En l’anterior article feia una introducció a la problemàtica sobre l’estudi de la societat camperola andalusina. Com deia Miquel Barceló en la seva crítica a l’àmbit acadèmic, àmbit al qual ell mateix pertanyia, durant moltes dècades s’havia posat el focus en els documents de l’elit o en la documentació de la conquesta cristiana feta per escrivans que interpretaven a la seva manera allò que no entenien¹ i s’havien tret unes conclusions que els últims anys s’estan posant en qüestió, especialment la invisibilitat camperola andalusina que hi ha hagut en la majoria de projectes historiogràfics del passat i la perspectiva estrictament urbana, ja que les fonts primàries que s’havien utilitzat fins ara era majoritàriament la generada pels grups socials urbans que adquirien la renda pagesa, així com els textos geogràfics, per exemple els d’Ibn Hawkal i altres, reflectien una visió més detallada de les ciutats i dels rafals i reals pròxims a l’urbs, però tractaven molt poc sobre les alqueries. Aquesta queixa de Barceló del 1997, em recorda molt a una que va fer l’historiador Josep Maria Bringué i Portella en un congrés d’historiadors l’any 1984 sobre la invisibilitat dels béns comunals de la part cristianitzada i que utilitzo molt en les meves xerrades:

«La consideració històrica dels béns comunals sembla que no té molt d’èxit entre nosaltres. Poques anàlisis contemplen llur existència, llur extensió, l’engraellat dels drets i obligacions comunals al si d’una organització camperola, o llur evolució en la Catalunya moderna. És un d’aquells temes marginals que hom passa per alt o diu quelcom per omplir l’expedient.» (Josep Maria Bringué i Portella, Primer Congrés d’Història Moderna de Catalunya (1984) – Breus reflexions sobre els béns comunals a la Catalunya moderna) Leer más