn. La gent anomenava comunals a aquelles parts de l’entorn que quedaven més enllà dels propis llindars i fora de les seves possessions, per les quals –no obstant això– es tenien drets d’ús reconeguts, no per produir béns de consum sinó per contribuir a l’aprovisionament de les famílies. La llei consuetudinària que humanitzava l’entorn en establir els béns comunals era, en general, no-escrita. No només perquè la gent no es va preocupar a escriure-la, sinó perquè el que protegia era una realitat massa complexa per a determinar-la en paràgrafs. La llei de béns comunals regulava el dret de pas, de pesca, de caça, de pasturatge i de recol·lecció de llenya o plantes medicinals en els boscos.
Un roure podia ser part dels béns comunals. La seva ombra, a l’estiu, estava reservada al pastor i el seu ramat; les seves gles es reservaven per als porcs dels camperols propers; les seves branques seques servien de combustible per a les vídues del llogaret; a la primavera, algunes de les seves branques joves s’usaven per adornar l’església i al capvespre podia ser el lloc de la reunió de veïns. Quan la gent parlava de béns comunals, iriai designava un aspecte de l’entorn limitat, necessari per a la supervivència de la comunitat, necessari per a diversos grups de maneres diferents, però que –en un sentit econòmic estricte– no era entès com a escàs.
Quan avui, a Europa, utilitzo davant estudiants universitaris el terme commons (en alemany Almende o Gemenheit, en italià gli usi civici) els meus oïdors pensen immediatament al segle xviii. Pensen en aquells prats d’Anglaterra on els vilatans tenien unes quantes ovelles cadascun, i pensen també en el “tancat dels camps de pasturatge” que va transformar els prats comunals en recursos on criar grans ramats amb finalitats comercials. En primera instància, no obstant això, els estudiants pensen en la nova pobresa que aquest encerclament va portar aparellada: l’empobriment absolut dels camperols que van ser forçats a abandonar les terres darrere d’un treball assalariat; pensen, finalment, en l’enriquiment comercial dels senyors, els lords.
En la seva immediata reacció, els estudiants pensen en el sorgiment d’un nou ordre capitalista. En confrontar-se amb aquesta dolorosa novetat, obliden que aquest encerclament va portar implícit quelcom més bàsic encara. Els barris entorn dels béns comunals van inaugurar un nou ordre ecològic. L’encerclament no només va transferir el control dels camps de pasturatge dels camperols al senyor; també va marcar un canvi radical en les actituds de la societat enfront de l’entorn natural. Abans, en qualsevol sistema jurídic, la major part de l’entorn es considerava com bé comunal, amb el qual la majoria de la gent podia proveir les seves necessitats bàsiques sense haver de recórrer al mercat. Després de l’encerclament, l’entorn natural es va tornar principalment una riquesa al servei de “empreses” que, en organitzar el treball assalariat, van transformar la naturalesa en béns i serveis dels quals depèn la satisfacció de les necessitats dels consumidors. Aquesta transformació està en el punt cec de l’economia política.
Aquest canvi d’actituds pot il·lustrar-se millor si pensem amb els carrers en comptes de considerar les àrees de pasturatge. Que enorme diferència veiem als barris de la ciutat de Mèxic durant els últims vint anys. Llavors els carrers dels barris eren realment béns comunals. Alguna gent els utilitzava per vendre hortalisses i carbó de llenya. Uns altres col·locaven les seves cadires en les voreres per beure cafè o tequila. Uns altres es reunien al carrer per decidir qui seria el nou representant del veïnat, o per determinar el preu d’un ase. Uns altres conduïen els seus ases entre la multitud, caminant propers a les seves bèsties de càrrega; uns altres muntaven en les seves cadires. Els nens jugaven en les rases i, encara així, els caminants podien usar el carrer per anar d’un lloc a un altre.
Els carrers no van ser construïts per la gent. Com qualsevol altre bé comú, el carrer mateix era el resultat de la gent que allí vivia i tornava habitable aquest espai. Els habitatges que franquejaven els carrers no eren llars privades en el sentit modern: garatges per al dipòsit nocturn dels treballadors. El llindar separava encara dos espais vivents, un d’íntim i un altre comú. Però ni les llars en el seu sentit íntim ni els carrers com a béns comunals van sobreviure al creixement econòmic.
Als nous barris de la ciutat de Mèxic els carrers no són ja per a la gent. Són ara carreteres per a cotxes, per a autobusos, taxis i camions. La gent és difícilment tolerada als carrers tret que es dirigeixi cap a la parada de l’autobús. Si ara la gent s’assegués o detingués als carrers seria un obstacle per al trànsit, i el trànsit seria perillós per qui així ho fes. El carrer va ser degradat, de bé comunitari a un simple recurs per a la circulació de vehicles. La gent ja no pot circular pels seus espais, el trànsit desplaça la seva mobilitat. Només pot circular quan se li fita i se li trasllada.
L’apropiació dels camps de pasturatge per part dels senyors va ser desafiada, però la més fonamental transformació d’aquestes àrees (i dels carrers) de béns comunals a recursos, va esdevenir –fins fa molt poc– sense ser objecte de crítica. L’apropiació de l’entorn per la minoria va ser clarament reconeguda com un abús intolerable. Però l’encara més degradant transformació de les persones en membres d’una força de treball industrial i consumidors va ser presa –fins fa poc– com una cosa natural. Durant gairebé cent anys la majoria dels partits polítics es van negar a admetre l’acumulació dels recursos naturals en mans privades. No obstant això, aquest qüestionament es va concentrar en la utilització privada d’aquestes riqueses, sense distingir el que succeïa amb els béns comunals. De tal manera ha estat així que àdhuc molt de la política anticapitalista reforça la legitimitat d’aquesta transformació dels béns comuns en recursos.
Només molt recentment, a la base de la societat, un nou tipus de “intel·lecte popular” comença a reconèixer el que ha estat esdevenint. L’encerclament li nega a la gent el dret a aquesta classe d’entorn en el qual –al llarg de la història– s’havia fonamentat l’economia moral de la subsistència. L’encerclament, una vegada acceptat, redefineix la comunitat: soscava l’autonomia local de la comunitat. L’encerclament dels béns comunals afavoreix els interessos dels professionals i buròcrates estatals, i els dels capitalistes. L’encerclament permet al buròcrata definir la comunitat local com un ens incapaç de proveir-se del necessari per a la seva pròpia subsistència. Les persones es tornen individus econòmics que depenen per a la seva supervivència de les comoditats produïdes per a ells. Fonamentalment, gran part dels moviments ciutadans representen una rebel·lió contra aquesta induïda redefinició de la gent com a consumidors.
La idea era parlar d’electrònica, no sobre camps de pasturatge i carrers. Però sóc historiador; vaig voler parlar primer dels béns comunals del passat, segons els coneixia, per després dir alguna cosa sobre la present i molt major amenaça contra els béns comunals per part de l’electrònica.
Sóc un home que va néixer fa 55 anys a Viena. Un mes després del meu naixement vaig ser pujat a un tren i després a un vaixell que em va portar a l’illa de Brac. Allí, en un llogaret de la Costa Dàlmata, el meu avi desitjava beneir-me. El meu avi vivia a la casa on la seva família vivia des de l’època en què els Muromachi governaven des de Kyoto. Molts havien estat els governants de la Costa Dàlmata: el dux de Venècia, els sultans d’Istanbul, els corsaris d’Almissa, els emperadors d’Àustria i els reis de Iugoslàvia. Però tots aquests canvis en l’uniforme i el llenguatge dels governants, poc van alterar la vida quotidiana en els 500 anys anteriors. Les mateixes bigues d’olivera suportaven encara el sostre de la casa del meu avi. L’aigua es recollia en les mateixes lloses de pedra sobre el sostre. El vi era premsat en les mateixes cubes, el peix agafat des del mateix tipus d’embarcacions i l’oli provenia dels arbres plantats quan naixia la ciutat anomenada Edo, avui Tòquio.
El meu avi rebia les notícies dues vegades al mes. Quan jo vaig néixer, per a la gent que vivia allunyada de les rutes principals, la història encara fluïa lenta, imperceptiblement. Gran part de l’entorn era encara un bé comú. La gent vivia a les cases que ella mateixa havia construït; es desplaçava per camins que eren piconats pel pas dels seus propis animals: era autònoma en l’obtenció i l’aprofitament de les aigües; depenia tan sols de la seva veu quan desitjava parlar alt. Tot va canviar amb la meva arribada a Brac.
En el mateix vaixell en el qual jo vaig arribar en 1926, arribava el primer altaveu a l’illa. Molt poca gent allí havia sentit parlar de tal cosa abans. Fins a aquell dia, homes i dones parlaven amb veus més o menys igualment potents. Tot això canviaria. L’accés al micròfon determinaria que veus serien les que s’amplificarien. El silenci va deixar de ser un bé comú; es va tornar un recurs pel qual haurien de competir els altaveus. El llenguatge en si va passar de ser un bé comú local a un recurs nacional per a la comunicació.
Així com l’encerclament per part dels senyors va incrementar la productivitat nacional mitjançant la negació al camperol perquè criés unes poques ovelles, així la usurpació provocada pels altaveus destrueix aquest silenci que durant tota la història li atorgués a cada home i dóna la seva pròpia veu. Almenys que tinguem accés a un altaveu, estem silenciats.
Espero que el paral·lelisme sigui visible ara. Així com els béns comunals d’espai són vulnerables i poden ser destruïts per la motorització del trànsit, així els béns comunals d’expressió són vulnerables i poden ser fàcilment destruïts per la usurpació que d’ells exerceixen els moderns mitjans de comunicació.
L’assumpte hauria d’estar clar: com oposar-se a la usurpació –que realitzen els nous artificis i sistemes electrònics– d’aquells béns comunals més subtils i més íntims al nostre ser que els camps de pasturatge i els carrers. Béns comunals que almenys són tan valuosos com el silenci. El silenci, segons les tradicions occidental i oriental, és necessari perquè sorgeixi la persona. Ens ho arrabassen les màquines que ens imiten. Fàcilment podem fer-nos cada vegada més depenents de les màquines per parlar i pensar, de la mateixa manera que ja som depenents de les màquines per traslladar-nos.
Semblant transformació de l’entorn, de bé comú a recursos productius, constitueix la forma bàsica de la degradació ambiental. Aquesta degradació té una llarga història, que coincideix amb la història del capitalisme però que de cap manera pot reduir-se a ella. Per desgràcia, la importància d’aquesta transformació ha estat ignorada o minimitzada per l’ecologia política fins al dia d’avui. És necessari que se li reconegui si pretenem organitzar moviments per a la defensa del que encara queda dels béns comunals. Aquesta defensa constitueix la tasca pública crucial per a l’acció política actual. Tal tasca ha d’emprendre’s amb urgència, ja que els béns comunals poden existir sense policia, però els recursos naturals no. Així com succeeix amb el trànsit, les computadores requereixen policies, en cada vegada més quantitat i de formes cada vegada més subtils.
Per definició, les riqueses requereixen la policia per a la seva defensa. Una vegada defensades, la seva recuperació com a béns comunals es torna més i més difícil. Aquesta és una raó especial per a tal urgència»