A Catalunya no es treballa comunament la terra des de quan?

Un amic m’ha fet arribar una qüestió del Twitter feta per @FerreroGenis que m’ha agradat molt. És la següent:

«A Catalunya no es treballa comunament la terra des de quan? A altres zones agrícoles de la península les col·lectivitzacions de la terra, al 36, van tenir menys oposició que a molts llocs de Catalunya.»

És molt bona pregunta i intentaré aportar el meu modest coneixement perquè crec que no s’ha estudiat força.

A Catalunya mai ha estat habitual treballar la terra col·lectivament tal com ho requerien les col·lectivitzacions anarquistes. De forma esporàdica es podia treballar col·lectivament per fer front a una despesa del comú. Per exemple, el camp rodó era una forma de cultiu comunitari temporal. Però l’habitual era una combinació de la petita propietat familiar i els béns comunals que no es treballaven col·lectivament, sinó que cada família de forma autònoma anava al bosc per garantir les seves necessitats de llenya, fusta, fruits silvestres, pastures i un llarg etcètera. El que sí que existia en el camp català és el suport mutu entre pagesos per ajudar-se mútuament en les seves propietats, és l’anomenat tornajornal o tornallom i també el treball comunitari per fer o mantenir obres del comú, anomenat treball a jova, jornal de Vila, etc. Tampoc hem d’oblidar el moviment cooperativista al món rural de l’època contemporània que era molt important.

A Catalunya, a més, molt abans de la guerra civil existien sindicats forts al camp com la Unió de Rabassaires i la CNT mai va aconseguir ser un sindicat majoritari en el camp català, tot i que va aconseguir fer algunes col·lectivitzacions agràries, especialment al Baix Llobregat, el Baix Ebre i a Las Garrigues, i també va haver-hi casos de recuperació de béns comunals fets per la CNT. Per exemple, a Cantallops la CNT va impulsar la col·lectivització de l’antiga terra comunal anomenada «la Muntanya» . L’esquerra, també l’anarcosindicalisme, llavors era un moviment eminentment urbà i desconeixia molt del funcionament del món rural i la seva cultura, i a Catalunya la llengua va ser també un factor determinant, ho explica Josep Peirats en les seves memòries:

«(…) Refiriéndonos a Cataluña, conocemos el carácter conservador de nuestro campesinado. Salvo en algunas comarcas, y siempre reduciéndonos a los pueblos, no dimos con la fórmula que hubiera podido romper con el hielo entre la ciudad y el campo. De ahí que costase penas y sudores imponer las colectivizaciones en el campo. Por el hecho de que en determinadas cuencas mineras predominara el proletariado de habla castellana, la mayor parte de nuestra propaganda se hizo en lengua castellana… Ha dado la impresión en la ciudad y en el campo de que el movimiento anarquista era un producto exótico de importación. De ahí, repito, tuvimos que sudar la gota gorda para imponer nuestra innovación colectivista en el campo catalán, y que tuviéramos el mal acierto de escoger para hablarles de la buena nueva a oradores del habla que les era antipática… Y lo más peregrino del caso es que la inmensa mayoría de los confederales y faístas, empezando por los de más relieve, o eran catalanes natos o empleaban el catalán por adaptación a aquella tierra. Sin embargo, incluso en nuestras asambleas solían no pocos asistentes abuchear a los oradores que se atrevían a emplear la lengua regional.»

A Andalusia la propietat de la terra era diferent, predominava el latifundisme des de feia molt de temps i els camperols andalusos ja lluitaven per recuperar les terres des de segles anteriors. Un lema conegut del segle XIX era “la tierra para el que la trabaja”, hi havia una cultura de les col·lectivitzacions. Durant la guerra civil, amb la fugida dels grans propietaris i el buit de poder, els treballadors andalusos del camp van veure amb bons ulls les col·lectivitzacions perquè significava una millora en la seva forma de vida i perquè ho reconeixien com a part de les seves reivindicacions seculars.

A l’Aragó i País Valencià aquesta cultura rural de la col·lectivització, que existia prèviament a Andalusia, no es donava i sembla que el que es va donar més va ser el denominat “col·lectivisme de guerra” per les necessitats del moment i no tant perquè formés part de la seva cultura. A l’Aragó concretament va venir més de la mà dels militants anarquistes que prevenien de les ciutats, milicians de les columnes del Front d’Aragò que van crear el Consejo Regional de Defensa de Aragón quan van recuperar part del territori aragonès, i van convèncer als camperols aragonesos per organitzar moltes col·lectivitzacions agràries i no tant per iniciativa local camperola.

En quant el PCE (el PSUC en el cas català) va començar a créixer i van prendre el control del bàndol republicà en aquestes zones en les quals l’anarquisme havia estat majoritari, es van desarticular les col·lectivitzacions existents i es van prohibir, ja que els comunistes eren contraris a les col·lectivitzacions i defenien la petita propietat i per tant es van guanyar el suport dels propietaris rurals. En el cas del País Valencià, com a Catalunya, predominava la petita propietat familiar camperola i les col·lectivitzacions agràries tot i que van ser importants, també van tenir una forta oposició des del principi. La Federación Regional de Campesinos de Levante, controlada per la CNT, es va fundar el setembre del 1936 i la Federación Provincial Campesina, que estava controlada pel PCE, es va fundar un mes després.

Si algú té alguna cosa a aportar o alguna rectificació a fer, li estaria enormement agraït.

Bibliografia

  • De mi paso por la vida. Memorias (2009, Josep Peirats)
  • La cuestión agraria: El problema campesino en la Cataluña revolucionaria (2016, Gorka Azkoien)
  • El Comú Català (2015, David Algarra Bascón)
  • Colectividades agrarias (1936-1938) (2000, Gran Enciclopedia Aragonesa)
  • Valencia y las Valencias: su historia contemporánea (1800-1975) (1998, Federico Martínez Roda)
  • Socialismo y comunismo en la retaguardia valenciana, 1936-1939 De aliados a enemigos (2011, Sergio Valero Gómez)
  • Fragua social. Prensa, cultura y movilización en la CNT valenciana (1936-1939) (2015, Josefa Alcolea Escribano)
  • La experiencia autogestionaria durante la Guerra Civil española (2003, Luis Buendía García)
  • Las colectivizaciones en la guerra civil (2020, José Luis Garrot)
  • Las colectividades agrarias durante la Guerra Civil (1989, José Sánchez Jimenez)
  • Las colectividades agrarias en los folletos anarquistas de la Guerra civil española (2000, Rocío Navarro Comas)

2 comments

Comments are closed.